La veu de Ricard Torquemada (Barcelona, 1971) et trasllada directament a un camp de futbol. Quan parla ho fa amb un equilibri envejable, a cavall entre la passió i la racionalitat. Potser per això fa més de vint anys que explica els perquès del futbol i té un seient privilegiat al Camp Nou com a analista dels partits del Barça. Des de l’any 2000, viu el futbol al davant dels micròfons de Catalunya Ràdio: primer amb la Transmissió d’en Puyal i, des de fa tres temporades, amb la Transmissió d’en Torquemada, ara acompanyat de Bernat Soler.

Després d’anys i panys recorrent estadis locals i europeus durant un periple blaugrana brillant i irrepetible, ara afronta la primera temporada del Barça després de l’era Messi amb unes expectatives diferents. “La frustració serà més suportable perquè no sentirem que se'ns escapa el temps”, diu. Em rep al seu despatx, al carrer de Loreto de Barcelona, ben a prop de la ràdio i del camp que l’acull cada cap de setmana. I obrim el meló de l’estiu: el millor jugador de la història ara juga a París.

Messi pot tornar al Camp Nou vestint la samarreta del PSG. Com ho viurà el culer?
Seria una experiència. Si passa, clar, perquè Cristiano va marxar del Madrid i no ha tornat mai a jugar-hi en contra. Hi haurà gent que se sentirà en pau, n’hi haurà d’altra a la que se li remouran coses, i directament n’hi haurà que voldran que el PSG perdi sempre, encara que no jugui contra el Barça. 

El més dolorós és que ha anat a un club-estat com el PSG. Per exemple podria haver anat al Nàpols, com Maradona. Hagués estat molt més romàntic.
(Riu) El tema del PSG és que és un club antipàtic, s'ha convertit en una selecció mundial. És un equip desagradable perquè mai es mira amb bons ulls algú que exerceix el seu poder d'alguna manera, i aquí ho fan econòmicament. 

I hi competeixes.
No es pot mirar amb simpatia extrema un equip que és rival teu. Hagués anat on hagués anat hauria generat aquest tipus d'emoció: la de la pèrdua. Però totes les relacions que ha tingut el Barça amb el PSG han estat traumàtiques: des dels frustrats fitxatges de Thiago Silva i Verratti fa temps, fins a l’adéu de Neymar i ara Messi. 

Ricard Torquemada, periodista esportiu, a l'avinguda Pau Casals de Barcelona.

Se’l cridaria al minut 10 com va passar contra la Reial? És una tradició necrològica: només es fa amb els jugadors difunts.
No arrelarà, crec. Els socis que van al Camp Nou ara hi van per sorteig, i en cada partit són diferents. Va haver-hi molta divisió d'opinions: la majoria dels xiulets no van ser en contra de Messi, sinó que van ser en contra de la mirada al passat.

Què et va semblar?
A mi no em va agradar gaire: crec que hi ha moltes altres maneres de recordar Messi. I el dia que vingui també ho cantaràs? Millor que li posin una estàtua a l'esplanada que no haver de cantar cada dia "Messi, Messi". 

Ja no hi és.
És una bona intenció, però la vida continua: hi ha competició pel mig i ja no forma part del club. Els jugadors que porten la samarreta del Barça ara són els noms als quals hauries de rendir tribut. Això sí, Messi és una llegenda i tot el que suposi un record etern per a ell el Barça s'ho hauria de plantejar. 

"Hi ha moltes altres maneres de recordar Messi que cridant-lo al minut 10. Els jugadors que porten la samarreta del Barça ara són els noms als quals hauries de rendir tribut"

Se’ns ha explicat tot de la marxa del ‘10’?
No se’ns explicarà mai. És com l'adeu de Figo: hi havia una versió i després en va aparèixer una segona, una tercera i encara no sabem ben bé de qui era la responsabilitat. Ni tan sols els mateixos actors segurament coincideixin amb les versions. Si asseus Laporta i Messi a una taula i els fas explicar la història primer a un i després a l'altre, sense mala fe ni mentir, les històries no quadren. Quan hi ha un trencament a la vida, amb un amic o una parella, el que ha sentit un i el que ha sentit l'altre són dues versions molt diferents d’una mateixa realitat. 

Leo Messi i Ricard Torquemada, juntament amb Sònia Gelmà, en una entrevista l'any 2018.

I qui il·lusiona ara? Memphis? Pedri? A què s’aferra el culer?
A la gent jove, el futur. Una de les coses més importants és que els lideratges es renovin i apareguin noves referències i icones. Els capitans, que són els jugadors que tenen més experiència, han de ser actors importants en la reconstrucció, però el futur no és seu. De Jong i Ter Stegen han de ser importants, i sobretot els joves Ansu, Pedri i companyia han de fer un pas endavant. El Barça té joves amb molt talent i projecció que d'aquí a uns anys poden arribar a un grau de maduresa.

Els que voregem la vintena hem viscut tota la nostra vida amb un Barça guanyador i que impressionava el món sencer… ens n’hauríem d’anar oblidant?
(Riu) Els vostres tres primers anys de vida -no teníeu consciència- van ser els tres pitjors d'aquesta vintena. Hem estat vivint en un parc temàtic i ara hem de tocar de peus a terra i topar amb la realitat. Hi ha generacions com la vostra que s'han d'enfrontar a una nova situació i això provocarà que hi hagi desercions, gent que dimitirà del futbol, i gent que experimentarà la derrota, que segurament té molt més pes que la victòria. 

És difícil d’assumir.
Hem d'entendre que perdrem més que no guanyarem, que costarà tornar a aixecar un títol... i hauríem d'intentar no tornar gaire enrere, aquella època en què el Barça guanyava una lliga cada 11 anys. És una experiència interessant i molt rica. Que el Barça hagi estat gairebé 20 anys mantenint això explica la dimensió de l'èxit. No trobaràs cap equip de futbol al món amb un cicle tan llarg. És cert que l'última Champions és del 2015, però les lligues han continuat caient. Només guanyar és absolutament fals.

"Ara perdrem més que guanyarem, costarà tornar a aixecar un títol... i hauríem d'intentar no tornar gaire enrere, aquella època en què el Barça guanyava una lliga cada 11 anys"

El Barça ha guanyat lligues que ni hem celebrat. I aquest 2021 hem arribat a celebrar una Copa del Rei.
Depèn molt de les expectatives. Hem passat uns anys que les expectatives no eren les correctes si tenim en compte la qualitat i rendiment de l'equip. La sensació, per causa de tenir Messi, era: “hòstia, un altre any perdut sense guanyar la Champions”. Messi desvirtuava les expectatives del Barça perquè l'equip ja no era el millor del món. Continuàvem mirant el passat i els demanàvem unes coses que no estaven a l'abast de l'equip. Eren unes expectatives doloroses i frustrades.

I aquest any?
Ja no passarà això. Tenim un avantatge: la marxa de Messi ens fa rebaixar clarament les expectatives. La frustració serà menor en les derrotes i serà més suportable perquè no sentirem que se'ns escapa el temps. Qualsevol èxit tindrà més relleu del que tenia. 

Com abans.
El 2004, quan va arribar Laporta, l'aeroport del Prat s'omple de gent després de guanyar al Bernabéu, com si haguéssim guanyat una Champions. Veníem d'uns anys molt xungos i la gent veia una mica de llum. 

El Madrid tampoc està bé. Serà el clàssic més desdibuixat dels últims 15 anys?
Vénen uns anys en què Madrid i Barça no han de ser candidats a la Champions. Han de plantejar-se com a bona temporada arribar a quarts o semifinals de la Champions… i allà veure què passa. Per al Barça és més fàcil d'assumir, perquè té més futur. El Madrid encara viu de les cendres de l'últim Madrid de Champions, i el Barça les cendres ja les té gairebé enterrades. 

El periodista de Catalunya Ràdio Ricard Torquemada caminant.

La sensació del culer els darrers anys és de desolació. Griezmann és la imatge d’aquesta tristor col·lectiva que plana sobre can Barça?
La veig més en els Coutinhos i Dembélés. Griezmann podria entrar al pack, però no ho personificaria en ell. El que li ha passat a Griezmann no només li ha passat amb la samarreta del Barça, sinó també amb la selecció de França: ha canviat la pell futbolística, la seva personalitat. L'Eurocopa és un bon termòmetre per veure que no és una qüestió del club sinó que és una qüestió seva. 

En la llista de noms sonats les darreres setmanes hi trobem Ilaix, que hauria demanat un augment salarial per renovar amb el Barça.   
Ilaix és una víctima del negoci del futbol i les agències de representació internacionals: no entenen el club ni la seva cultura i es mouen com si fos un producte de mercat. 

"Ilaix és una víctima del negoci del futbol i les agències de representació internacionals: no entenen el club ni la seva cultura i es mouen com si fos un producte de mercat"

Té tan sols 18 anys.
I no és d’ara. La renovació d'Ilaix, quan no era ni jugador del Barça B, ja va ser traumàtica. El Barça va fer una aposta desafiant els seus propis paràmetres, que crec que va ser equivocada. No es podia fer una aposta salarial així per un nano de 15 anys, li estàs fent mal a ell, no només al club. El futbol base comença a ser mediàtic i creix la sensació que si el deixes escapar et cauran pals. És un decalatge: si amb 18 te'n demana més, amb 22 ja no t'explico.

La Pilota d'Or també està envoltada d'una pàtina purament econòmica i de màrqueting. Seria una bajanada dir que la Pilota d'Or ha de ser per a Jorginho?
És una bajanada perquè la Pilota d'Or valora el talent individual i també els highlights, i a Jorginho aquí no l'hi trobaràs. Jorginho recupera el sentiment col·lectiu que té el futbol. Per mi evidentment que hauria de ser Pilota d'Or.

Sí?
Sí. Del Chelsea què podem destacar? La coralitat. I qui és la peça més capaç de donar sentit col·lectiu al seu equip? Jorginho. I a més ho ha fet amb Itàlia. Per a mi és el jugador de l'any: jo l'hi donaria. Però estic segur que no ho serà perquè Jorginho no fa gols ni driblings espectaculars, no és el més alt ni el més fort i des del punt de vista de màrqueting no ven. És un jugador de futbol excepcional que té un cap privilegiat, però això al mercat no cotitza. 

No ven samarretes.
No li trobo sentit als premis individuals en esports col·lectius perquè trenquen la seva naturalesa. Jo miro el futbol com un esport col·lectiu… i penso quin valor individual li dona més sentit col·lectiu. Però aquest seria el premi Ricard Torquemada.

"Jorginho recupera el sentiment col·lectiu que té el futbol. Per mi evidentment que hauria de ser Pilota d'Or. Però estic segur que no ho serà: no fa gols ni 'driblings' espectaculars"

El futbol s’està morint? 
El futbol no es morirà, si de cas morirà el negoci del futbol. Tard o d'hora hi haurà un nou format de la competició, és evident. 

Com la Superlliga.
Amb la Superlliga va haver-hi un gran problema de comunicació. No sabíem de què anava i tothom es va espantar. Els que defensaven terrenys que podien sortir esquitxats de seguida es van posar a cridar sense preguntar ni tan sols què significava. Ningú no vol perdre la seva quota de poder. D'alguna manera tothom va manipular la realitat i continuarà passant, perquè la UEFA viu d’aquest negoci i la Lliga de Futbol Professional té por de perdre la força com a institució. No van preguntar ni en què consistia, van disparar perquè l'statu quo no es morís.

Un dels pretextos per la creació de la Superlliga és que hi ha molts partits que no entretenen. Per això apareixen nous formats de comunicació que envolten el món del futbol. Un exemple molt clar és La Sotana. Des dels mitjans convencionals els veieu com una amenaça o un fenomen positiu?
La Sotana no és un programa informatiu, no pot ser competència. Ho veig com un exercici comunicatiu extraordinari i molt interessant. És cert però que ells ni tan sols volen anomenar-se periodistes. No em sento amenaçat, no hi veig cap problema. Tots els exercicis comunicatius que estan fets en la nostra llengua, relacionats amb l’esport i amb talent, són interessants. Serveixen com a inspiració professional i també són gratificants com a receptor. 

"Veig La Sotana com un exercici comunicatiu extraordinari i molt interessant, no pas com una amenaça ni competència"

Una de les coses més positives que té la Transmissió d’en Torquemada és que un avi i un net us poden escoltar plegats.
Tenim un retorn històric de la Transmissió d'en Puyal, que es va convertir en el seu moment en un punt de trobada familiar quan no hi havia televisió. Som hereus d'aquest llegat, això pot fer que generacionalment sigui un punt en comú. La nostra intenció com a TdT hauria de ser poder reforçar que totes les franges se sentin representades i no expulsades per allò que fem. 

Que és explicar partits de futbol...
En el nostre cas és una feina més senzilla que no per exemple la de La Sotana o un programa d'esports com el Tot Costa, perquè el guió ens el fa el futbol, no el fem nosaltres. Nosaltres podem trobar un guió a la part inicial i final, però en el fons, al rovell de l'ou, no hi ha millor guionista que el futbol. Nosaltres només transmetem el que el guionista futbol ens porta i molt sovint és atractiu, excitant i emocionant.

Bernat Soler i Ricard Torquemada durant una retransmissió del Barça.

Últimament Ibai s’emporta totes les entrevistes amb jugadors. Per què Piqué vol sortir en un directe d’Ibai i, per exemple, costa moltíssim que vagi a RAC1, Catalunya Ràdio o TV3? 
També anava a veure al Broncano, i no se n’ha fet cap debat. Tenen la possibilitat de triar i van on se senten més còmodes o es diverteixen més, ho veig molt natural. Si l'Ibai fitxés per un canal de televisió i li digués a Piqué d'anar-hi, Piqué hi aniria. No crec que li digués: “no, és que jo només vaig a Twitch”. 

El periodisme ha fet un crit al cel.
És molt llaminer des del punt de vista del negoci parlar d'amenaça i de canvi de paradigma que no pas dir que és una cosa de química i de sintonia. L'Ibai és un comunicador excepcional que fa sentir còmodes els seus companys de viatge. No sé si el mitjà fa l'Ibai o l'Ibai fa el mitjà. Aquesta és una pregunta que m'interessa més. 

Segurament saps que amb l’Ibai no hi haurà cap pregunta molesta i un periodista pot ser més fiscalitzador i punyent.
Jo vaig fer el ‘Parlem de futbol’ la primera temporada de la TdT i vaig entrevistar Luis Enrique, Guardiola, Xavi i Koeman, i no soc ni l'Ibai ni treballo per Twitch. Luis Enrique no dona entrevistes a ningú, Guardiola en dona molt poques... Es tracta de convivència entre comunicadors. 

Ronald Koeman i Ricard Torquemada en una entrega del 'Parlem de futbol' l'any 2019.

Des de la TdT vau estrenar Twitch aquest estiu, amb la retransmissió d’alguns partits de l’Eurocopa.
Hem descobert que nosaltres podem ser un canal de comunicació. Aquí sí que hi veig un canvi de paradigma sobre la necessitat de tenir un mitjà gegant que t'aixoplugui.

Com ho vas viure?
Mai no havia entrat a Twitch. Quan vaig retransmetre-hi l'Eurocopa em va agradar molt perquè la gent que hi era, hi era perquè volia. Vaig descobrir un ambient molt proper, sa i ple de gent amb moltes ganes d'escoltar i compartir el que nosaltres proposàvem.

Seguint en el món de la comunicació, l’any 2019, per primera vegada una dona -Danae Boronat- va comentar un partit de Primera Divisió com a veu principal. Sembla un miratge, ja que la narració esportiva està encara monopolitzada pels homes.
Jo busco des de fa temps noies narradores, i no en trobo. Culturalment no estem a aquest nivell encara. 

Per què?
Probablement falten referents i no hem fet aquest pas endavant encara, que crec que arribarà. Jo no he estat educat -i ara ho descobreixo- com a mi m'hauria agradat. No ho dic pels meus pares, ho dic des del punt de vista de l'educació que vaig rebre en general, del sistema. M'interessa molt perquè detecto moltes coses que tinc injectades que m'agradaria corregir perquè mai no havia estat conscient que era un greuge, i ara ho veig. Coses com l'experiència de la Danae o la irrupció del Barça femení de futbol ens ajuden en aquesta assignatura pendent.

La cobertura que va fer TV3 de la final de Champions femenina va estar a l’altura de les que es feien quan la jugava l’equip masculí.
És veritat que la repercussió del futbol femení encara no és gran. Però és el peix que es mossega la cua: si no ensenyes les teves possibilitats ni hi inverteixes, no pots arribar a convertir-te en un negoci.

"La repercussió del futbol femení encara no és gran. Però és el peix que es mossega la cua: si no ensenyes les teves possibilitats ni hi inverteixes, no pots arribar a convertir-te en un negoci"

Clar.
I també hi ha el tema de l’anàlisi: per què les noies analistes, que n'hi ha moltes, de bones i amb criteri, només poden analitzar esport femení i no poden analitzar esport masculí? 

No s’entén.
El Puyal fa molts anys va crear com a pioner la figura del micròfon autònom d'una noia. I nosaltres hem mantingut aquesta nissaga: vam començar amb la Isabel Bosch, la Pilar Calvo, la Rut Vilar, va passar un moment el Manel Fuentes, però després la Sandra Sarmiento, la Marta Carreras i ara la Mireia Ruiz. En la narració de partits i l'anàlisi s'ha d'obrir l'aixeta, i hi haurà un moment que aquesta aixeta rajarà amb naturalitat.

Al futbol femení hi ha una diferència abismal entre el Barça i resta de la Lliga espanyola. A més, la blaugrana Alexia Putellas ha estat la Jugadora de l'Any de la UEFA, un premi al qual optaven dues culers més, Jennifer Hermoso i Lieke Martens.
A Europa ja hi ha 4 o 5 equips que poden guanyar la Champions, ha començat a agafar una mica de pes. A Espanya costarà, però de la mateixa manera que costa que a la Lliga Asobal d'handbol masculina el Barça tingui cap rival, des de fa 10 anys. Més que de tema gènere parlaria del tema esports: hi ha molta diferència entre la inversió del Barça, que li permet competir a Europa, i la de la resta, que no hi poden competir. 

Hem vist un adeu opac i poc transparent de Lluís Cortés, exentrenador del Barça femení que va guanyar el triplet ara fa uns mesos. Novament, se'ns ha explicat tot?
No. La gent informada sobre el futbol femení ha deixat molts interrogants sobre aquesta marxa. Han parlat d’una relació que no era la més adequada amb pesos pesants de la plantilla, l'entrenador renovant i després dient que se n'havia cansat... És com el cas Messi-Barça. Ens quedarem amb les ganes de saber la veritat. 

El Barça es troba en una situació molt delicada a nivell econòmic.
Som en un punt d'inflexió perquè som en una situació crítica. Li ha tocat a la junta de Laporta negociar aquest punt d'inflexió després de la pèssima gestió de la directiva anterior. Hem de veure com se'n surt.

A part, veiem un Laporta menys arrauxat i menys cigalero...
Crec que encara ha passat poc temps com per saber com ha tornat Laporta. Davant d'una situació crítica no ve de gust posar-se a ballar. 

