Roy Cobby
Publicat el 23 d’agost 2020

Graduat en Relacions Internacionals a la Universitat de Bath i màster en Polítiques Globals per la London School of Economics, Roy Cobby actualment és doctorand en el departament d’Humanitats Digitals del King’s College. Nascut a València, els seus fils en castellà ajuden a entendre la realitat del Regne Unit al nostre país. Darrerament, ha explicat la polèmica dels A-levels britànics, que serveixen de proves d’accés a la universitat. 


Que són les humanitats digitals?
És la idea que hem d'estudiar la digitalització i els canvis que comporta des de les disciplines de les humanitats i les ciències socials. On jo investigo ara, el King's College, aquesta perspectiva s'inicia a principis dels anys noranta. En aquell moment només hi havia persones d'educació tècnica parlant sobre qüestions digitals. L'humanisme digital és intentar entendre la digitalització des de la política, l'economia, la literatura...

Quines aplicacions pràctiques de la disciplina hem vist en els últims anys?
Un dels temes més interessants ha estat l'anàlisi dels moviments socials. En l'última dècada hem vist com a països àrabs, Espanya i Grècia hi havia una nova manera de comunicar-se entre els activistes a través de les xarxes socials. També des de les humanitats podem veure el costat fosc de les tecnologies de la informació: tensions, fragmentacions, polaritzacions. Penso en la campanya electoral de Trump, basada en la microsegmentació per poder dirigir anuncis fets a mesura pel perfil de votant. També ho hem vist el Regne Unit amb algoritmes que decideixen les notes dels estudiants.

Parles de la polèmica amb els A-levels britànics, equivalents a la nostra selectivitat. Degut el coronavirus, un algoritme havia d'homogeneïtzar les notes proposades pels professors, però finalment no s'aplicarà i es mantindrà la nota inicial. Què ha fallat?
Hi ha hagut un problema de falta de preparació. Se sabia que no es podrien fer els exàmens des de la primavera i part de la frustració ve d'aquí. No estem parlant d'un problema que sorgeix d'un dia per un altre. L'algoritme assignava notes amb un resultat raonable i comparable al dels anys anterior. Però si un mirava la lletra petita, descobria que als instituts amb classes més reduïdes es tenia més en compte la proposta de qualificació dels professors, normalment beneficiant a centres privats. També es tenia molt en compte el passat de l'escola. Si hi havia hagut un zero l'any anterior a una assignatura, l'algoritme el tornava a posar. No té cap sentit que algú tingui un zero a un examen que no ha fet. Per tot això, professors i estudiants han sentit que el procés era arbitrari.


"Els algoritmes no són racistes, però els humans han de vigilar que les seves conclusions tampoc discriminin"


Hi havia alguna alternativa per fer un algoritme que mantingués el sentit estandarditzador dels exàmens sense ser injust?
Per descomptat. El procés s'hauria pogut dissenyar diferent. Una idea hauria estat posar persones que revisessin i moderessin els resultats. Quan haguessin portat un temps examinant els casos, haurien detectat les anomalies i les haurien corregit. També l'algoritme s'hauria pogut dissenyar d'entrada sense aquests prejudicis. Si hi hagués més gent formada i treballant en humanitats digitals, s'hauria pogut evitar aquest problema. Però no podem culpar els programadors, a ells els donen uns criteris i simplement s'encarreguen de seguir-los.

El component humà sempre serà necessari en la digitalització?
Jo estic estudiant l'agricultura digital i un tema interessant és l'automatització de funcions a la granja. De moment, és bastant hipotètic i està als inicis. Una pregunta interessant és saber què passa quan un sensor considera que cal començar aplicar un procés. Per molt que ho puguis automatitzar, el granger ha de decidir si li convé fer-ho. Potser aquesta persona està més preocupada per la qualitat del menjar o la sostenibilitat que per la productivitat. Encara és necessària la intervenció humana. Els algoritmes solen examinar patrons antics i suposar que el futur serà sempre així. Això pot comportar seguir perpetuant desigualtats històriques. Durant molts anys les persones negres no han accedit a la professió de jutge als Estats Units, però això no vol dir que no estiguin qualificades per exercir la judicatura. Els algoritmes no són racistes, però els humans han de vigilar que les seves conclusions tampoc discriminin. 


"L’usuari no té el mateix poder ni coneixement del mercat que empreses com Facebook o Google, hi ha un desequilibri en la protecció de dades"


Hi ha una legislació forta per evitar aquestes discriminacions digitals?
A la Unió Europea tenim la legislació més avançada en aquest àmbit, la Llei de Protecció de Dades. Ens dóna cert permís per decidir compartir certa informació amb aplicacions. El problema és que aquí hi ha un desequilibri, l’usuari no té el mateix poder ni coneixement del mercat que empreses com Facebook o Google. Però excloure’t de certes xarxes socials que s’han convertit en una eina indispensable per certes professions, té conseqüències. Cada cop és més difícil escapar de l’oligopoli tecnològic. Un sistema individual d’abstenció és difícil que tingui un resultat real en la capacitat de controlar la nostra presencia digital. 

Quina solució hi ha?
Jo sóc partidari d’un model que es basa a tenir una identitat digital pública, que no fos propietat de cap empresa i que es regulés d’una manera transparent. D’aquesta manera tindríem el control de la informació que compartim. Caldria emportar-se les opcions sobre què compartim i què no amb cada empresa fora de les seves plataformes i fer un sistema universal per decidir la petjada digital. No podem permetre qui hi hagi aquest domini del mercat per un grup tan reduït d’actors. 


L’humanisme digital ha de contextualitzar i explicar que les eines no són més diferents que tecnologies prèvies com el ferrocarril o l’electricitat


Quin és el principal repte de futur que ha d’afrontar l’humanisme digital?
El reconeixement que la indústria digital és un sector com qualsevol altre. Hem viscut una època on la digitalització semblava que havia de salvar el món, fer-nos més democràtics, educar a tots... L’humanisme digital ha de contextualitzar i explicar que les eines no són més diferents que tecnologies prèvies com el ferrocarril o l’electricitat. La ciutadania té dret a entendre aquestes tecnologies. 

Políticament, les fake news han tingut un impacte fort? 
En política sempre hi ha hagut mentides i mitges veritats. La diferència ara és que la majoria de persones obtenen informació a les xarxes socials on hi ha un incentiu per aquest tipus de notícies. Fa trenta anys un diari seriós no tenia interès a publicar mentides. Ara, s’ha de compatir amb l’atenció de plataformes com Youtube, Facebook... Com més temps s’està un usuari a una pàgina, més interès hi tindran els anunciants. Part del motiu perquè plataformes com Google i Facebook es resisteixen a prendre mesures contra les fake news és perquè l’extremisme digital ven. Realment ho hem d’entendre com una qüestió econòmica. Hem permès que aquestes plataformes es converteixin amb els intermediaris del periodisme. Les capçaleres petites i mitjanes no poden sobreviure perquè han d’oferir gran part dels seus continguts per res a canvi. Facebook es beneficia que accedeixis a la plataforma per llegir notícies, però comparteix molt poc amb els diaris. 

En el cas del Brexit, aquest tipus de notícies van ser determinants?
Van ser importants perquè una part gran de la campanya es va fer digitalment. De totes maneres crec que a vegades es confonen les causes immediates amb les causes a llarg termini. Hi ha estudis que han establert una relació força clara entre les polítiques d’austeritat després de la crisi al Regne Unit i el vot al Brexit. Hi havia un públic que estava disposat a escoltar fake news i creure que eren veritat. Gran part d’aquest públic era a les zones rurals d’Anglaterra on hi havia la sensació que el govern britànic, en el que s’inclou la Unió Europea, no havia fet res per a ells. Quan es parla de fake news el discurs sol ser incomplet, cal analitzar sobretot perquè existeix un públic per aquest tipus de notícies. 


"Al Regne Unit, alguns aspectes de la gestió econòmica de la UE estaven una mica més a l’esquerra que els conservadors del país"


Quines són les preocupacions dels britànics més de sis mesos després del Brexit?
És curiós perquè han canviat. La immigració era considerada un dels grans problemes, però ara que s’ha confirmat el procés de sortida, ja no sembla tan important. El que genera més incertesa és l’economia. Aquí la gestió de la pandèmia no està sent un tema polititzat, la majoria de la població aprova la gestió de Boris Johnson. 

I pels ciutadans europeus residents al Regne Unit? 
El règim que hi haurà de ciutadania és una preocupació constant. Sobretot saber si hi haurà dret a romandre al país. De moment hi ha una normativa que no se sap si es mantindrà després de gener. 

Per què hi ha una divisió generacional en el tema del Brexit?
Les enquestes són clares. És un tema absolutament generacional. Hi ha molts pensionistes en situació de pobresa, però la gran majoria són propietaris del seu habitatge, molts d’ells hi van accedir amb la venda massiva d’habitatge públic de Thatcher. Hi ha aquesta associació d’idees, gràcies a un govern conservador van poder comprar una casa. Pels joves és molt diferent, és molt difícil l’accés al treball, a un salari digne i sobretot, a l’habitatge. La Unió Europea es relaciona amb tot això d’una manera curiosa. Per qualsevol persona progressista espanyola és estrany que l’esquerra britànica volgués mantenir-se a la unió que va promoure fortes polítiques d’austeritat. Però al Regne Unit, alguns aspectes de la gestió econòmica de la UE estaven una mica més a l’esquerra que els conservadors del país. Per exemple, les proteccions dels treballadors, els drets a vaga... A més, per la gran part de la gent jove la immigració no era un problema i no afectava el seu vot, amb les persones grans era diferent. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —