"Todos los raros fuimos al concierto del gran telépata de Dublin. Media hora antes invadimos el metro, yo iba obligado y tu en éxtasis". Així comença Club de fans de John Boy, una de les cançons més icòniques i famoses de Love of Lesbian, i una mica així va ser el primer cop que una servidora els va veure en directe. En el meu cas era el meu nòvio qui anava obligat, i jo l'eufòrica. D'aquella cançó ja en fa tretze anys, malgrat que l'amor per ells va començar més tard, a través de les aventures d'aquells fans de John Boy.

Des d'aleshores, Love of Lesbian han anat acumulant èxits amb tots els discos i gires que han anat venint després, que ara culminen amb el seu últim treball V.E.H.N (Viaje Épico Hacia la Nada). El van llençar fa més d'un any, l'abril del 2021, i segueixen amb la seva gira que avui els porta al Poble Espanyol de Montjuïc, per posar fi al Cruïlla XXS 2022 de Barcelona.

Veniu d’una gira que us ha portat literalment per tot el món. Argentina, Mèxic, Estats Units, també França, Alemanya, Regne Unit… Com senta tornar a casa?
Home, tornar a casa sempre és 'guay', també perquè la gent vegi com has anat evolucionant en aquesta gira. Et sents molt més agraït quan les coses funcionen a casa, molt més afortunat. Hi ha artistes que no han tingut aquesta sort, però a nosaltres no ens va passar, sobtadament Barcelona ens va recolzar des del principi. Els concerts aquí a casa són una trobada de coneguts, rebem moltes cares conegudes entre el públic, és molt maco. Encara que hi hagi milers de persones, allà tens a la família, aquella part de fans amb qui ho vius com una retrobada. A mi em fascina que hi hagi fans que encara tenen ganes de veure’ns un cop més.

Ho enyoràveu? Quina diferència noteu quan toqueu a llocs tan llunyans de quan ho feu arreu de l’estat espanyol?
La reacció més o menys és la mateixa. De fet, nosaltres hem fet un exercici d’antropologia i sociologia a través de les gires i l’emoció que provoquem. Abans es notaven més les diferències geogràfiques perquè la gent encara no sabia que s’anava a trobar, però ara el públic s’ha homogeneïtzat amb un estat d’ànim que és comú allà on vagis. La gent sap que hi va a riure, a deixar-se anar i això és molt maco de veure.

Des de fora fa la sensació que el públic llatinoamericà és el més entregat.
És que no hi ha color! Em sap greu perquè ara toca el concert de Barcelona, però és que el públic de Llatinoamèrica és brutal. Una sala de 200 persones allà fa el mateix soroll que una sala de 2.000 persones a Barcelona. És curiós perquè allà ens vam sentir per primera vegada guiris, cosa que els passava aquí als Blur o als Oasis. i a Mèxic ens va passar a nosaltres: ens vam sentir un grup guiri, que al final tenim la tendència a mitificar-los i a idolatrar-los i allà et sents així. És una sensació molt maca, absolutament incomparable. També és una qüestió de fogositat… potser són menys cínics que aquí. A Europa ja ens hem tornat uns cínics.

També en el món de la música?
Aquí tendim a donar per acabat un grup dos anys abans que realment ho estigui, només per poder dir que ho vam predir. Allà, en canvi, si fas un disc més fluix pensen que el proper serà molt millor. És una actitud radicalment diferent davant de la vida.

La banda catalana està formada pel vocalista Santi Balmes, els guitarristes Julián Saldarriaga i Jordi Roig i el bateria Oriol Bonet

També s’agraeix aquest optimisme, no?
N’hauríem d’aprendre. Molts cops acabem molt encotillats pel què diran, tenim molta por a les xarxes… però això ja és global. I afecta fins i tot a la creativitat, per la por a ser jutjat, jo estic molt ratllat amb aquest tema. Acabem massa condicionats i ens condicionem des del principi de la nostra pròpia creació, una cosa que és fatal i molt perillosa per a la creativitat i per a la llibertat dels artistes.

I com t’agradaria que fos?
Jo crec que és una tasca d’aïllament que ha de fer qualsevol artista, per tal que la seva obra, malgrat que pugui acabar sent polèmica i arribar a molestar a segons qui, la pugui fer de la manera més lliure possible. La creativitat ha de ser un món sense regles i s’ha de jutjar només la qualitat del producte. Per exemple, Lolita seria un llibre impensable de publicar ara, i és una de les obres mestres del segle XX. Això és el que realment em preocupa.

Creus que d’alguna manera les xarxes socials i que el públic pugui expressar la seva opinió tan lliurement us coarta? 
Això ho he parlat amb bastants compositors i també amb gent de l’humor i hi ha una tendència a autocensurar-se molt bèstia. De fet a Los irrompibles parlem d’això. Però al final és inevitable i tots acabem a xarxes mirant si a la gent li ha agradat el nostre últim disc, les reaccions amb l’última cançó… és el primer que fas, malgrat que no hauria de ser així.

Toqueu ara al Poble Espanyol com a part del Cruïlla 2022. L’any passat però, vau fer un concert també per aquestes dates, al Teatre Grec, i vau dir que era dels últims que fèieu a Barcelona per ara, que potser trigàveu ja anys a tornar. Què ha passat? A què devem aquest esperat retorn tan aviat?
És la demanda popular. Sempre ens passa igual: comencem a rebre mails i mails de per què no venim a Barcelona. Tenint en compte que és l’únic lloc on pots dormir a casa sempre ve de gust fer-li lloc. Però sí que vam dir que no tornaríem perquè no estava previst. Realment el món postpandèmic ens han forçat a canviar una mica sobre la marxa, en aquesta gira. Nosaltres teníem previst no fer més Barcelona fins a l’any que ve, que hi tornarem amb un esdeveniment gros, molt totxo. Però amb el tema de les restriccions, setena, vuitena onada… ja no saps què podràs fer i què no. Estem en un moment tan fràgil que ja no donem res per segur. Ja ens ho anirem trobant.

Què és aquest esdeveniment que teniu pensat per a l’any que ve?
Ara per ara no podem dir res més, però és que tampoc no estem segurs que el puguem fer. Agafar certs riscos en moments econòmicament complicats, amb les noves onades, ara aquesta viruela del mono, del lagarto…. És curiós perquè la majoria de gent del nostre entorn dona per fet que ho podrem fer i som nosaltres els més cauts, però és que no ens agrada fer passos en fals. La insensatesa ens la guardem per l’hora de compondre cançons.

I l’any que ve un altre cop gira americana. Fins quan seguireu així?
En principi la gira s’acaba l’any que ve, això sí que t’ho puc dir quasi segur.

I després?
Crec que vindrà una xaladura, però encara estic intentant acaba de lligar tota la cansalada perquè no es quedi a mitja xaladura i arribi a ser una xaladura guapa.

"Teníem previst no fer més Barcelona fins a l'any que ve, que hi tornarem amb un esdeveniment gros, molt 'totxo'"

El vostre últim disc és VEHN, amb un estil potser més natural i directe que els vostres anteriors treballs. Love of Lesbian està afrontant una nova etapa?
Amb la creació artística passa que hi ha una espècie de moviment pendular. Quan fas un disc molt barroc, intentes ser més concís amb el pròxim, després aquell et queda massa seriós i el proper el vols més lleuger, amb la lírica a vegades et passes de metàfores i pel proper disc vas amb la destral preparada. És portar-te la contrària a tu mateix tota l’estona, d’un disc a l’altre. I això funciona com a impuls creatiu, per quan t’avorreixes del que ja has fet o trobes el que encara no has provat. El problema serà quan ja ho hagis fet tot… Portar la contrària al teu disc anterior com a punt d’inici serveix bastant. És com quan canvies de parella, que si amb qui estaves no li agradava la muntanya ara vols estar amb algú a qui li encanti!

També hi ha gent que fa el contrari i se’l busquen exactament igual que l’anterior.
Tu creus? Suposo que depèn de com d’escaldat en surtis.

VEHN el vau fer durant el confinament, si no m’equivoco.
Vam tenir el grandíssim avantatge de tenir un mes sencer, en què va estar tot tancat, per poder escoltar el que portàvem fet del disc. El teníem a mitges i vam tenir el temps que no hem pogut tenir amb els altres discos, de valorar com anàvem i tenir l’oportunitat de fer alguns canvis. Les lletres no van canviar gaire… Només Catalunya bondage, que en un inici parlava del Procés, però va arribar la pandèmia i va quedar obsolet d’un dia per l’altre. Vaig començar amb un paio que anava a manifestacions perquè era masoquista i li agradava que l’atonyinessin de gratis, i vaig acabar amb què acabava segrestat per un sàdic i passava tot el confinament de cap per avall. Suposo que per treure algun tipus de sentit de l’humor a tot aquest merder que va haver-hi per les nostres terres. 

T’inspires en el que passa en el dia a dia de la societat?
Diria que el disc era perversament profètic. Em va fer molta por. Catalunya bondage acaba amb una frase que tenia ben clara: “En tiempos de la peste bubónica, romanticismos los justos”. No tenien ni temps per al romanticisme. I un cop dic això comença la punyetera pandèmia. Encara sort que no era pesta bubònica perquè sinó no hagués tornat a escriure mai.

La banda porta en actiu ja 25 anys i compten amb deu àlbums publicats

Crec que no és gaire atrevit i pot ser fins i tot obvi dir que 1999 va ser el punt d’inflexió i el gran salt per a la banda. D’allò ja fa tretze anys. Què representa tot això per a vosaltres?
Va ser molt gradual, vam començar al número 33 de la llista de vendes, era la primera vegada que hi érem, i hi va durar com quatre anys. Els següents discos ja van ser número 1, amb 1999 vam arribar a disc de platí. Fèiem un concert a Salamanca i al cap de quatre mesos ens deien “per què no veniu mai a Salamanca?” i ens tornaven a programar en una sala amb el doble d’aforament. I al cap de sis mesos es tornava a doblar. Va ser una barbaritat aquell disc i ens ha portat a on som. Estem molt agraïts a 1999 i seguim tocant temes d’aleshores, perquè creiem que va ser un moment realment inspirat.

(...)
Hi ha moments que pots fer un disc amb molt bones cançons, però poques vegades les bandes toquen la tecla. És una cosa molt diferent: fer el disc que ningú sabia que necessitava i que fa coincidir a tantíssima gent, sigui pel que sigui. 1999 va tocar la tecla. Fins i tot vam començar a rejovenir. Quan tornaves a casa i veies gent de la teva generació, amb una feina més o menys avorrida, els comences a veure més grassos, més lletjos… la gent havia envellit com deu anys i nosaltres estàvem en la nostra nau espacial fent l’adolescent encara. Ens va mantenir molt joiosos amb una gira que vam empalmar amb la següent. Vam estar cinc anys sense parar, és una cosa que ja no tornaríem a fer.

Per què no?
Això només es fa una vegada, i només es gaudeix una vegada. En aquella època érem molt més ingenus, ens vam anar creant com a banda, anàvem provant coses, cometíem moltíssims errors, però apreníem moltíssim. El nivell d’improvisació en aquell moment era molt més gran que ara, que tenim moltíssim staff, està tot molt més mil·limetrat, coordinat, moltes coses depenen de tu. Ens va anar molt bé la gira per Europa que vam fer nosaltres sols, perquè vam tornar a ser aquella banda de fa uns anys, vam recuperar aquell punch i aquell enginy, i vam tornar a sentir-nos despullats, que és com et sents amb un acústic.

D’on us va sortir tota aquella inspiració de 1999 per encertar-la tant, com has dit tu abans?
Doncs em va sortir a partir d’una foto de The Kings, feta en un fotomaton, i em va venir 1999 al cap i vaig pensar a fer un disc d’una relació… El disc comença amb una mena de pròleg: “A qué no sabes dónde he vuelto hoy? Donde solíamos gritar”. Quan em van sortir aquestes dues frases, ja tenia el disc sencer. Aquí estàs dient a una noia, que era parella teva, que has tornat al lloc on anaves amb ella… A partir d’aquí va ser plasmar en deu temes el que era la vida d’aquestes persones, des de l’inici de la seva relació fins al tancament i després fer 2009, que era la cançó d’epíleg per tornar al lloc “donde solíamos gritar”. És un disc molt capicua i que estava molt ben plantejat, la veritat. Per això van funcionar també molt bé els videoclips, amb la Marina i el Carles com a actors i com a icones d’un passat.

"Amb '1999' vam tocar la tecla. És el disc que ningú sabia que necessitava i que fa coincidir a tantíssima gent"

Hi ha una cosa que sempre m’ha sorprès molt de vosaltres i concretament de tu com a compositor: Viaje épico hacia la nada, El astronauta que vio a Elvis, Incendios de Nieve, Escuela de Danza Aérea… són tot composicions lingüístiques amb un to poètic, de vegades contradictori, amb paraules que rarament posaríem juntes en una mateixa frase. Com et surt tot això?
Jo escric d’una manera molt inconscient. El que he après és a destruir qualsevol mena de muralles que hi hagi entre el meu conscient i el meu inconscient. La gent no sap fins a quin punt arriba a estar reprimida. Quan llegeixo alguns escrits veig una persona que ha obert un document en blanc i tenia molt clar que volia parlar d’això, i d’allà no surt. Jo em deixo sorprendre. Diuen que hi ha escriptors de mapa i n’hi ha que són de brúixola. Jo soc dels segons. Em deixo portar cap a qualsevol direcció i després intento entendre per què estic fent tot això i donar-li un sentit ja una mica més racional. L’inconscient és terriblement més intel·ligent que la nostra part més conscient. 

Trobo que tens una creativitat sense límits.
Li faig molt cas a aquest inconscient. Em deixo portar quan escric i més tard em sorprenc. Crec que és un sistema molt més interessant que anar amb un pla establert. Dir: “agafo un vaixell i me’n vaig a Mallorca”. Jo prefereixo agafar un vaixell i veure on arribo.

Així doncs, on són els teus límits?
Potser estan a no quedar-te completament despullat, deixar veure el teu cos, la teva ànima, però amb una idea translúcida, amb una espècie de tela que permet només entreveure. Tampoc m’agrada la pornografia emocional. Vull que tothom pugui interpretar les cançons a la seva manera i fer-se-les seves, amb totes les particulars circumstàncies.