- entrevistes -
Entrevista Ramon Mas
Publicat el 10 de desembre 2020

A L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984), l’última novel·la de Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982), tornem al poble fictici de Puigsech per conèixer l’Ernest Borginyach, un creador de videojocs que visita l’Eixample de Barcelona per sotmetre’s a una teràpia alternativa per provar de desencallar el final d’una obra que el turmenta. Amb una barreja de gèneres que inclou el testimoni, la novel·la i l’article periodístic, l’obra de Mas fa sàtira de la cara fosca d’una medicina alternativa cada cop més comuna, basada en la simplificació i capitalització d’altres cultures per vendre felicitat i benestar. Mas, que amb Edicions de 1984 també ha publicat Afores (2017) i Estigmes (2019), és un dels fundadors de Males Herbes. L’editorial acaba de presentar el segell Les Altres Herbes, una col·lecció en què col·laboren amb L’Altra Editorial i que rebutja els elitismes en la literatura.


La pandèmia ha fet de disruptor de la dictadura de la felicitat, o n’és només una pausa?
El que queda molt clar ara és que la majoria d’aquests problemes, que ens fan creure que són problemes individuals, són problemes estructurals. Es vol fer creure a la gent que moltes frustracions, generades per la manera de funcionar de la nostra societat i aquest sistema capitalista, que genera frustracions de per si en les persones, són responsabilitat de les persones. Es diu: “Aquí el que has de canviar és a tu mateix, has d’arribar a algun lloc i tal, perquè tu no estàs bé i no funciones, no és que el món no funcioni bé”. I aquesta és una idea molt clara, molt habitual, i amb la pandèmia ha quedat clar que les causes són externes a cada persona. És la societat que ens obliga a fer unes coses que no ens fan cap bé a nivell personal i emocional. Això sí que crec que s’ha posat molt en evidència. Ara, com això afectarà tot el tema dels venedors de fum, de les teràpies més paleres, no en tinc ni idea. Suposo que com a indústria que és, rebrà els seus cops com totes les altres.

"És que per estar bé cal estar malament", diu el testimoni del cambrer. Un missatge força diferent del que venen els instagrammers, per exemple.
És un anunci, és una mica vendre’t els estats emocionals de la mateixa manera que et venen productes. Va molt vinculat a la publicitat, que ja fa molt temps que ven experiències, emocions i situacions vitals: ven benestar, quan al final el que estàs consumint és un producte. I això ja s’ha posat molt a dins del cap de les persones, està molt integrat, a part que la lògica de la publicitat a través de les xarxes socials s’ha instaurat completament a la nostra vida diària. És vendre’t com a producte, i pots vendre dues coses: la part material i física, que són aquests instagrammers que es dediquen a ensenyar lo bons que estan, o la part experiencial o de què feliç és la meva vida.

Quan va començar aquesta obsessió?
Un factor clau és la pèrdua de la influència de la religió, clarament. La religió cristiana i Déu, i deixar-te putejar en aquesta vida per anar a ser feliç a l’altra, és una cosa que s’ha anat apagant i que al segle XX ja pràcticament és una cosa residual. Alhora hi ha una entrada bèstial als anys 60 de doctrines orientalistes amb els hippies. I què fa el capitalisme? Ho absorbeix i ho converteix en un producte. Què voleu? La il·luminació? Doncs us la venc. El factor és aquest: l’ésser humà necessita religió, necessita creure en coses, i en el moment en què li treuen un Déu omnipotent i totpoderós del mig, hi ha de posar una altra cosa. I s’hi ha posat la vida humana. I si s’hi posa la humanitat, la felicitat és com el lloc on arribar. Pels occidentals, clar. Si vas a les doctrines orientals, el que busquen és l’extinció de les emocions. En tot el budisme, l’objectiu final és no sentir res. És la pau absoluta, no sentir ni alegria ni res, neutralitzar-ho tot. A occident es busca aquesta felicitat, com una cosa que sembla d’anunci d’Estrella Damm. I l’altre factor és la societat en què vivim. Qualsevol cosa que generi un interès en la gent s’ha de convertir en un producte perquè si no no en treuríem benefici econòmic. I si la gent s’interessa per això, el capitalisme es fica allà i ho converteix en una font de diners, com ho és tot. Perquè fins i tot els moviments polítics s’acaben convertint en productes de consum, o si més no, en tendències a les quals els pots vendre coses.


"L’ésser humà necessita religió, necessita creure en coses, i en el moment en què li treuen un Déu omnipotent i totpoderós del mig, hi ha de posar una altra cosa. I s’hi ha posat la vida humana"


L'obra és una sàtira de l’autoajuda, però també de força altres coses. Roderic Mestres, l'autor fictici de la part central de la novel·la, és crític amb els narradors de novel·la contemporània, que titlla d’egoistes. Roderic Mestres és Ramon Mas?
La meva intenció no era en cap moment ser crític amb la novel·la actual. Era provocar un joc de metaficció. Amb qui s’està fotent és amb el narrador d’aquest llibre. Qualsevol visió més enllà d’això em sembla benvinguda, però no la puc explicar perquè no era la meva intenció. He vist també que parlaven com si la crítica també fos als cursos o tallers d’escriptura creativa, que em sembla una crítica molt pertinent, però en cap moment m’havia passat pel cap. És un joc. M’agrada molt a l’hora d’introduir l’element fantàstic fer servir el narrador no fiable. I per portar-lo al màxim exponent, hi havia d’haver un autor que el contradigués. Sí que hi ha unes idees de fons, però no és una crítica a res, simplement és aquest joc: en el moment en què l’autor va desprestigiant el narrador i el narrador va vivint coses sobrenaturals o insòlites, tu com a lector dubtes, no saps si creure’t el que està vivint l’Ernest Borginyac. I amb en Roderic sí que m’hi identifico. Com l'altre llibre que vaig signar amb el seu nom, és una mica un tipus de llibres que m’encantaria escriure. És com tenir una vessant més deixada anar, amb menys control sobre el que faig. El que firmo amb el meu nom sempre intento controlar-ho més i treure coses que vull treure i que necessito treure i que necessito explicar o explicar-me. I com a Roderic faig històries que jo gaudiria.

A la novel·la fas servir investigació, ficció i fins i tot articles periodístics de tota mena. Tenies clara aquesta barreja des que vas començar a escriure-la?
La primera part, la dels testimonis, la tenia molt clara, perquè no és tan diferent del que vaig fer a Afores, tot i que a Afores no eren en primera persona, però m’agrada molt acostar-me a un personatge des de diferents punts de vista. A mi em va impressionar molt la primera vegada que vaig llegir El doctor Jekyll i Mr Hyde. Abans no coneixes el doctor Jekyll, tres o quatre amics seus te’n parlen i quan apareix tu ja tens una idea al cap. Però quan apareix pot contradir la idea que tu t’has fet. El que no tenia molt clar era que la part del mig fos una novel·la. Les altres parts van anar emergint soles, la part del mig era com una narració en tercera persona, normal, que poc a poc vaig anar dient: "Ostres, això és molt el to Roderic Mestres". Ell escriu en primera persona, l’altre novel·la que vaig fer era en primera persona en present i tot és seqüència, només es talla quan dorm o quan perd la consciència, això són les normes de quan escric amb en Roderic Mestres. I vaig veure que funcionava perfectament i vaig tornar a escriure ja pensant que era una novel·la d’ell. Tenia molt clara la història i mentre anava construint suposo que també era una manera de divertir-me. I sí que en l’última passada de totes ja hi vaig introduir l’autor contradient el narrador; en cada passada hi afegia coses. La part fragmentada és molt gratificant, sobretot per una història així, que és molt senzilla. L’embrió d’aquesta història és un conte d’una pàgina que vaig publicar a La Directa fa anys. Era un tio tornant de la teràpia, que entrava al metro i que veies que se li girava el cervell. I era com un descens a l’infern. Però era molt curt. El que dona joc són els narradors, la manera de dosificar-la, d’explicar-la, les mirades que hi puguis fotre. Però no tot era previst.

Les Altres Herbes ha nascut amb una intenció política?
La intenció política crec que està sempre en la manera d’organitzar-se, en la teva manera de fer les coses. Almenys com jo la visc, des de fa molts anys, en la música i en tot el que intento fer. Ser polític no és tan els eslògans que cridis o el que tu públicament defensis, sinó la manera amb què gestionis el que tu fas. I la manera en què et presentis davant del món. És una qüestió política, com també ho és Males Herbes, però en aquest cas potser és menys clar que sigui polític, però ho és. Perquè no hi ha hagut una funció, no s’ha dit anem a unir, a fer un segell nou per guanyar més diners, per ocupar més mercat, per créixer com a empreses. Ni L’Altra ni nosaltres creixerem amb aquest nou segell. Gens. Posar per davant la part literària a la part econòmica és una acció política, per exemple. Crec que treballar cooperant com ho estem fent és un posicionament polític: és pura cooperació, ho fem tot entre tots, no hi ha ningú per sobre de ningú, es decideix tot entre tots. La tendència en el món editorial sempre ha estat anar a créixer. L’altre dia Oriol Soler, fundador d’Ara Llibres, explicava en una entrevista que la cultura havia de fer pressió al govern. Sempre s’ha anat a buscar això, des de la cultura. Que fos una cosa d’altes esferes, i ens en desmarquem molt. També amb el model de llengua que volem fer servir, que no és ni rovellat ni és rígid, filològicament parlant. Cadascú té les seves idees, i en algunes coincidim i en d’altres no, però sí que tenim dintre de la feina editorial unes coses molt clares de com hem de funcionar. Determinada merda que no farem. Sí que tenim molt clar el que no estem disposats a fer, a passar per determinats cercles i per determinades dinàmiques que hi ha en aquest món.


"Sempre s’ha anat a buscar això, des de la cultura. Que fos una cosa d’altes esferes, i ens en desmarquem molt. També amb el model de llengua que volem fer servir, que no és ni rovellat ni és rígid, filològicament parlant"


En un moment de l'obra, el protagonista lamenta haver de fragmentar la seva obra. "La culpa és del mercat", diu. No fa gaire, el poeta Gabriel Ventura comentava una cosa semblant a Twitter. El capitalisme mata l’art? 
És clarament així. I per la poesia més. Qui tanca un llibre de poesia? Quin autor diu mira aquests 72 poemes formen part d’una obra, si no és que l’ha concebut abans, i no formen part de la següent? De fet, si mires la meva part de narrativa, tots els llibres estan comunicats entre ells i és com un llibre que va evolucionant i va creixent i crec que és molt així. No sé si el mata, el que fa el capitalisme és que obliga a ser un autor amb obres. Haig d’acabar això, sobretot avui en dia, per poder vendre. S’inventa la unitat de consum. Narrativament, un autor estaria escrivint tota la vida, i una obra… No ho sé, és com en el cas d’aquest personatge. Al final un autor persegueix la seva gran obra, està tota la vida intentat fer la gran obra. El que pot ser en el cas del capitalisme, en comptes d’escriure un gran llibre, n’escriurà trenta, i aquests trenta formaran la gran obra, però perquè ho ha hagut d’anar retallant. Sobretot en llengües on els escriptors realment poden viure d’això, que no és el cas del català, l’escriptor cada any, o cada 2 o 3, ha d’oferir un nou producte per poder viure. Potser aquestes idees les tanco i les poso en aquest llibre i les empaqueto, però també podrien formar part d’un altre llibre, aquestes idees, junt amb aquestes altres que en tinc. Al final, les idees van evolucionant, però les hem d’anar dividint i separant per poder-les vendre. Amb la poesia ho veig súper clar i amb narrativa també ho tenim interioritzat. Els meus llibres de Puigsech podrien publicar-se com un sol llibre amb quatre retocs, i no és que ho hagi fet per diners, sinó que ja tens aquesta dinàmica dins el cap que la novel·la ha de ser això.

Hi ha sectors que defensen la implementació dels videojocs en l'educació. N'ets partidari?
Jo crec que tot el que es pot fer amb un llibre es pot fer amb un videojoc. No s'ha fet perquè també hi ha unes normes de mercat i el videojoc ha de vendre més i perquè certs sectors de la cultura no hi han volgut entrar. Des del món de la cultura es veu el videojoc com una cosa que no està capacitada. Com a font de ficció interactiva que és, es pot fer tot amb el videojoc, i pot ser educatiu. Hi ha videojocs d’història que crec clarament que poden ensenyar igual als nens sobre com es vivia a l’Antiga Roma que com ho pot fer un llibre. Aquesta part educativa és clara i crec que en els propers anys la veurem clarament, per projectes que he sentit i que he llegit al respecte, i més ara amb lo de les classes en línia. El món virtual entrarà de ple en l’educació i això en 5 anys haurà canviat completament. Però a banda d’això, jo el reivindicava molt com a font creadora de ficció, i de ficció igual de vàlida que una novel·la o una bona pel·lícula: hi ha una història i un autor que expressa coses a través d’aquesta ficció que ha creat. I sovint, des del món literari sobretot, es mira per sobre l’espatlla.


"Amb els videojocs d’avui en dia,  l’obra que s'està creant està inacabada sempre, perquè el que l’acaba de crear és qui juga. Això és el gran somni de la literatura, quan els grans teòrics de la literatura postmoderns parlen de literatura diuen que ha de ser això, que l’obra l’acabi el lector"


El procés creatiu, el d'imaginar-se una història, és el mateix.
Si una pel·lícula de Pixar és una obra d’art, per què no ho és un videojoc? A més té un plus, perquè les ficcions que nosaltres estem acostumats a costumir, generalment són ficcions tancades, amb un món tancat que comença i acaba, i les possibilitats que té són les que tu li dones. Però amb els videojocs d’avui en dia, l’obra que s'està creant està inacabada sempre, perquè el que l’acaba de crear és qui juga. Això és el gran somni de la literatura, quan els grans teòrics de la literatura postmoderns parlen de literatura diuen que ha de ser això, que l’obra l’acabi el lector. Bé, allà és una metàfora, però al videojoc és real. No hi ha dues partides iguals. Queda obert, és una manera de crear una història que és una quantitat de possibilitats brutal. Com a fanàtic que soc d’explicar històries, i de crear-les, com a narrador que soc, ho trobo acollonant. Tan de bo poguéssim fer això amb la literatura, i crec que amb la literatura ens hi hem d’acostar. I tota l’ambigüitat que hi ha en aquest llibre, i el final i aquests jocs, ja és una manera d’acostar-s’hi.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —