- entrevistes -
"A Cuba se li ha perdonat tot perquè sempre ha viscut el mite de David i Goliat"
Publicat el 11 d’agost 2021

Vicenç Sanclemente (Barcelona, 1959) és un periodista i historiador que, durant la seva dilatada trajectòria, ha exercit fins a sis vegades de corresponsal. Londres, Mèxic -en dues ocasions-, l’Havana, Washington i Pequín són els indrets des d’on, dia rere dia, ha enregistrat cròniques, reportatges i documentals que han arribat a milions de llars que sintonitzaven Radio Televisión Española (RTVE).  

És un autèntic expert sobre Cuba -de fet en va fer la tesi doctoral- i la viu de ben a prop. “Partim d’una visió neocolonial i sentim Cuba com quelcom nostre; gairebé és política interna espanyola”. Ens citem per parlar sobre la situació que es viu a l’illa caribenya on, des de fa un mes, les manifestacions i el malestar de l’oposició davant el règim comunista han estat al focus de l’huracà internacional. 

Durant un matí plujós i endormiscat d’agost, seiem en una terrassa d’un bar al barri de Gràcia. Tot i haver estat a tot arreu i viatjat per tot el món, Sanclemente és un fervorós gracienc i creu en una revolució per sobre de totes: “Jo vull la independència de la Vila de Gràcia”, bromeja.


Vas viure del 1997 al 2001 a l’Havana, sent el corresponsal de RTVE a l’illa. Quina Cuba vas conèixer?
Hi ha un abans i un després de l'any 1989, quan cau el mur de Berlín. Cuba depenia de l’URSS i el seu PIB va baixar un 30%. Amb les inversions estrangeres es crea una diferència enorme entre els que reben dòlars i els professionals, com ara funcionaris, que continuaven guanyant en pesos cubans.

Això creava una bretxa social.
Un cirurgià cobrava menys que un que portava maletes en un hotel, que podia guanyar un dòlar cada vegada que portés una maleta. Els Castro tenien una por: que es creés una classe mitjana amb opinió pròpia.

El periodista Vicenç Sanclemente caminant a la Plaça d'en Joanic, al barri de Gràcia de Barcelona.

I quin és el problema actual?
Hi ha un gran desabastiment de productes bàsics, de medicines i, amb la Covid, hi ha pànic. Si agrupes aquestes coses, és una situació explosiva. Va ser determinant també que Obama eliminés la llei "Pies secos, pies mojados", que permetia els cubans demanar el permís de residència una vegada trepitgessin terra americana. Era una excepció absoluta, només passava als cubans.

Amb altres nacionalitats semblaria impensable.
I això canviava la situació de les famílies. Com que la sanitat i l'ensenyament són gratuïts, moltes cases preparaven molt bé algun fill perquè pugués traslladar-se als Estats Units i mantenir la família. I això s'ha acabat, ja no és tan fàcil. 

Els problemes s’han de solucionar des de dins, potser.
Però totes les seves principals fonts d'ingressos venen de fora, cosa que en un país nacionalista, amb un discurs sobiranista, és una contradicció. 

Cuba va legalitzar les petites i mitjanes empreses ara fa uns dies.
No és dolent que la gent progressi. De moment només posen pedaços, perquè realment no hi ha una voluntat a Cuba de canviar l'estructura econòmica. Des de fora no s'està actuant suficientment, em fa molta gràcia quan veig la Unió Europea, que és com tímida: en una situació d'alarma social s'ha de fer un pla a mig i llarg termini d'ajut, i no donacions.

Són aportacions puntuals?
És caritat. Hi ha molta hipocresia per part de la UE, Rússia i també els Estats Units, que tampoc estan fent res per treure el bloqueig. Si pensen que fent això perjudiquen els dirigents s’equivoquen, perquè ells són els que ja tenen un cert privilegi, així com els militars, els esportistes, artistes i els que tenen accés al dòlar. El que fan és perjudicar tota la població cubana. És absurd mantenir una cosa que ve de la guerra freda.


“Els Estats Units s’equivoquen pensant que amb el bloqueig perjudiquen els dirigents, que són uns privilegiats. El que fan és perjudicar tots els cubans”


Biden ha fet passes diferents de les que va fer Donald Trump? Ha tornat a seguir el fil d'Obama?
De moment no ho està fent. Obama va fer poc amb l'excusa que no tenia majoria al Senat. Però ara que Biden sí que en té, hi hauria d'haver un canvi d'actitud absolut. Confio que l'esquerra al Partit Demòcrata apreti en aquest sentit, perquè no estan ajudant la gent del carrer, que està en una situació desesperada. Els EUA mantenen una visió colonialista, pensen: "ens pertanyen a nosaltres i per tant els castiguem".

Les mesures econòmiques oberturistes de Cuba van en contra del discurs revolucionari?
Cuba va ser  sobretot un símbol històric dels 50 i els 60, com Vietnam. Dos països molt petits s'enfrontaven als EUA, el país hegemònic. Era un símbol internacional, i encara viu d'això. Però hi ha un tema principal, que és com viu la teva gent, el seu dia a dia.


"Cuba encara viu de ser un símbol històric dels anys 60. Però hi ha un tema principal, que és com viu la teva gent el seu dia a dia"


Aquí hi té un paper importantíssim Fidel Castro.
Hi ha una part messiànica en la seva figura. Fidel Castro era un fascinador nat, però ha estat frustrant per les següents generacions. Molts es van exposar a morir, a ser torturats per Batista per decidir el futur del seu país… però no han deixat que els seus fills i els seus nets també decidissin el seu futur per pur proteccionisme i messianisme.

Les regnes de Cuba encara estan en les mans de qui va revoltar-se ara fa 60 anys?
Sí. De fet, en aquesta crisi actual van tornar a manar els militars de l'exèrcit cubans més grans: Ramiro Valdés, Machado Ventura, Raúl Castro... És com si manessin els besavis. I què en fem dels besnéts?

Creus que el seu discurs és anacrònic, doncs.
Hi ha dos bloquejos: el dels EUA, que és evident, però sobretot un bloqueig intern. La gent necessita decidir sobre el seu futur i saber en què podrà treballar el dia de demà. I estan molt més informats del que creiem, hi ha hagut un abans i un després amb el mòbil. Qualsevol injustícia, afortunadament és denunciable amb un mòbil. A Cuba i a Sabadell.

El relat dels fets és important.
Fidel parlava molt de la batalla d’idees, a nivell internacional. Doncs bé, l'estan perdent absolutament, perquè la gent jove grava qualsevol injustícia que pateix.

Fidel Castro amb els corresponsals estrangers i, entre ells, Sanclemente, a dalt a l'esquerra.

De fet, coneixies personalment Fidel Castro. Quin tracte tenia amb tu i la premsa?
Un tracte absolutament paternalista, amb les coses bones i dolentes que té això. Li donava una importància bestial a la premsa, sobretot a l'estrangera. Va créixer amb la ràdio i amb la televisió i sabia de la importància permanent de sortir en tots els butlletins. Era un home molt culte, però alliçonador. La premsa estrangera érem vigilats però mimats.

Com un pare o una mare quan tens 15 anys.
Sí. A part, coneixia el que m'escoltava els telèfons, que es deia Marcel, i també el que em mirava els emails, que es deia Robertico. 

Et vigilaven i controlaven de forma descarada?
Sí. Venien a prendre cafè a casa de tant en tant (riu).

I això estava normalitzat.
És un país molt petit. Quan tenia una reivindicació concreta, l'escrivia en emails perquè sabia que els llegia més d'una persona. Era com un joc, però teníem un cert privilegi. Vivíem en cases de l'estat que ens buscava el govern cubà. I estava adequada.

Adequada?
Amb micròfons (riu).

