A la presentació d'aquesta temporada de Catalunya Ràdio el protagonisme va ser per les novetats. Es va fer gala dels canvis i les millores inventades per remuntar un EGM que havia deixat l'emissora pública en unes xifres gens desitjades. Enmig d'aquests anuncis, una veu jove reivindicava la continuïtat del seu programa. Al capdavant d'El Suplement des de 2018, Roger Escapa (Sabadell, 1988) és, tot i ser força més jove que la mitjana, una de les principals veus de la ràdio pública. 

Quedem per fer l'entrevista a les instal·lacions de Catalunya Ràdio. La productora m'avisa que ha d'acabar algunes gravacions per al programa. Quan ho han enllestit, Escapa rep al Diari de Barcelona i pugem a un dels 15 estudis que té l'emissora. Ell seu a la cadira que té contacte visual amb els tècnics de so. Els llibres que aixequen el peu de micròfon delaten que és la seva. Sec a la cadira de convidats però sóc jo, avui, qui pregunta.

Què vol dir “ràdio amb esperit de cap de setmana”?
És l’eslògan que ens vam inventar quan vam agafar el programa ara fa quatre temporades. Abans, el Ricard Ustrell tenia “El Suplement en moviment”. La Sílvia Cóppulo, abans d’ell, utilitzava “el plus del cap de setmana”. I nosaltres vam instaurar aquest que no és més que una marca comercial. La idea és que són moltes hores de ràdio el cap de setmana i continuen passant moltes coses d’actualitat, però el to és diferent. És més festiu, sense tanta emergència informativa i permet fer ràdio més pensada, més pausada i de vegades fer temes més arreportatjats. Però, en definitiva, no deixa de ser un eslògan.

És un lema que et permet obrir amb Pont Aeri i, després, entrevistar a un dirigent polític?
Més o menys sí. [Riu.] Aquella portada va tenir molt rembombori a xarxes vaig veure. Però sí, he de fer totes les tecles. Potser m’he de posar molt seriós perquè hi ha hagut un incendi i he d’entrevistar un conseller però després la part de magazín em permet un to més distès. O fins i tot l’actualitat informativa ho permet i requereix. Si acaben de reobrir les discoteques puc punxar King Africa o Sonia y Selena.

Un dels punts forts d’El Suplement és aquesta combinació d’actualitat immediata i els reportatges llargs o temes fets a foc lent...
Ho podem fer perquè el programa no és diari. Fem moltes hores, 14 cada cap de setmana. El pic d’audiència el fem entre les vuit i les nou. A les deu encara hi ha molta audiència i, si és un cap de setmana és tranquil, intento marxar una mica de l’actualitat i posar-hi un tema més cuidat. Ara bé, els reportatges no els fem cada setmana perquè els pensem molt i necessitem temps, però intentem treure’n un al mes.

Vam arrencar la temporada amb un sobre històries de supervivència. ‘Viure dues vegades’ es deia. N’estem preparant un altre i hi ha molta feina darrere. Primer, triar el tema. Després, hi ha una feina de producció important. Normalment tractem històries personals, per tant, no són personatges famosos, s’han d’anar a buscar els perfils.

Amb un company de Reus ens va cridar molt l’atenció un reportatge sobre la xarxa de Rodalies...
‘Atrapats a la xarxa’, es deia.

Aquest! Ens va semblar molt interessant l’enfocament...
Intento parlar de temes que afectin a tothom. És evident i tothom sap que el servei de Rodalies a Catalunya és un drama. Però el que no havia fet cap periodista és recorrer el país amb la gent que cada dia ha d’agafar un tren de rodalies i que expliquin el seu dia a dia. Ens va sortir bé i era un retrat una mica diferent. I jo insisteixo molt en què l’edició i les bandes sonores que escollim al llarg dels 50 minuts són el que marca el segell del reportatge.

"El dia que no molesti ningú o sigui indiferent si entrevisto algú o algú altre és perquè no tinc audiència o que el programa és intrascendent"

Hi ha pressions el cap de setmana?
Sí, sí, clar, com en tots els mitjans de comunicació, no sé si tu al Diari de Barcelona també en tens. Però sí que en tinc i crec que és bo que hi siguin. El dia que no molesti ningú o sigui indiferent si entrevisto algú o algú altre és perquè no tinc audiència o que el programa és intrascendent. L’important és que les pressions no afectin el contingut.

Com per exemple quines?
Que t’ofereixin entrevistes que no vols fer. “Vols entrevistar tal regidor de tal ajuntament perquè ha passat això”, i dic un regidor com puc dir un conseller. Pot ser via l’equip o directament a mi. I si informativament no és rellevant o no va amb l’enfocament del següent programa, dius que no. Ara bé, si penses en amenaces i tal, no. Són pressionetes. Això és un exemple fàcil que em passa cada setmana. Gent que té interessos i intenta condicionar el contingut del programa. Però al final el contingut del programa l’acabo decidint jo.

Consideres que pots decidir més tu el que surt al teu programa que, posem per cas, El Matí de Catalunya Ràdio, que està més lligat a l’actualitat?
És evident que El Matí de Catalunya Ràdio és el programa més important de l’emissora, el que té més audiència i té els focus posats a sobre, així ha de ser. I sí, és més esclau de l’actualitat informativa i política i tothom hi vol sortir. Llavors segurament hi ha més pressions. Però nosaltres ens hem anat consolidant. Som una de les marques bones de Catalunya Ràdio i de les més antigues, que té 34 anys el programa.

Ara que comentes la llarga història del programa, quina creus que és la teva petjada com a director? Com et diferencies respecte les altres etapes?
És que ha evolucionat molt, perquè El Suplement va començar amb el Xavier Solà sent un programa de tres hores i hi havia concursos i es parlava de xuixets de crema. Ara continua sent això però hi ha molta més cosa: s’ha anat engreixant amb els anys, s’ha fet més llarg per acumular audiència.

El Solà va crear una marca el cap de setmana posant un magazín en català i des de llavors cadascú ha anat posant el seu segell. Vaig treballar a El Suplement del Ricard Ustrell i moltes coses que vaig aprendre les mantinc. Però també he posat el meu segell. Hem pogut fer reportatges, que no es feien, amb temàtiques socials i seccions, com el Comunista o el Dominical, que sí que ens defineixen una mica més.

"En el moment que el Ricard Ustrell no continua al capdavant de El Suplement han de buscar un relleu i m’ho proposen a mi"

El 2014 comences a col·laborar amb Ustrell en aquest programa.
Jo llavors era a Betevé i havia de fer una secció a El Suplement d’estiu. Va ser quan la confessió del Pujol, imagina’t quant ha plogut ja.

Des de fora es percep cert tap generacional a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb unes generacions molt establertes i altres que sembla que en quedin fora. Tu comences a col·laborar al programa el 2014 i pel 2018 ja n’ets el director.
Com m’ho faig, no? [Riu.] Crec que és estar al lloc indicat en el moment indicat. Realment entro a Catalunya Ràdio el 2015 quan al Ricard li proposen fer el programa. Estem un parell de temporades fent El Suplement i després me’n vaig amb la Terribas al matí. I allò em dóna molta visibilitat. Feia El Matí de Catalunya Ràdio quan la Mònica no hi era. També faig l’estiu. Llavors, en el moment que el Ricard no continua han de buscar un relleu i m’ho proposen a mi. Començo l’estiu fent El Matí i sabent que quan acabi he d’empalmar amb El Suplement, és un moment molt estressant. Segurament el moment estressant de la meva vida. És això, ser al lloc indicat en el moment indicat.

La Mònica Terribas és un dels grans personatges del paisatge audiovisual a Catalunya, quin impacte té en tu haver treballat amb ella?
Només va ser una temporada però a més a més va ser l’any del referèndum de l’1 d’Octubre. Quan comencem la temporada al setembre s’aproven les lleis de transitorietat al Parlament... Són programes llarguíssims que duraven matí, tarda i nit i ho vam viure al costat de la Mònica, va ser una experiència brutal. I hagués estat molt bé treballar junts molts anys. Però va arribar aquesta oportunitat i a tots ens va semblar molt bé que l’agafés. Amb la Mònica ens portem molt bé, tenim molt bona relació, sé que m’escolta perquè m’escriu. I tant de bo algun dia puguem tornar a treballar plegats.

És un referent per a tu?
Sí, vam aprendre molt aquells anys i ens vam donar molt suport mutu. És una persona d’una intel·ligència extraordinària. Sap moltes coses i té aquesta vehemència. I la manera com entrevista. Però et diria que té una cultura general superior a la que tenim la resta de periodistes o de presentadors i sap coses que pot utilitzar quan presenta.

He llegit que ets una persona que sempre t’ha agradat molt la ràdio.
Sí, sempre.

A part de la Terribas, quins referents radiofònics tens?
A casa meva vaig començar escoltant, com molts de nosaltres suposo, l’Antoni Bassas a El Matí de Catalunya Ràdio, també el Puyal. El Toni Clapés al Versió Rac 1 fa un programa superior a la mitjana de la resta, és un programa impressionant... I vaig créixer fent ràdio amb el Ricard Ustrell, que ens vam conèixer a la facultat, i en vaig aprendre molt d’ell. És una persona avançada i es nota que va començar de petit. I, al final, també em va marcar haver escoltat moltes hores de ràdio.

"Tinc un defecte, que és que a vegades potser estic més pendent de la presentació que del contingut"

Ets molt de ràdio.
Sí, em considero un home de ràdio. M’agrada molt estar a sobre de tots els recursos, trio totes les sintonies, tot el tema del ritme el tinc molt interioritzat. I tinc un defecte, que és que a vegades potser estic més pendent de la presentació que del contingut. Per sort tinc el Joan Botta com a sots-director que és al revés.

Un dels elements que, personalment, més m’agraden del programa és la sintonia. És molt bona.
Jo ho valoro molt. Quan vam agafar el programa es va decidir que es canviava la sintonia de El Suplement. I en aquesta casa tenim al Xavi Salvà, que és el cap de promocions i continguts, que va agafar una productora externa per fer la sintonia durant l’estiu del 2018. Jo vaig participar una mica del procés, li vaig dir una mica la idea que tenia. I m’agrada molt el resultat perquè tenim quatre versions diferents de la mateixa sintonia. A les sis, a les set, a les vuit i a les nou del matí sona una versió diferent. Al principi més clàssica, després més trap, funky i finalment informativa. És molt, però molt difícil trobar una bona sintonia i crec que la van clavar.

És molt important en el global del programa?
T’ajuda a definir el programa. Si m’estàs fent aquesta pregunta és que sí que ho és. I si dius que t’agrada vol dir que és identificativa del programa i el presentador. A mi m’agrada molt escoltar sintonies. A vegades m’estic remenant llibreries de sintonies, online, llibreries o a vegades són cançons directament. Però hi estem molt a sobre.

"M’he proposat aquest any és no mirar Twitter mentre estem fent en directe el programa"

Canviant radicalment de tema, trobes que és més difícil fer de periodista avui que fa uns quants anys?
No tinc aquesta perspectiva tant llarga. Només fa deu o dotze anys que estic en la professió. Però és evident que les xarxes et condicionen una mica més. Que no ho haurien de fer, però sí. Jo, per exemple, m’he proposat aquest any és no mirar Twitter mentre estem fent en directe el programa. És una cosa que feia i no vull fer perquè estic més pendent del que es comenta a temps real que no de presentar i estar pendent del que es diu. Nosaltres apostem molt per les xarxes però a l’hora de consultar la reacció a temps real estic intentant posar-hi una mica de distància. En tot cas, la ràdio té bona salut i sobreviurà a tot això, de manera paralel·la a l'Ibai Llanos que fa el seu contingut i el penja.

De fet, les xarxes us permeten connectar millor amb l’audiència que us segueix, però també esteu competint amb moltes ofertes. Comentaves l’Ibai, es podria veure com que competiu per l’atenció de la gent.

Espero no competir amb l’Ibai Llanos. [Riu.] Perquè segurament perdria. Bé, si el poséssim a presentar El Suplement potser no se’n sortiria. Però amb el que fa és el millor. Jo amb qui competeixo és amb el Xavi Bundó i el Via Lliure. Cada cap de setmana procuro fer un programa millor que el seu. Més enllà que la salut de les diferents emissores sigui la que és.

T’hi fixes molt?
Sé què fa. I estic convençut que ell sap què faig jo. No a nivell d’obsessió, ens mirem de perfil. Però crec que és sa, la meva competència fa que el seu programa sigui millor i a l’inrevés. Tenim perfils similars amb el Xavi.

Ara que parlàvem de diferents formats, quin nom t’agrada més Catalunya Ràdio o Catalunya Àudio?

Potser dec ser un romàntic però a mi m’agrada més Catalunya Ràdio. Crec que és una marca que està bé potenciar i modernitzar. Però no m’agradaria que se li canviés el nom. Ara, entenc els arguments pels quals Saül Gordillo ho comentava. Comparteixo que sigui més transversal i vagi més enllà d’una ràdio convencional però la marca està bé que es conservi.

Un altre dels reptes dels mitjans tradicionals és connectar amb noves audiències, amb gent més jove. Us n’esteu sortint?
Els inputs que tinc em diuen que El Suplement sí. Hi ha gent de la meva generació que, evidentment, ens escolta. També gent més jove. El perfil de gent de menys de 20 anys que no estigui consumint periodisme costa una mica més. No crec que consumeixin el programa en directe per la FM, però potser sí que van a picar a internet continguts determinats que els puguin interessar. Pot ser un reportatge concret que hem plantejat, la secció d’El Comunista perquè hem entrevistat a King Africa i els ha fet gràcia... Aquesta és una manera d’arribar als joves. I el sentit que tenen els programes tant grans és que quan passa alguna cosa t’ho expliquem en directe. Difícilment hi ha un mitjà més ràpid que la ràdio. La veu t’ho explica i narra tot en temps real.

El Suplement s’emet dissabtes i diumenges però algunes parts les graveu entre setmana. Com us organitzeu?
Dilluns i dimarts intento descansar. No visc a Barcelona i intento no venir gaire. A partir de dimecres comencem a preparar el programa. Els dos primers dies fem les parts més arreportatjades: gravacions de carrer, reportatges, entrevistes en profunditat... Els divendres sí que estic més pendent de l’actualitat de l’endemà. Em llegeixo tots els guions, gravo alguna minipeça però sobretot preparo el cap de setmana. També tinc un estudi muntat a casa que em permet gravar alguna peça si hi ha una urgència. No treballo gaire a la ràdio físicament. Normalment vinc els divendres i el cap de setmana a fer el programa. Abans de la pandèmia era diferent, ara tenim la versió millorada.

Quanta gent sou a l’equip?
L’equip el fem vuit persones més els tècnics. Entre redactors, productors, el Joan Botta i jo mateix. I després, al cap de setmana, tenim el suport de l’equip d’informatius de Catalunya Ràdio, que encapçala la Neus Bonet.

Parlem, si et sembla, de l’auge dels podcasts.
Ara sembla que tothom en té un, oi?

Sí, de fet a la redacció es feia el paral·lelisme amb el periodisme ciutadà d’anys enrere. S’acabarà diluint, també?

És que a un podcast li pots donar el contingut que vulguis. No tots han de ser com El Búnquer. El condicionant que té el podcast és que no pot ser de rigurosa actualitat perquè et caduca. Però a partir d’això... El meu reportatge que emetrem d’aquí a un mes serà un podcast i també s’emetrà a la FM. Al final el podcast és ràdio que pots consumir quan vulguis.

Li albires una vida llarga?
Crec que sí. Hi ha dos móns paral·lels. La ràdio en directe, sigui per FM o via internat, que ha de primar l’actualitat, la informació i la immediates. I després el podcast, que pot ser només online o també en franges concretes es pot emetre a la graella de l’FM. Són dos móns compatibles. El meu programa, que és un gran magazín, es pot consumir en directe o continguts com els reportatges o El Comunista es poden consumir en directe o quan et doni la gana a través del podcast.

"Amb qui competeixo és amb el Xavi Bundó i el Via Lliure. Cada cap de setmana procuro fer un programa millor que el seu"

Però escoltar els primers minuts d’El Comunista no tenen tanta gràcia si s’escolta en podcast. Ja saps qui està intentant descobrir el Joel...
Sí, ho hem de resoldre. Té difícil solució, ho hem debatut amb l’equip i no sabem ben bé com fer-ho. Si ho escoltes a través de l’hora a hora d'Spotify sí que no saps qui és el personatge encara que no sigui en directe. Però vam veure que tenia gràcia saber qui és el personatge a l’hora d’aconseguir reproduccions, encara que et perds un quart d’hora. Té difícil solució. Jo crec que el millor és escoltar-ho en directe, encara que no sempre es pot.

Tornant a la reflexió sobre periodisme. Quin missatge donaries a un estudiant de periodisme?
Que és una feina molt passional, que t’ha d’agradar molt. Jo he estat molt afortunat, però hi ha una part de vocació molt important. Als meus inicis feia el que ara seria un podcast però en directe. El vam estar fent durant molt temps per amor a l’art perquè ens ho passavem bé i era com un aprenentatge. És veritat que és un món molt precari però té aquesta part vocacional. I després, evidentment, picar pedra i tenir la fortuna d’estar en el lloc indicat en el moment indicat. I agafar el tren.

Quin futur t’espera?
De moment El Suplement, segur. Porto quatre temporades i no me n’he cansat. Tinc un equip que és un tresor. Ells ho saben i jo ho sé. I no me n’he cansat de fer aquest programa, és un bon lloc on estar i créixer. El Xavier Solà el va fer durant 20 anys, jo no crec que hi arribi però encara m’hi queda algun més. Clar que en aquesta feina no es pot fer plans, però tinc contracte per aquesta temporada i una més i espero que es compleixi.

En una entrevista al Diari de Sabadell obries la porta a posar un peu a la televisió, el següent pas és televisió?

Sí, és una opció. Més aviat compaginar-ho, la ràdio no la voldré deixar. M’agradaria més endavant compaginar El Suplement amb la tele. Ja veurem, crec que sortirà.