La música és l'eix central de la seva vida, quan era petit no li agradava i no volia anar a les classes, però va esbrinar que tocant el piano podia expressar els seus sentiments i emocions. Sergi Carbonell (1986, Ribes de Freser) ha sigut el teclista de Txarango des dels inicis i ha publicat 4 discs instrumentals en solitari. Perfeccionista, rialler i entusiasta, ho fa tot des de l'amor.

Comencem amb ell un viatge per les seves aventures en solitari i també, inevitablement, pel seu passat en la formació musical que tants somriures va arrencar carpa rere carpa.

Vas començar de molt petit a tocar piano i a aprendre música, com va ser?
És curiós, quan era petit no m’agradaven gens les classes de música. Em van explicar que plorava i tot, abans d’anar a les classes, però un professor nou va començar i de cop em va encantar. També feia classes de piano particulars a casa seva i allà va començar tot.

Per què vas triar el piano?
No ho sé, com el que m’apassionava era la música i el professor tocava el piano, jo també vaig voler. Potser si ell hagués tocat la guitarra jo també hauria sigut guitarrista!

Has pogut mantenir el contacte amb ell?
Sí, i tant! Vam acabar sent amics. Jo soc de Ribes de Freser, un poble molt petit i quan hi pujo de tant en tant ens retrobem.

Quan vas compondre per primera vegada?
Quan tenia 14 anys, la meva mare va morir de càncer. Recordo que estava a l’escola i em van venir a buscar i dir-me que s’havia mort. Vaig anar cap a casa i vaig entrar a la meva habitació, on tenia un piano de paret. El meu pare sempre m’explica que per acomiadar-la vaig compondre la meva primera cançó, la primera que vaig escriure per la meva mare.

[Li brillen els ulls al mateix temps que somriu, de fet no ha parat de fer-ho des que hem començat a parlar]

A partir d’aquest moment, potser vas començar a veure que et podies expressar a través del piano, a través de la música i les cançons?
Sí! Crec que gairebé sempre m’he expressat a través de la música per necessitat vital. Els discs que faig de piano tenen una vessant més intimista amb un punt nostàlgic i melancòlic; és curiós perquè jo no soc així, sinó totalment el contrari.

"No sé gestionar les meves emocions i sentiments, la manera que tinc de canalitzar-ho és a través del piano, és com una teràpia"

Has comentat abans que fins i tot vau poder arribar a tocar junts, amb el teu professor. Quin és el primer grup de música del qual vas formar part?
El primer grup es deia Pressupost limitat, fèiem versions. El primer concert el vaig fer quan tenia 13 anys, d'això sí que me’n recordo, porto molts anys fent concerts... [torna a somriure] De fet, en aquella època, al meu poble hi havia una escola de música, l’Ateneu. Molta gent estudiava música, fèiem molts grups i projectes.

Juntament amb el teu pare heu creat el projecte Els Carbonell. Com vau començar?
El meu pare ara està jubilat, però sempre ha sigut professor i director de teatre. Ell volia fer coses junts i jo li deia que no, que estava enfeinat. Va ser arran d’un festival a Llagostera que ens van demanar que hi participéssim quan vam començar el projecte. Era l’excusa per trobar-nos. A través de poesia i música expliquem diferents moments de la nostra vida i la veritat és que ha sigut una experiència única.

Hi ha previsions de futur?
Mira, aquest projecte havia de ser només per una funció però vam trobar diferents ocasions. Ara, el tenim allà, no busquem concerts, però si ens diuen d’anar a algun lloc, doncs ho fem, ens agrada molt i és fantàstic.

Com a músic en solitari havies publicat 3 discs instrumentals amb piano abans de treure Ubuntu. Amb aquest nou treball has volgut afegir juntament amb la melodia del teu piano, un quartet de corda de Budapest. Què t’ha portat a fer-ho?
Quan vaig pensar que tenia ganes de composar cançons per un nou disc, necessitava experimentar amb coses diferents i nous sons, perquè amb el piano ja ho havia fet. Amb un quartet de corda, m’agradava com sonava, m’emocionava i volia explorar aquest camí. Des d’aquest moment, la composició ja va ser pensada per piano i quartet de corda.

I aleshores, què?
Quan tenia suficients temes per gravar el disc, em faltava buscar els músics de corda, coneixia gent que havia anat a gravar a països de l’est d'Europa, així que vaig pensar que seria interessant. Em vaig posar en contacte amb la Budapest Symphony Orchestra per gravar el disc, i vaig anar cap allà.

Què diferencia Ubuntu dels altres tres discs? Aquest és més íntim i sembla que expressis el teu interior com un viatge...
El motor de tots els discs és el mateix. Quan composo no ho faig des d’un punt mental, sinó que és molt de sensacions, és posar-me al piano i veure el que m’emociona, agafar un fil que no saps massa d’on ve i anar tirant d’ell. D’anar traient les coses que no soc capaç de treballar-me.

Ubuntu significa “jo soc perquè nosaltres som”. Defineix una mica la teva forma de ser i veure la vida?
És una paraula interessant carregada de significats, valors i bellesa; explica moltes coses de mi i de com ens relacionem com a humanitat. A vegades ens sembla que estem molt lluny uns dels altres i que som molt diferents, però al final som el mateix, ens reflectim uns als altres i formem part d’aquesta humanitat.

T'agrada.
M’agrada perquè es pot entendre des d’un nivell més social per posar en valor el comunitarisme i cooperativisme fins a un nivell espiritual, més místic. Tinc la sensació que hi ha alguna cosa invisible que ens uneix a tots.

Quan vas dir: "Ara començo Ubuntu"?
Recordo que va ser en els dies de pandèmia de confinament a casa, tenia el meu espai per treballar i composar els meus temes, però ha sigut un procés llarg de dos anys treballant-hi.

Com és el procés de creació d'una peça musical?
No hi ha ritual, em poso al piano i a vegades estàs moltes hores tocant i no t’emociona, però un altre dia t’hi poses poca estona i ho trobes.

El disc és instrumental i majoritàriament en tonalitat menor, transmet tranquil·litat. Ha sigut intencionadament?
És una cosa que ha sorgit així. Potser si ho hagués pensat no hagués sigut nostàlgic o melancòlic, seria més alegre.

Va sortir el 31 de gener i, a més del format digital, també s’ha fet una edició limitada en format físic de 555 còpies. Satisfet amb la rebuda?
Sí, estic content! A més és un disc de música clàssica però alhora contemporània, no ho sé definir del tot, però sigui com sigui no és una música que escolta la gran majoria. La gent que l’ha escoltat, encara que no estigui acostumada a música instrumental m’ha transmès que els ha emocionat.

Com t’agradaria que s’escoltés el disc?
Ubuntu és per escoltar sol amb auriculars, per un moment de desconnectar. La meva intenció és que, encara que estiguis en aquesta intimitat, et sentis part de la humanitat, en el fons vull transmetre que estem tots junts remant en un mateix vaixell.

Hi ha previsió de tocar Ubuntu en directe?
La veritat és que no he presentat mai en directe els projectes solitaris de piano. Penso que els que fan concerts de piano són molt bons i jo no ho soc. Em fa cert respecte enfrontar-me a aquesta situació, però amb Ubuntu sí que m’animo a muntar algun espectacle encara que sigui més poètic, tot i que a curt termini no ho tinc previst.

El 2010 vau crear el grup musical Txarango. Com va ser el començament, us imaginàveu el llarg recorregut que tindríeu?
Mai! Vam començar amb la intenció de crear un grup de música i si no va bé almenys ho haurem intentat i haurem apostat a per totes. Vam deixar les feines i el que estàvem estudiant i ens vam tirar al 100% a dedicar-nos a això. Han sigut uns anys molt intensos d’aprenentatges continus i dedicant tot el nostre temps allí.

"Teníem el desig que fos molt gran, fins i tot d’anar a tocar a fora, però la realitat ha superat totes les expectatives. Txarango ha sigut el viatge més increïble de les nostres vides"

Com vau viure el procés de ser un grup que volia fer-ho el millor possible a ser un grup que representa la música catalana actualment?
Ho vam viure amb naturalitat, no vam començar a actuar en els escenaris d’un dia per un altre, feia molts anys que estàvem picant pedra amb diferents grups i projectes per tot Catalunya, amb unes condicions [somriu] com són les d’un músic al principi. Recordo el primer concert on la gent va cantar les cançons amb nosaltres, va ser molt fort! Com tot, amb el pas dels anys, ho normalitzes, sembla que fer concerts per tanta gent sigui normal, però realment era extraordinari.

Al final de 2019 vau anunciar que Txarango es retirava i que es faria una gira per fer un comiat, però de cop, una pandèmia arriba i ho capgira tot. Com es viu això des del grup?
Va ser una pena, havíem organitzat una gira increïble, mai s’havia fet una cosa així aquí. Volíem muntar una carpa de circ molt gran amb artistes de circ i una escenografia increïble. La gira es faria sobre una base d’economia social, sostenible i solidària que serviria com a referent per a futurs grups o projectes. Ha estat un procés dur desmuntar-ho tot, havíem venut més de 100.000 entrades. Aleshores necessitàvem emocionalment tancar el projecte perquè tothom pogués començar i continuar altres projectes.

Amb la tornada de la cançó És hora de tornar a casa, dieu “Pels infinits camins del món ens seguirem trobant, potser amb un altre nom, però amb la mateixa clau: volar i ser lliures”. Us referiu al fet que ens anirem trobant en futurs concerts?
Té diferents lectures i una n’és aquesta, sí! De fet, la idea és que quan es puguin fer concerts i tot això hagi passat, quan no hàgim de patir per cancel·lacions o limitacions d’aforament, ens trobarem i, si en aquell moment en tenim ganes, doncs ho farem. Creiem que el projecte, la gent i nosaltres ens ho mereixem. Però tampoc volem sentir-ho com una cosa que haguéssim de fer com un deute, sinó que quan arribi el moment ho farem.

Viatjar ha sigut clau en el vostre trajecte com a grup. Per què?
Amb Txarango hem viatjat molt, volíem que la música ens portés a viatjar. Hem tingut molta sort, arribàvem als llocs no només com a turistes sinó que estàvem amb la comunitat, coneixíem realitats diferents.

Quan deixeu els escenaris sents un buit dins teu?
La veritat és que no. Quan estàvem acabant el projecte hi havia un punt en què ja tenia ganes de parar, fins i tot no sabia si volia continuar fent música. Després d’anul·lar la gira, vaig estar 7 o 8 mesos sense tocar, vaig deixar el pis on vivia i vaig anar a les Canàries bastants mesos a fer surf i també per la península fent bicicleta. Fins que no em van venir ganes de tocar no vaig tornar.

"Volia parar i pensar: què vull fer? Deixar d'actuar per inèrcia i fer les coses que en tenia ganes"

Quina ha sigut la vivència més important que t’ha marcat a la vida?
Uf! Aquests anys hem viscut moltes coses, però un dels moments més 'bèsties' va ser quan ens vam adonar que no feia falta entendre la lletra de les cançons perquè connectaven des d’un punt de vista més profund. Ho vam veure quan tocàvem als camps de refugiats, a Palestina i a Brasil. La gent connecta amb la música en un moment de dolor i és molt fort prendre consciència que la música toca parts molt profundes. Depèn de quina situació hem tornat bastant trencats, sempre penso que és tan dur el que fem com a humans els uns als altres, als animals i al planeta, que trobar l’esperança que això canviarà és difícil. Perquè com a espècie som dolents però ens hem d’agafar a que hi ha bones persones i l'esperança no ha de caure.

Arribant al final del viatge que ha estat aquesta entrevista, li plantejo quin somni té actualment...
M’agradaria que la vida em continués sorprenent, perquè et porta per camins que ni t’imagines. Hem de deixar de dirigir tot a la nostra vida i deixar-nos emportar pel corrent.

Què li diries al Sergi Carbonell de 8 anys?
Que s’ho passarà molt bé! [Somriu i imaginant-se el nen petit davant seu].

I algun consell?
Que gaudeixi, que no es posi tanta pressió en fer-ho tot bé i ser tan perfecte.

Què representa la música per a tu?
La música a mi m’ajuda a expressar emocions que no soc capaç de fer-ho a la meva vida quotidiana.

Com et defineixes?
És molt difícil! [Torna a somriure] Intento.. mmm...

No ho havies pensat mai?
Mai. Ho tinc! Intento que el que faig sempre sigui des de l’amor.