- entrevistes -
Entrevista Tanit Plana
Publicat el 25 de novembre 2020

Tanit Plana (Barcelona, 1975) és fotògrafa, autora i professora a l’Escola Superior d’Imatge i Disseny (Idep). Arran de la seva feina a la universitat i la seva condició de mare d’un adolescent, coneix de primera mà les inquietuds, les preocupacions i les maneres de fer dels adolescents; una temàtica que, com l’amor i la reproducció de l’espècie, l’ha interessat especialment. Arran de la seva investigació al respecte, Valentín Roma, director de La Virreina Centre de la Imatge, va proposar-li un projecte exclusiu per al museu. PUBER n’és el resultat: una simfonia de col·laboracions mitjançant les quals Plana explora l’adolescència i les seves pràctiques socioculturals que es podrà visitar fins al 21 de febrer.

Hi trobem 74 retrats de joves, de classes i contextos diversos, que miren la càmera des d’uns àmbits urbans i limítrofs gairebé teatrals. Però també inclou una selecció de 200 Tiktoks, feta per la investigadora cultural Estela Ortiz, amb què Plana vol donar veu als joves que hi retrata. L’exposició també inclou un mural que la fotògrafa va trobar de casualitat i que ha estat recreat per l’autora original, @massatardmare, en una de les parets de la sala. I Oriol Rosell, expert en subcultures juvenils, ha preparat tres podcasts temàtics que es basen en una llista de reproducció, disponible des de l’Spotify del centre, amb les tres cançons més escoltades pels joves retratats. Allunyant-se de les concepcions que menystenen els centennials, Plana ens parla sense embuts d'una Generació Z per la qual confessa sentir admiració.


Has fotografiat 74 adolescents de diferents llocs, edats i classes. Com va ser el procés de selecció? 
A l’exposició hi ha un grafiti que diu “massa tard mare”. Aquesta pintada la vaig veure quan ja tenia la idea de fer el projecte en uns stories d’un col·lega. I em va impactar moltíssim, perquè d’alguna manera, d’una forma molt breu i molt contundent i amb el llenguatge de la pintada al carrer, parlava d’una mare o interpel·lava una mare, que era també una figura que em semblava importantíssima de conjugar en aquesta idea sobre l’adolescència. Em semblava que no podia parlar-ne sense tractar aquest període en què d’alguna manera et fas individu i busques el teu espai de diferenciació respecte dels teus pares i, en especial, respecte de la teva mare. Amb la Blanca Munt vam buscar qui havia fet aquesta pintada. I la intuïció a vegades no falla i ens vam trobar amb la @massatardmare, de 22 anys també. Com que vam tenir molt bona connexió vaig incorporar-la a l’equip de treball. Aleshores elles van ser les responsables d’organitzar i fer la crida a través de les seves pròpies xarxes d’Instagram, jo també a partir de la meva, però sobretot elles. D’això en dèiem càsting. Aquest càsting en realitat no era tal cosa, perquè totes les persones que ens contestaven i que mostraven un interès per participar ens agradaven. Jo no busco uns perfils, no busco una representació de la idea que tinc al cap, sinó que obro un espai de joc i hi convido a tothom qui vulgui.

Algú s'hi va negar?
A mi se m’havia posat entre cella i cella que volia retratar una mare adolescent. Aquesta recerca sí que la vam fer una mica de forma especialitzada. Vam arribar a parlar amb tres mares adolescents, mares que estan molt contentes de ser mares, que estan superfelices amb la seva situació com a mare jove, que estan estudiant o que estan treballant. Vam tenir unes converses molt interessants amb elles, i les tres ens van dir que no. Em va semblar superinteressant, perquè la seva resposta tenia a veure amb la por de com serien llegides. Amb qui vam tenir més conversa, em va dir que no volia fer pena. I em va semblar brutal. Em va semblar superbonic que volgués com protegir aquesta mirada sobre la seva construcció familiar. I li vaig dir que li agraïa molt que em pogués explicar que volia gestionar molt bé com era llegida la seva imatge i la seva construcció. I finalment ens hem quedat sense mares adolescents al projecte, cosa que també parla de quins tabús tenim. Parla de qui som com a societat i que poc que ens protegim els uns als altres. Protegir-nos en el sentit d’acceptar, socialment i moralment, que hi ha vides que són diferents, que hi ha vides que estan fora del gruix percentil.

Volies que l'exposició "mirés cap a la Rambla". En quin sentit?
El Valentín Roma em va contactar per proposar-me que fes un projecte nou. Volia treballar amb mi, però no volia un projecte que ja s’hagués vist abans. I s’obrien aquelles sales a la Rambla, amb un finestral molt gran. I hi ha una qüestió o un moviment polític. Amb polític em refereixo a com la institució vol ser llegida. El Valentín volia per aquestes sales específicament un projecte que tingués diverses capes de lectura, de profunditat, però sobretot, que molta més gent de la que va habitualment a les sales de contemporani se sentís atreta per entrar-hi. El retrat és un gènere fotogràfic que connecta molt bé amb la gent. Quan tu veus cares, veus persones; de seguida tens ganes de veure més, fabules, projectes, imagines com són les seves vides. Jo li vaig proposar un retrat sobre adolescents i em va dir “per favor”. Perquè d’aquesta manera, no només estem interpel·lant diferents públics que puguin interessar-se pel retrat, sinó que a més a més des de la institució de la Virreina es llegeix com una oportunitat per abaixar l’edat. Si tu estàs parlant dels adolescents, és probable que aquests joves tinguin ganes d’entrar-hi. En el context de la pandèmia també hi havia una altra càrrega de lectura. La gent que passeja per les rambles ha canviat. Ha canviat perquè bàsicament no hi ha turistes, i de cop i volta la gent de Barcelona sentim que podem tornar-hi. El projecte és persones; les pots veure des de fora, i des de dins també pots veure la Rambla. D’alguna manera hi ha una comunicació més directa entre l’obra i el carrer.


"La gent que passeja per les rambles ha canviat. Ha canviat perquè bàsicament no hi ha turistes, i de cop i volta la gent de Barcelona sentim que podem tornar-hi"


Un estudi de l'Institut Nacional de la Salut de França, sobre el qual els mitjans s'han fet ressò, assegura que la Generació Z és la primera a tenir un quocient intel·lectual més baix que els seus pares. Després d'estar en contacte amb tants joves, et fa la sensació que és així?
No. Jo estic travessada per l’adolescència més d’un lloc. Soc professora universitària, soc autora interessada en qüestions d’adolescència i, a més a més, soc mare d’un adolescent de 14 anys. Una cosa que m’ha sorprès moltíssim en el procés de treball d’aquest projecte és que estic veient moltes coses que feu d’una manera estructuralment diferent de la manera com les hem fet les generacions anteriors. El que vull dir amb això és que la vostra participació política no respon a les formes a què estem acostumades; segurament les vostres formes d’aprenentatge no responen al que sabem nosaltres, ni es mouen pels camins que hem donat per vàlids. Les formes de protesta, les formes d’economia, les formes de col·lectivitat. Ens esteu ensenyant que el gènere no és com l’havíem pensat, no és com l’havíem definit.

Estic gratament sorpresa de les altíssimes responsabilitats assumides per la vostra generació: de com gestioneu les formes polítiques, de les participacions en les xarxes, de com es gestionen les intimitats. Voldria pensar que aquest titular sensacionalista té a veure amb noves formes de fer les coses, amb noves formes de viure, amb noves formes de definir-se. I que, per tant, segurament els barems amb què s’ha fet aquesta estadística tenen a veure amb uns models caducats, que ja no són vàlids per vosaltres, i això em dona esperança. Sento que estem en bones mans. Esteu força cabrejades i em sembla meravellós que sigui així. Crec que teniu tota la raó: el món, tal com us el traspassem, o tal com ha acabat estant en les nostres mans, és una puta merda. Els sistemes polítics no són massa vàlids, les economies fan aigües per tot arreu… A escala mediambiental, el planeta està destrossat.

Més enllà de les capacitats intel·lectuals, el que també es diu és que tenim uns nivells d'ansietat més alts que els nostres pares, o avis. 
No en tinc cap dubte. Malgrat que l’abisme generacional sempre hi és, la meva preocupació és el poc interès que té la meva generació per la vostra generació. I quan dic interès em refereixo a un interès genuí: per estar obertes a qui sou, a com voleu viure, a quines formes polítiques voleu implementar, a com voleu aprendre, a quins són els temes que us interessen. Aquests alts índexs d’ansietat només responen a la violència del nostre sistema imposat sobre les vostres maneres de ser. A mi el que em preocupa és seguir veient el desinterès per escoltar i conèixer-vos. Aquesta ansietat és el cas de les malalties associades a la dona. Amb el temps allò que s’havia tipificat com una malaltia té bastant a veure amb una violència sistèmica. És a dir, les histèries, les fibromiàlgies, tot això s’acaba veient que té a veure o està clarament condicionat per tot un sistema heteropatriarcal. Sento que aquesta ansietat que s’ha detectat als joves té a veure amb la violència de l’adultocentrisme. És a dir, estem en una societat en què no es dona veu ni vot als adolescents. Sempre hi ha aquesta mirada que pensa que, com que els adolescents estan en procés de formació, no és vàlid res del que puguin dir. Ni se’ls consulta, ni se’ls pregunta. I, per mi, aquesta ansietat mostra aquesta violència sistèmica sobre la vostra generació.

En tant que professora de fotografia, a què respon aquesta necessitat imperiosa que tenim de compartir-ho tot a les xarxes? Ara tothom pot ser fotògraf?
La fotografia, des del seu naixement, és un llenguatge que s’ha associat a la veritat. Quan tu veus una cosa en una fotografia entens que allò és veritat, perquè allò ha passat, cosa que no és veritat, com Fontcuberta s’ocupa de recordar-nos. Quan arriba tota la tecnologia digital i s’implementa d’una forma massiva, la fotografia canvia el seu estatus. La fotografia passa de ser analògica a ser digital. Passa de tenir un cos físic, sobre un suport negatiu o diapositiu, a un suport que, en ser digital, té una capacitat de circulació molt alta. El seu valor ja no és estar associada a la veritat, sinó que és un valor de circulació, que té capacitat per moure’s i disseminar-se pel món. El que passa en aquest canvi de naturalesa del mateix llenguatge és que es popularitza, i això ve de la mà de les xarxes socials. De cop la fotografia ja no s'associa a la veritat, sinó que és una manera de dir "existeixo". Hi ha molta gent que ha parlat de manera crítica sobre aquesta qüestió, sobre si necessitem estar exposats tota l’estona, de si necessitem la validació de la mirada externa. Amb això soc molt crítica perquè evidentment tothom necessita la mirada externa per sentir-se que existeix. No tothom, ni a totes les hores, però ens agrada ser mirats, a alguns més i a altres menys, però no crec que esdevingui una qüestió patològica com a vegades s’ha volgut mostrar. Té a veure amb les noves formes de rituals socials i no em sembla dramàtic.

Com t'hi relaciones tu, amb les xarxes? És difícil separar-hi feina i vida?
Jo en faig un ús alt, però no sento que m’autoexploti. Penso que en les maneres d’explicar parts de la meva intimitat també estic fent política. A través d’aquesta representació també estic explicant què signifiquen les qüestions que a mi m’interessa exposar, perquè penso que així d’alguna manera es poden articular certs canvis. Tenen a veure amb què significa ser mare de tres fills; què significa ser autònoma; ser autora; quines dificultats comporta haver-te divorciat dues vegades, en l’aspecte de la representació social, noves formes de família, noves formes de maternitat, noves formes de producció de treball artístic. No em sembla que estigui traint la meva intimitat ni l’estic posant tot a la llum pública, sinó que és una petita part, que és política. És veritat que no tothom ho fa servir així. Tampoc seria tan ingènua com per pensar que així és com les utilitza tothom. Però diguem que estic oberta a les noves formes que venen: les noves formes d’imatges, les noves formes de llenguatges, les noves formes de circulació. I això significa fer canvis respecte del que sabíem abans o com ens relacionàvem amb la fotografia. Tot això té un nom, és la postfotografia. Fontcoberta, amb un altre grup de pensadors i de col·leccionistes, tots ells homes, va encunyar aquest terme i estic molt d’acord amb la lectura que fan sobre els nous usos. Com, per exemple, la banalitat. Es posa en circulació als mitjans d’una manera demolidora: hi ha una gran quantitat d’imatges banals que circulen, però si les mires bé, és brutal com ens expliquen com a societat.


"Hi ha una gran quantitat d’imatges banals que circulen, però si les mires bé, és brutal com ens expliquen com a societat"


Això entra en joc amb els Tiktoks que també formen part de l'exposició.
Jo pertanyo a la generació de la fotografia analògica, així és com treballo i m’agrada preservar aquesta forma de veu. Però és veritat que en el lloc de privilegi de l’exposició sentia que no només podia parlar jo, sinó que també volia incorporar la veu dels adolescents o dels joves. Aleshores vaig encarregar a l’Estela Ortiz, que és una escriptora i especialista en recerca artística associada als joves, que fes de curadora d’una compilació de Tiktoks. Ens ho vam plantejar com una forma d’incloure els llenguatges i els usos de la imatge de la vostra generació, i també d’unes temàtiques. No ens volem quedar amb aquesta part més superficial del Tiktok, que també hi és, sinó que d’alguna manera volíem explicar els temes que us interessen i les formes amb què es tracten. Per exemple, la forma de l’humor absurd és bestial. L’ús de l’humor que feu em sembla meravellós, aquestes maneres d’explicar el món a través d’ironia absurda. Ens vam plantejar fer una mirada en què hi hagués tots els terrors i les fantasies de l’adolescència, però també aquestes qüestions de gènere, de medi ambient, de polítiques, de tensions entre generacions, explicades per vosaltres. En aquesta suposada guerra entre generacions, el que crec que fem en obrir l’exposició i posar-hi aquesta peça és reconèixer que utilitzem els codis de maneres diferents, però que podem estar plegades.

Està superat el debat sobre si la fotografia és o no un art?
No m’interessa tant aquest debat. Jo no em considero artista, em considero autora. Per mi la fotografia és un lloc de trobada. És un espai públic. No m’interessa gens el debat de si és alta cultura o és baixa cultura i això a la sala ja hi és. Hem obviat els marcs, no hem pres les decisions constituint objecte artístic d’aquelles imatges, sinó que les hem enganxat directament a la paret com si fossin pòsters. Per tant, aquestes imatges, un cop es treguin, es trencaran. No hi ha la qüestió benjaminiana de l’aura, de l’objecte. El que estem fent aquí no és sublimar de forma fetitxista uns objectes d’art. Hi ha una filòsofa que es diu Ariella Azoulay, que parla dels llocs de trobada, no només físics, sinó de l’imaginari comú. M’agrada la fotografia que posa en comú vivències, que posa en comú mirades i que permet projectar un món diferent. El que més m’interessa és que hem generat uns llocs de trobada amb moltíssims adolescents i que en aquests llocs de trobada s’han produït unes converses a un nivell més o menys gran o petit són reveladores i transformades. Estic disposada a ser desbordada per les experiències i pel que passa en les trobades i en els vincles. En el vincle amb qui vingui a l’exposició, amb el possible vincle entre generacions. Per mi és el més interessant, ja no de la fotografia, sinó d’estar vius.

Les restriccions al sector cultural han impedit dur a terme les performances que teníeu preparades per complementar l'exposició. Es reprendran?
Tenim coses a la recàmera, però hem d’esperar. Una cosa que hem detectat és que la Generació Z, a part d’estar molt a internet, o de tenir una vida dins i fora d’una forma molt fluida, tenia ganes d’expressar-se a través de canals que no siguin escrivint projectes per a l’escola. Hi ha moltíssima gent que patina, hi ha moltíssima gent que canta, moltíssima gent que rapeja, que trapeja, que fa poesia, que pinta. La performativitat és una cosa que trobàvem de seguida en gent que tenia molts talents i que tenia moltes ganes de tenir una plataforma on mostrar-se i ens agradaria fer una proposta en aquest sentit, en la qual tot el contingut vingui generat per vosaltres. I que la mateixa selecció la faci gent jove, no el que jo hagi decidit.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —