Martí Nadal, més conegut com a Rally Ray, és un artista igualadí emergent de 20 anys que acaba de publicar STP (Struggle To Progress), el seu àlbum debut, on parla de moda, lluites internes i salut mental. Nadal es va endinsar en la música poc abans de complir els 18, durant el batxillerat, quan havia deixat el bàsquet i amb la música buscava suplir “aquest esperit competitiu”. Casualitat o destí, la seva germana gran havia estat compartint pupitre amb un noi de la ciutat que era productor: el Riica. Els va posar en contacte, i tal com explica en Martí, “tota aquesta colla de situacions, van culminar en jo gravant música en un estudi, sense saber ben bé com”. 

Quins artistes escoltaves, quan et vas posar a crear música?

Jo sempre he escoltat tot el que es mou als Estats Units... Molt lligat amb la cultura de l'NBA i la meva passió pel bàsquet. A tots els grans d’Amèrica en l'àmbit del hip-hop afroamericà els he acabat escoltant en algun moment. Amb Drake em vaig enamorar del hip-hop, i després, Lil Baby, Toosie… 

I d'Espanya?
Només escolto C. Tangana i Leïti Sene. I com a molt alguna d'Eladio Carrion, de Puerto Rico, però molt poc.

Rally Ray. Per què el vas triar aquest nom?
Rally Ray ve de... (riu) és que no té molt de sentit, en realitat. Ray ve del fet que el meu pare es deia Ramón. I de Raimon en anglès, perquè Ramón no m'agrada gens, vaig extreure el Ray. Però el Riic em deia que havia de tenir més ganxo, i vam anar provant fins que em va sortir Rally, perquè començar amb la erra fonèticament era maco.

Diries que és només el nom amb què et presentes o hi ha una diferència entre tu i Rally?
Hi ha una diferència cent per cent. El Rally és el personatge i el Martí és completament diferent. El Rally és molt més impulsiu… molt menys sensible, tot i ser-ho. Com molts alter egos, és una versió extrema de la persona. El Martí és un xaval normal i corrent que fa coses normals i corrents, i que probablement no tindria ous a cantar, ni aniria a cantar com canta el Rally, però ho fa a través d’ell. És com el seu avió.

“El Martí és un xaval normal i corrent, que probablement no tindria ous a cantar”

Diries que des que fas música t'ha canviat la vida d'alguna manera?
Sí. I no perquè m'hagi fet famós, com li podria passar a altra gent, sinó perquè, en el moment que decideixo que em vull dedicar a la música, m'adono del difícil que és perseguir un somni. L'esforç, l'exigència i el nivell de treball que has d’invertir per aconseguir-ho és molt alt, i crec que és maco de descobrir, ja que realment, quan et compromets a fer-ho, canvia la teva vida: tot gira entorn allò. És com tenir el teu primer fill, t'hi dediques la vida. I crec que això és positiu.

“La fama és un preu que has de pagar i estic disposat a pagar-lo”

Li tens respecte a la fama?
Per res. Crec que soc una persona que ho sabria portar bastant bé. Que no ho saps mai fins que et passa, però tinc una família i uns amics, que són un gran suport. Respecte no em fa, la fama és un preu que has de pagar per dedicar-te al que tu vulguis. I estic disposat a pagar-lo.

D’on neixen el projecte STP i el nom?
STP significa Struggle To Progress i crec que el nom és bastant explicatiu perquè bàsicament és un recull de totes les coses que m'han preocupat durant molt temps i les exterioritzo en cançons per buidar-me i deixar-ho anar una mica. Són cançons per sentir-te identificat, problemes que ens passen a tots.

Per què has decidit treure un àlbum en lloc de publicar senzills?
Soc molt fan dels artistes que es curren els conceptes i que t'ho presenten tot com una obra completa. Sé que és més difícil aconseguir repercussió amb un àlbum, ja que quan no ets un artista gran costa molt que la gent s'escolti 13 cançons teves seguides. Però és com una marca que vull deixar, ja ho vaig intentar fer així des del principi. També, ara a l'inici evoluciones molt de pressa: fas moltes cançons, i al cap de tres setmanes ja no t'agraden. Jo les vull anar traient perquè no se'm quedi res a dins, cap remordiment de no haver fet cap cançó, ni cap a l'hora de treure'n.

Parlant de conceptes, quin diries que és el principal del disc?
Struggle To Progress és la merda que has d'empassar per progressar, tant com a persona com en l'àmbit professional. Anar fent el grinding, anar mossegant a poc a poc i anar menjant de mica en mica.

“He estat en processos de salut mental fotuts i he tingut prop a gent molt fotuda”

A la cançó "STP", parles de la depressió, de la dificultat d'aixecar-se del llit, de la soledat… Creus que és important abordar el tema de la salut mental?
Sí, és crucial. Jo vaig començar amb aquest tema de la salut mental perquè no em fa vergonya dir que he estat en processos de salut mental fotuts, i he tingut a prop també a gent molt fotuda. I crec que és una cosa que jo com a apassionat de la música necessitava i estava buscant, música per cobrir aquests pedaços emocionals. És important que la salut mental no sigui tabú, sobretot en àmbits familiars. Ha de quedar molt clar a tothom.

“Aquest àlbum és per intentar ajudar qui pugui, qui m'escolti”

És el teu testimoni des de dins.
Aquest àlbum és el meu granet de sorra com a "víctima", per dir ho entre cometes. Per intentar ajudar qui pugui, qui m'escolti. Volia fer això, però com a artista. Tot i que crec que ara el tema de la salut mental ha passat a ser mainstream i s’està prostituint una mica massa. Ha esdevingut com un tema del qual a la gent li agrada parlar.

Hi ha una diferència entre que la qüestió no sigui tabú i el morbo que sembla que està generant últimament.
Exacte. Això, i més si ho has viscut, et toca una mica els collons, perquè la salut mental no és una broma, ni tampoc una cosa que s'hagi de glorificar. Ara hi ha molts corrents, fins i tot estètics, glorificant estar malament. Això és molt perillós i s'ha de treballar molt bé, tant des dels àmbits acadèmics, com en els familiars.

En quins moments recordes haver pensat, “fins aquí, aquí està el límit”?
Veig molta gent que s'autodiagnostica i diagnostica a amics seus. Aquí ja és quan es passa aquesta línia i alguna cosa no va gens bé. Si hi ha gent que dedica cinc o sis anys de la seva vida a estudiar una carrera, és perquè realment volen sumar-se a la causa i són professionals. Penso que sempre s'ha de recórrer a ajuda professional, passi el que passi, que ells et dictin el que has de fer, el que no has de fer… I fer-los cas sempre.

Com a societat què podem fer per millorar aquesta situació?
Jo crec que cal fer conscienciació sobretot a les escoles. Ma mare és mestra de parvulari, i en cap moment, ni quan ets petit ni quan creixes, t’eduquen en aquest àmbit. L'institut pot ser un forat on molta gent es pot quedar atrapadíssima. Quan jo estava a l'institut fa un any, no hi havia cap tipus de conscienciació, ni es parlava del tema. On ens passem més temps quan som joves? A l'escola, no? Doncs que a l’escola sigui el lloc on ens ensenyin tot, no només el que és necessari per entrar a Matemàtiques, Física o Periodisme.

Hi ha molta pressió també en els estudis, les notes de tall...
Clar, clar. És que tot està construït bastant malament. Però bé, sé que dir-ho és molt fàcil i després canviar coses en un país tan constitucional com el nostre costa bastant. Però bé, a poc a poc, jo crec que la gent jove d'ara comença a entendre-ho i que les pròximes generacions poden anar millorant les coses. De veritat.

“Amb la família és amb qui hauries de confiar més, amb qui t'hauries d'obrir”

M'ha cridat molt l'atenció la frase que dius a "STP": "Un altre cop cridant a casa a la dona que m'ho ha donat tot". A qui et refereixes?
Aquesta frase surt de quan estàs passant per una cosa fotuda, que a vegades passes la merda als altres, perquè tens por a dir-ho o no saps com dir-ho, etc. Ve d'aquí. Però per sort tinc una mare de puta mare i ho ha sabut entendre, i a poc a poc ho hem anat tractant. Es tracta d’això, no? La família al final, per molta gent que hi hagi, és el que tindrem sempre i el que hem de cuidar. Amb la família és amb qui hauries de confiar més, amb qui t'hauries d'obrir més i explicar tot el que sentis des d'un principi.

Un altre tema que toques molt és el desamor, les mentides, la deslleialtat... Sobretot a la cançó "Me vs Me".
Amb "Me vs Me" és curiós, perquè el concepte és que la primera part te l'explico com a Martí i en la segona part t'explico el mateix però com a Rally. La primera part és súper tendra, com dient "m'és igual que em menteixis, si m'ha de fer mal, millor que no em diguis la veritat". I a l'altra part ho dic d'una forma bastant més agressiva. Representa la diferència entre quan em crec Martí i quan em crec Rally, la dualitat d’aquest personatge.

Tens un tema que es titula "Barna". Per tu què ha significat venir d'Igualada a Barcelona?
Per mi ha significat molt… Un nen de poble, jove, que somia molt gran i va a la gran ciutat i comença a trobar aquestes petites peces per anar fent el trencaclosques. I m'ha anat bé. Espero quedar-me a Barcelona durant molt temps. M'he enamorat de Barcelona.

A l'hora de crear una estètica per a Rally amb què t’inspires?
Tinc referents estilístics sobretot de la música americana. També de models que segueixo, dels meus companys de pis... Ara gràcies a Instagram podem seguir molta gent i veure què està fent. Això em dona les petites inspiracions per anar fent.

“Es taquen les mans de sang amb les meves idees i a la vegada em diuen que la vida Rockstar no està feta per a mi”

A la cançó "Rolling Stones" dius "La vida rockstar no está hecha para mí". Per què?
Hi ha una altra frase que diu “Hoy he visto mis demonios y todos llevan Givenchy”, i estic parlant sobre els dimonis, les parts de mi que em priven de la confiança que a vegades hauria de tenir per fer coses. Els hi dic que són uns hipòcrites. Perquè es taquen les mans de sang amb les meves idees, els he d'anar apartant perquè em deixin en pau, i a la vegada em diuen que la vida Rockstar no està feta per a mi. Però jo sí que crec que està feta per a mi. És com una altra part de mi que em diu que no, però he de lluitar pel sí.

En aquesta cançó també parles de la droga: "Tengo hermanos que prefieren pasar gramos que trabajar". Està molt romantitzada, la droga, entre els joves?
Sí, però és que també està molt present. Des dels 17 fins a l'edat que sigui, no sé quina, perquè jo ara encara en tinc 20… està per tot arreu. Tothom consumeix alguna substància, o pràcticament tothom, almenys en els ambients que em moc. I entenc perfectament que surti a la música urbana com a tema, la veritat.