Sílvia Martín (Barcelona, 1974) és escaladora especialitzada en gel i professora a la UManresa. Tal com explica, viatjar arreu del món a la recerca de llocs on escalar l’ha ajudat en molts períodes vitals. Aquesta temporada ha obert 4 noves vies d’escalada en gel, dues en solitari a casa nostra i 2 a l’Arieja (França). És la “primera dona catalana que obre vies de gel a Catalunya” i ara, a més, està recopilant biografies de dones escaladores d’arreu del món.

Mare d’una filla de 12 anys, vol promoure que més dones practiquin aquest esport tan masculinitzat i prioritza donar importància a la “part sensible” de la muntanya en un món que “ja és prou competitiu”. Reivindica l’acceptació i la connexió amb el present com a valors necessaris que s’aprenen amb l’escalada en gel i algunes situacions de perill l’han ensenyat a no subestimar mai la muntanya.

Com vas començar en aquest esport?
Dinamitzava tot el tema d’aeris i arts escèniques al Moianès. Sempre havia tingut aquesta inquietud per fer una activitat física semblant i, per això, vaig provar l’escalada en roca. Ho feia com un hobby, però, gràcies a això, vaig començar a relacionar-me amb gent que parlaven molt sobre l’escalada en gel. Em vaig encuriosir per aquesta pràctica i quan vaig rebre una publicitat del Centre Excursionista de Catalunya que oferia una formació vaig decidir apuntar-me. A partir d’aquí ha sigut un modus vivendi perquè ho he convertit en una manera de pensar i de fer...

Què vols dir?
Em refereixo al fet que és tot un món, la meitat de la meva vida, i suposa canvis en la manera de pensar. L’acceptació, per exemple, és un valor molt important en l’escalada en gel. Moltes vegades ens aixequem d’hora, i tot i haver fet un treball d’observació previ, anem allà i la cascada no està en condicions... Recules i tornes enrere. L’aquí i l’ara és una altra de les particularitats de l’escalada en gel perquè si no, no escales. Un cop comença la temporada hi ha una dedicació al 100%, també respecte a seguiment de cascades glaçades, temperatures, etc. Aquesta dedicació és una actitud que apliques al teu dia a dia perquè te l’emportes. A més, quan estàs penjada d’una paret de 250 metres de gel, aprens molt a relativitzar... Va canviant l’individu a poc a poc.

Sílvia Martín escalant a la Serra del Cadí. Foto: Sílvia Martín

Per què prefereixes l’escalada en gel abans que l’escalada en roca? Quines sensacions diferents suposa?
Perquè l’escalada en gel em dona una plenitud que l’escalada en roca no em dona. En les dues treballes la ment i el cos, i aspectes molt semblants,  però suposo que la part romàntica que té el fet d’escalar en gel, el no saber si realment trobaràs aquella cascada glaçada o no... Aquest contingut romàntic li dona un plus. Medito des de fa anys i et puc dir que la sensació és molt similar. Escalar en gel és com fer un retir a un temple budista durant dues setmanes.

On es pot practicar aquest esport a Catalunya i en quin període?
Normalment començo a escalar al novembre i acabo al març, però per començar tan d’hora has de buscar molt. A totes les cascades que he anat aquest any l’aproximació mínima era de dues hores caminant. A Catalunya el bressol el tenim a la cara nord del Pedraforca i a Ulldeter. Després hi ha tota la zona de Cavallers, alguna coseta a la Vall d’Aran, a la Vall de Barravés, Puigsacalm... fins i tot al Montseny hi ha una cascada que es forma a vegades. 

"Les ratxes de vent em tombaven. A més, un company es va quedar cec temporalment per la neu que li va entrar als ulls. És el més complicat que he viscut"

Algun cop has viscut una situació especialment perillosa?
Va ser al Gra de Fajol i d’una manera molt estúpida perquè és un lloc d’iniciació. Hi havia una previsió de vent, però vam arriscar i vam anar-hi una mica abans. Evidentment amb aquestes condicions no s’ha de sortir a la muntanya perquè, com va passar, la previsió es pot avançar unes hores. Les ratxes de vent em tombaven. A més, anava amb un company que es va quedar cec temporalment per la neu que li va entrar als ulls. Va ser una imprudència perquè no portava les ulleres adequades. Vam haver de rapelar des d’on vam poder i jo el guiava perquè ell no veia res. És el més complicat que he viscut i m’ha ajudat a ser més prudent.

(...)
Un altre dia ens va caure un tros de cascada, però a nosaltres no ens va afectar perquè ja estàvem a dalt, no així a la cordada que venia darrere. També aquí va haver-hi un cert risc per la nostra part perquè el gel tenia una escletxa, un indicador que no estava en les condicions òptimes. 

Sílvia Martín escalant una paret de gel a Islàndia (juliol 2022). Foto: Sílvia Martín

"Parlar a Catalunya d’escalada en gel femenina no s’accepta amb molta obertura"

Estàs treballant en una recopilació de biografies de dones que arreu del món practiquen l’escalada en gel i, d’altra banda, promous que més dones s’hi sumin a casa nostra. Com vius practicar un esport tan masculinitzat?
Parlar a Catalunya d’escalada en gel femenina no s’accepta amb molta obertura. Un amic íntim, després de dos anys escalant junts, em va dir que volia deixar de fer-ho amb mi perquè el limitava. Per coses com aquesta et dic que l’escalada femenina costa d’entendre...

Què falta?
Crec que a les dones els falta autoconfiança i no apuntar-se només a les iniciatives que proposen els homes perquè llavors acaben anant de segones i no s’ajunten amb altres dones per escalar. Arreu del món n’hi ha moltes que fan escalada en gel. De fet, per exemple, per la recopilació de biografies que estic fent, tinc pensat viatjar a l’Iran pròximament per poder reunir-me amb les alumnes d’una escola d’escalada per a dones.

Quins són els llocs més espectaculars on has escalat?
Noruega ho és perquè baixes de l’avió i ja hi ha gel, amb cascades a banda i banda de l’autopista. Islàndia també és espectacular i vaig estar escalant als Atles, al Marroc, on a vegades costa imaginar que puguis fer escalada en gel. Però hi ha llocs a casa que m’han enamorat. A Osona, he trobat aquest any una cascada, de la que vaig fer l’obertura en solitari, i és un lloc realment màgic que no té res a envejar a Islàndia, tot i que siguin coses diferents.

En molts d’aquests llocs hauràs vist molt clarament les conseqüències d’un canvi climàtic que té un impacte evident en les possibilitats de practicar el teu esport...
M’he sentit molt trista. Aquest any falta molta aigua i moltes cascades no s’han format per la sequera, no per la falta de fred. Trobar-me a alta muntanya llacs glacials, que ja tenen aigua sempre, secs, m’ha fet molt mal.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Sílvia Martín (@freeandmountain)