Ara fa uns mesos estava més content.
Des del meu punt de vista va tenir una versió massa cigalera. Ha estat abonant l'optimisme, el positivisme i l'”ens en sortirem” i després ha topat amb la realitat. Una altra teoria és que tots canviem amb l'edat i per tant no tenim la mateixa energia ni inconsciència que teníem uns anys enrere. Però no estic decebut amb el que m'esperava, no veig un Laporta abans i un Laporta després.

"Laporta va tenir una versió massa 'cigalera'. Ha estat abonant l'optimisme, el positivisme i l'”ens en sortirem” i després ha topat amb la realitat"

Bona part de l'afició culer atribueix la situació del Barça a Josep Maria Bartomeu. Quina responsabilitat legal pot tenir?
Ho hauran de decidir els jutjats.  

I esportiva?
Tota. Ha estat un desastre. No sé quants directors esportius va tenir en 6 anys. És impossible que la cosa funcioni de manera regular amb un detall com aquest.

I des del punt de vista econòmic?
Només es pot qualificar de desastre. S'ha presidit molt des del curt-terminisme i les bones obres de govern tenen una mirada una miqueta més llarga pensant en allò que governes. Si quan marxes per tu el club desapareix del teu univers i ja s'espavilaran... és que no t'estimes prou el Barça. 

El periodista Ricard Torquemada, director de la TdT.

El ‘Més que un club’ ha quedat buit de significat havent portat durant 6 anys Qatar a la samarreta?
El 'Més que un club' és de Narcís de Carreras i va lligat al component nacional del Barça, no al component ètico-social. Passa que després el lema es converteix en una altra cosa, els valors apareixen per aquí... hi ha una evolució. El club depèn molt de les obres de govern de les directives i l'essència es recupera o no en funció de qui hi hagi i de com pensi. El Barça és un club viu i el lema de 'Més que un club' pot recuperar-se molt ràpidament si és que s'ha perdut.

Vázquez Montalbán deia que el Barça era l’exèrcit no armat de Catalunya... 
Ho ha continuat sent parcialment i ho continuarà sent, i més ara amb Laporta com a president.

El Barça ha servit per tapar o omplir mancances nacionals? Com ara la representativitat de Catalunya?
Històricament ha estat així. El Camp Nou era un lloc on es podia portar la senyera quan no es podia exhibir amb naturalitat i crec que aquesta és la naturalesa del Barça. La llengua del Barça és el català, el país del Barça és Catalunya i intentar invertir això és canviar la naturalesa del Barça. 

"La llengua del Barça és el català, el país del Barça és Catalunya i intentar invertir això és canviar la seva naturalesa"

Però això genera debat.
Molta gent que és del Barça i no és catalana diu: “home, els que no som catalans no entenem quan es parla en català”, “ens estan aïllant del Barça amb el tema del procés”, “és que jo soc del Barça i espanyol”... I el que és japonès és del Barça i japonès. No he vist manifestacions dels socis japonesos del Barça dient que se'ls està deixant de banda. La gent que considera això és perquè creu que el Barça és un equip espanyol i no català, o que és català i també espanyol. 

Depèn de cada mirada. 
Per exemple, el Celtic és el club catòlic de Glasgow. I si tu vols ser del Celtic, no li demanaràs que deixi de ser catòlic i que sigui també una mica protestant. No se li demana cap canvi d'identitat. Els qui són protestants són dels Rangers. I si n'hi ha algun catòlic, viu aquesta contradicció. 

Per voler ser un club global deceps molts socis catalans, per exemple, jugant el partit de l'1 d'octubre.
Sí. Però tot això depèn de qui mana en aquell moment. El club no és la directiva. El club és la seva gent, els socis. Puc ser soci del Celtic, però acceptaré la seva naturalesa i no la voldré canviar. Això és el que no s'entén gaire del Barça, com tampoc s'entén gaire de Catalunya. L'origen i naturalesa del Barça és indiscutible i és una cosa que s'ha d'intentar conservar.