Lluís Jutglar Calvés (Muntanyola, 1986), conegut popularment com a Peyu, ha viscut estius més plàcids. Fa tan sols uns dies s'assabentava que TV3 trauria de la graella d'estiu una de les seves creacions audiovisuals més exitoses: Bricoheroes, que protagonitza amb Jair Domínguez. Enmig de les polèmiques amb la Guàrdia Civil i un reguitzell de polítics i mitjans unionistes, ha estat el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) qui ha fet retirar de la televisió pública la segona temporada de l’espai d’humor i bricolatge de la parella còmica del moment. Tot, per incloure-hi “publicitat encoberta”.

Lluny de llepar-se les ferides, ja enregistren la tercera temporada de Bricoheroes. Amb tot, en Peyu assaboreix un moment dolç en la seva carrera: omple teatres -ara amb El Gallardo Español-, té un seguici de merdosos devots al bricolatge i ha trobat un refugi diari a El Búnquer de Catalunya Ràdio. I, si van mal dades, ho relativitza amb una perspectiva pura i brillant: se'n va al camp i esprem una de les seves passions, la ramaderia. "Sovint necessito fer coses que em recordin que soc només un animal tonto; remeno i toco la terra, tinc cura dels animals o faig formatges amb la llet d’una cabra”, etziba.

Primer, una associació de Guàrdies Civils us denuncia per “incitar a la violència”; després, bastants polítics i mitjans espanyolistes us assenyalen per preferir una esvàstica a una bandera espanyola i, més tard, el CAC ordena retirar Bricoheroes de la graella d’estiu de TV3. Com ho has viscut? 
Amb naturalitat. Malauradament estem acostumats a aguantar coses d'aquest estil, en aquest país. També ho vivim amb certa distància perquè jo procuro centrar-me en fer el que sé fer, que és fer riure i adreçar-me a qui m’he d'adreçar, que és la gent que ens consumeix. Tot l’altre m'estimo més que vagi passant per alt.

Canviarà alguna cosa en la vostra manera de fer?
No, no, no. No poden canviar res, perquè nosaltres tampoc no sabem fer-ho d'una altra manera. Aquesta gent viuen encorsetats en un món i en un sistema antic en què creuen que tenen el poder sobre totes les coses. Gràcies a Déu avui hi ha moltes maneres d'arribar al públic. Si no ens ho deixen fer d'una manera, ho farem d'una altra.

Alguns mitjans també us acusaven de masclistes per l’últim gag de la temporada, en què apareixia una noia amb biquini entregant-vos un diploma.
Ens acusen del que convingui, perquè al final hi ha una cosa de fons, que és el que no els interessa a aquesta gent: que hi hagi dos tios fent contingut en català arrossegant masses de gent jove i portant-los a consumir un producte de pensament crític i denúncia on, a banda de parlar d'independència -que és el primer nivell on es queden tots aquests fatxes- es parla de crítica social i s'acusa els abusos del poder de les grans empreses d'aquest país i els magnats de l'IBEX 35. Realment és tot això el que no els interessa, que entre el jovent es creï una conscienciació crítica i una manera d'entendre Catalunya que ells no poden entendre ni volen compartir. Després ells ataquen la superficialitat i els gags concrets que sembla que poden donar-los més rellevància a les xarxes i fer més soroll. Però al final el problema de fons és un altre, sempre.

En Peyu i en Jair Domínguez durant un capítol de 'Bricoheroes'. 

Amb en Jair Domínguez formeu una parella humorística que connecta amb l'audiència. Els dos teniu un humor àcid, però… tu ets el seny i ell la rauxa?
Sí, sí. Però és tanta la repressió de l'altra banda que arriba un moment en què la gent més assenyada d'aquest país sembla que tots siguem uns arrauxats. Al final hi ha senyores grans de 75 anys que sembla que siguin autèntiques delinqüents. Sembla que ja no quedi ningú de seny i és perquè probablement els que són bastant arrauxats són els de l'altra banda.

L’altre dia en Manel Vidal explicava que moltes coses que diu i fa a La Sotana no es podrien emetre en un programa de TV3 o Catalunya Ràdio. Us sentiu pioners d’un canvi de xip a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) amb el vostre humor? 
Sí. Nosaltres intentem parlar amb tota la llibertat possible i des de la Corporació no se'ns ha dit mai res. Que això sigui innovador o no per la CCMA ho haurien de dir ells. Nosaltres fem el que sabem fer i a TV3 li interessa que ho fem allà. És un senyal de la bona salut dels mitjans de comunicació públics d'aquest país que hi pugui haver coses com El Búnquer o Bricoheroes. Si tot el que és mínimament transgressor ho haguéssim de portar a l'espai privat o als podcasts que paguin directament els consumidors seria bastant trist.   

Peyu: "Si tot el que és mínimament transgressor ho hem de portar a l'espai privat o als podcasts que paguin directament els consumidors seria bastant trist"

“En una hora on semblava que només es podia parlar de futbol”, tal com havies dit, El Búnquer ho ha petat. I en un any que, si mirem audiències, no ha estat el millor per Catalunya Ràdio.
Això del millor o el pitjor any... no ho sé. Ja no em crec cap resultat: les audiències es mesuren amb l’Estudi General de Mitjans (EGM) que controlen quatre rics i fan anar els números com els convé a les seves empreses. No he estat mai de celebrar audiències eufòricament ni de tenir una visió catastrofista quan van malament, perquè crec que el sistema de mesura d'audiències és completament antic. És cert que si mires les descàrregues d’El Búnquer a nivell de podcast -que és com consumeix l'audiovisual sobretot la gent jove- ho estem petant: hi ha un merder de descàrregues brutal. 

L’últim capítol d’El Búnquer narra la vida de Jesús de Natzaret. Us heu posat amb el pilar del cristianisme… teniu pensat arribar a posar-vos amb els pilars de Catalunya? Jordi Pujol, Josep Lluís Núñez o d’altres més antics com Lluís Companys i Francesc Macià?
El Búnquer és un espai on pot rebre tothom, des de nosaltres mateixos fins a qualsevol altra figura. Sempre que et fiques amb figures del cristianisme surten els devots a dir: "Això no tindríeu collons de fer-ho amb els musulmans, eh?". Doncs a la segona temporada ja farem la vida de Mahoma... ja ho intentarem.
 
Tens algun capítol o personatge preferit d'El Búnquer?
Bastants. Els personatges que han passat desgràcies i sobreviuen em semblen fantàstics. Com aquell senyor [Frane Selak] que va salvar la vida vàries vegades: va patir molts accidents de cotxe, d'avió, de tren, d’autobús… i ho va sobreviure tot.

En Peyu en un programa d''El Bunquer'.

Canviant de tema… tens una filla, no? 
Sí. Es diu Arlet.

Mira productes audiovisuals en català? 
Algunes coses les mira en català, d’altres en anglès i d’altres en castellà.

La canalla d’aquest país viu una infantesa pràcticament orfe de continguts audiovisuals en català. Com veus la situació?
És tristíssim. Vivim del passat i ningú acaba de fer el cop de puny sobre la taula que necessita l'audiovisual en aquest país, sobretot per la protecció de la cultura i llengua pròpies. S'ha instal·lat una manera de fer i d'entendre el negoci molt conservadora, de repetir formats. Si vas a TV3 i mires els formats que més els funcionen tenen mínim 10 o 12 anys: Forasters, Polònies, APMs... No els critico -perquè estan de puta mare i han donat grans nits de glòria a la televisió pública del país- però quan tot el que et funciona té 10 o 12 anys vol dir que fa 10 o 12 anys que ningú intenta crear res de nou amb cara i ulls. Això és preocupant. 

Peyu: "Ningú acaba de fer el cop de puny sobre la taula que per la protecció de la cultura i llengua pròpies"

Què cal fer?
Hauríem de seure i pensar més enllà de mantenir el lideratge -que ara igualment al juliol amb l'Eurocopa s’ha perdut-. Una televisió pública ha de servir d'alguna cosa més que per ser líders d'audiència. Hem de pensar què necessita la gent d'aquest país, què podem oferir al jovent que els sembli atractiu i com ho hem de fer per conservar la llengua i la cultura catalanes.

TV3 ha de ser un dels grans murs de protecció del català.
Quan van fer La Cosa Nostra, amb el Buenafuente, no ho van fer pensant en què protegirien el català i la gent jove el parlaria perquè miraria el Buenafuente, van pensar que cardarien un programa que estaria de puta mare. I el mirava tothom: des de la canalla de 10 anys fins a les iaies de 80. Això és el que no tenim ara: no tenim ningú amb capacitat d'imaginar com ha de ser l'audiovisual en aquest país. Tal com es va crear TV3 a la seva època, no hi ha ningú que hagi imaginat què collons s'ha de crear ara per poder arribar al públic general.

Discurs d'en Peyu als premis RAC 2021 sobre els mitjans i la situació lingüística a Catalunya.

Has produït Bricoheroes, El Búnquer i Natura Sàvia des d’Osona. Fer-ho és un posicionament polític?
Completament. M'ha costat molts anys poder treballar des d'aquí. És important que l'audiovisual estigui diversificat arreu del país i no haver-se de desplaçar cada dia a Barcelona. Això ajuda a fer que els pobles petits no tinguin cada vegada menys gent i no es despobli la zona rural. I que quedar-se a viure a Osona no vulgui dir haver-se de dedicar exclusivament a la pagesia i a la ramaderia, que puguis ser dissenyador gràfic i treballis des de Gurb.

Des de “comarques”, com alguns diuen.
Amb els incendis, aquests dies s'ha posat molt de moda parlar del "territori", i tenim la mania de dir-li "territori" a un país que ja té nom, que es diu Catalunya. I és important entendre-la com a tal.

Peyu: "Tenim la mania de dir-li 'territori' a un país que ja té nom, que es diu Catalunya"

Hi ha menyspreu i oblit davant la Catalunya interior? 
Això passa i passarà sempre. Sempre hi ha una certa desconnexió entre la gent de la gran ciutat i la gent dels pobles més petits, perquè vivim realitats molt diferents. Més que un oblit de la gent del país el que hi ha és una clara intenció de desdibuixar Catalunya. No és que hi hagi oblit perquè no ens interessi la gent del camp, és que no interessa gaire el concepte de país que tenim la gent a les diferents comarques de Catalunya. Quan hi ha eleccions municipals i veus que al 80% de les comarques de Catalunya guanya l'opció independentista i que entenem el país d'una manera, segurament hi ha algú que això no li interessa que prengui forma. Per això parlem del territori com una cosa una mica abstracta, no ens fixem gaire en Catalunya i volem potenciar sempre per sobre la marca Barcelona. I per això hi ha una cosa tan estúpida com que uns Jocs Olímpics d’Hivern es diguin Barcelona-Pirineus, en comptes de Catalunya-Pirineus. No acabes d'entendre què hi pinta Barcelona.

La secció que fas a l’Està Passant és una manera de reivindicar tot Catalunya? Envoltat de bales de palla, parles de curiositats i notícies de les zones rurals catalanes.
Sempre s'havia vist el que feia gracietes de poble com el tonto, el burro. El que intento fer amb el meu personatge és canviar aquest rol: el que ve d'Osona doncs al final és el més puta, el que us carda a tots i el més intel·ligent. Sempre s’ha presentat al de poble com el tonto i ja ho hem aguantat massa anys.

En Peyu amb una de les seves cabres.

Per cert, fa bastants anys vas passar per l’Institut del Teatre de puntetes.
Hòstia, sí. Vaig anar a fer-hi les proves. Vaig fer la part teòrica, que vaig aprovar amb bona nota, però quan estava fent les pràctiques vaig fugir corrents, perquè em semblava un entorn molt estrany. 

Llavors vas estudiar Comunicació Audiovisual.
A la Universitat Autònoma de Barcelona, sí. Tampoc en vaig treure gaire res, eh (riu).

Vas acabar la carrera?
No, no. Em falta una assignatura i 13 crèdits de lliure elecció.

Els faràs mai?
No ho sé. Si mai algú em demana la llicenciatura, ja miraré de parlar amb els de l'Autònoma. De moment tampoc no he tingut temps d'acabar-ho.

Ara, amb 34 anys, omples teatres i tens un paper importantíssim en l’humor en català. Tens la sensació d’haver assolit el que coneixem com “èxit”? Com et veus?
Estic molt content per la vessant teatral, perquè fa molts anys que piquem pedra. La gent només veu el resultat final i diu: “Hòstia, al Peyu li donen moltes coses”. I dic: “Si fa 10 anys haguéssiu vingut al Teatre Neu, a Gràcia, començaríeu a entendre bastantes coses”. Hi havia funcions en què venien 7 o 8 persones de públic. A part de totes les festes majors que m'he patejat durant els estius arreu de Catalunya… En pavellons, places majors amb nens petits amb patinet davant l'escenari, canalla cardant-te sabates al cap mentre estaves actuant... A mesura d'anar-ho fent molts anys he creat un estil propi. 

Que s’ha consolidat.
Ara sembla que ha explotat i tenim la sort d'omplir teatres. Cada vegada que fem una temporada a Barcelona i veig “entrades exhaurides” durant 16 funcions consecutives amb 500 i 700 persones cada dia... és una brutalitat, una bestiesa. Ho valoro cada dia com si fos nou perquè m'ha costat molts anys tenir la tranquil·litat de poder actuar en un teatre i saber que hi haurà gent. 

Peyu: "Ara tenim la sort d'omplir teatres, però fa anys hi havia funcions en què venien 7 o 8 persones de públic"

Vius en dos mons diferents… el teatral i el dels mitjans. Quin gaudeixes més?
El teatral. La resposta directa del públic, quan fas humor, té una màgia inexplicable que no passa enlloc més que al teatre. Ets allà i tens una platea amb 700 persones. Prepares un gag, el remates quan tu vols i fas esclatar a riure totes aquestes persones de cop. A la tele i la ràdio els processos creatius són divertits, però molt diferents.

En quin hi ha menys hipocresia?
Segurament el món que mou la televisió és més hipòcrita que el teatral, perquè s'hi remenen més diners i hi ha molts més càrrecs i empreses que intervenen pel mig. Per sort, a la tele he fet els formats que em venien de gust amb la meva productora. El que fem és molt sincer i ens ho passem molt bé fent-ho. És el secret del nostre èxit: la gent quan mira Bricoheroes o escolta El Búnquer veu que ho estem fent amb tot l'amor del món i que, quan se'ns escapa el riure, és de veritat. La hipocresia del sector l'he viscut més amb les negociacions. Sovint s’allarguen d’una manera estranya i ens costen més del que ens haurien de costar, valorant el que estem fent. El món del teatre és una mica més directe.

A El Gallardo Español retrates el periodisme com un braç servicial del poder: Marhuenda, director de La Razón, és un vassall del jutge Marchena. I també fas un record als refugiats que moren enmig del Mediterrani. Vas estrenar l'obra el 2019 i encara és un relat vigent. 
Al final agafes espectacles clàssics de teatre, textos que tenen centenars i centenars d'anys i hi ha temes que no passen mai de moda. La lluita per la llibertat d'expressió és un d'ells. Malauradament les societats s'organitzen sempre de la mateixa manera: hi ha una gent poderosa que mana sobre una altra que no té tant de poder. Quan fèiem El Gallardo Espanyol ja vèiem a venir que tindríem anys per anar-lo fent perquè no fa pinta que el panorama canviï significativament en poc temps. 

A El Gallardo reflecteixes la mare patidora, que quan surts de la feina et diu “no corris i no tardis”, un missatge contradictori però comú. 
És cert que sempre intento que tot el que faig tingui una càrrega política... tenim l'obligació de denunciar segons quines coses. Però al final on t'ho passes més bé, i el més agraït, és fer humor del costumisme i les coses col·loquials, dels personatges que tots identifiquem. Quan faig la paròdia de la meva mare és hipergratificant perquè veus que tothom riu perquè tothom té la mateixa mare a Catalunya.

També és un homenatge.
Exacte, sí senyor.

En Peyu damunt l'escenari interpretant 'El Gallardo Español'.

I què en queda del Peyu de l'Olé Tu, que va començar el 2013 a l'APM?? Segurament la gent que et veia abans tenia una idea de tu i ara en té una altra.
Et vas fent gran i vas trobant el teu camí, però estic molt orgullós del que vam fer a l'APM?. Conservo menys cabell, però la ironia la mantenim tota. Potser en aquell cas amb un humor una mica més blanc, però denunciàvem nyaps urbanístics i rotondes impossibles a llocs que pensaves: "A això qui se li ha ocorregut ficar-ho aquí?". Et quedaves amb l'anècdota, però denunciaves un sistema burocràtic absurd, que pren decisions que dius: “Qui collons ha dissenyat aquesta merda”. A mesura que vas madurant la vida et va cardant hòsties per tot arreu i això ho vas incorporant com a humorista.

Portes una doble vida o, si més no, una trajectòria laboral que és bípeda: entre l’humor i la ramaderia.
Si no hagués descobert un cert talent per dedicar-me al món audiovisual, el més probable és que hagués acabat dedicant-me a algun ofici relacionat amb la ramaderia o l'agricultura. No vinc de família ramadera, però recentment em vaig assabentar que tenia un besavi que era cabrer -pastor de cabres- i alguna cosa devem portar a la sang. He nascut a Osona. És el meu entorn i on em sento còmode i tranquil. La feina que fem és molt intel·lectual, al cap i a la fi, i  passes moltes hores rumiant i escrivint. Sovint necessito fer coses que em recordin que soc només un animal tonto; remeno i toco la terra, tinc cura dels animals o faig formatges amb la llet d’una cabra. És molt més autèntic això que no pas tot allò que ens hem inventat els humans per no treballar: pensar i escriure és molt abstracte.

Que faràs si un setembre ja no et truquen o no omples teatres?
Hòstia... No m'ho he imaginat mai, però sempre dic que m'agradaria treballar de tots els oficis del món un parell de mesos a l'any. Tot m'interessa, m'entusiasma i em fa gràcia. Des de portar una excavadora fins a fer de cuiner. Faré el que pugui i el que em deixin en aquest país, perquè a vegades també falta que et deixin.