Te'ls anaves trobant?
No els trobaves, però sabies que hi eren. Però cal dir una cosa, i és que a la Xina i a Cuba un periodista estranger mai patirà per la seva integritat física: mai el segrestaran ni mai li enviaran cap orella a ningú, com podria passar en països de Centreamèrica i més descontrolats amb el narcotràfic.

Sanclemente (el tercer) a la retransmissió de la Missa del Papa Joan Pau II a l'Havana.

Quina dissidència hi ha actualment contra el règim comunista?
Hi ha una dissidència força general. L’any passat hi va haver la protesta del Movimiento San Isidro a l'Havana Vella, que és un dels barris més pobres de la ciutat. Que això passi en un país socialista és una contradicció. S'hi van tancar rapers, historiadores de l'art, gent del moviment animalista, LGTBI i musulmans. I ara fa uns mesos, gent del món de la cultura va impulsar "la Revolución de los Aplausos", que demana una certa llibertat per crear artísticament.

Abans els opositors eren diferents, no?
Sí. Ha canviat completament el perfil de dissident: a l’època de Fidel eren molt reconeguts, vivien bastant bé, cobraven un sou mensual i eren acusats de mercenarios


“La gent va sortir al carrer directament al crit de ‘llibertat’ i el règim no respon”


Des de fa un mes n’han sortit bastants al carrer.
La gent va sortir al carrer directament al crit de "llibertat". I el règim no respon. Per exemple, no hi ha xeringuilles per posar les vacunes, la situació als hospitals és dramàtica i no hi ha cap tipus de medicament. El canvi ha de venir de la mateixa gent del Partit Comunista. S'han d'adonar que ha de ser possible que hi hagi un socialisme participatiu.

El president Díaz Canel va dir als seus que sortissin al carrer per apaivagar les revoltes.
És guerracivilisme. En molts casos s'organitzen “actos de repudio” contra els qui protesten. Els partidaris del govern van davant de casa dels dissidents i els criden i avergonyeixen públicament.

Es convoca des del poder?
Sí, des del govern. És molt perillós. Però penso que el cubà odia la violència.

Sanclemente amb el seu llibre sobre la seva estada de corresponsal a Cuba: 'La Habana no es una isla'.

Si prenguéssim la temperatura social a Cuba, veuríem que hi ha dos bàndols enfrontats que més o menys cadascun d’ells representa la meitat de la població?
A les votacions de la Constitució, els que no van anar a votar i els que van votar-hi en contra sumen el 30%, que és moltíssim per un país que ha estat sempre unidirigit. La gent ha perdut la por perquè no té res per perdre, i això pot derivar en temes de desesperació. La gran pregunta és: s'obrirà la possibilitat perquè hi hagi una altra migració massiva com va passar amb Fidel?

Creus que ara els sectors que simpatitzen amb la revolució cubana són més crítics i conscients que alguna cosa no s'ha fet bé?
No veig discussions internes dintre del Partit Comunista i ni els militars. Hi ha una manca de diàleg palesa, que en altres moments havia possibilitat l’església. En les èpoques més dures de Fidel, es deia que el seu germà Raúl procurava els cigrons: que no faltessin els productes bàsics. Mentre un estava teoritzant sobre el futur de la revolució, hi havia una part del govern que es preocupava per les necessitats de la gent. Ara això està fallant.

Fa dos anys que no hi ha cap Castro a la direcció del govern cubà.
Raúl Castro fa dos anys que va marxar, però estan a l'exèrcit i al partit. Manen ells.

L'hegemonia i el lideratge d’un líder no hi és però.
No existeix la figura carismàtica del pare. La següent figura, que és el germà, no és carismàtic. Però mana.

La cara visible és Díaz Canel, en principi. Creus que li mouen els fils els de sempre?
Sí. Hi ha el seguidisme dels que hi havia abans. No hi ha hagut una revolució dins de la revolució per poder assegurar un mínim nivell de vida i obertura. La gent malauradament no viu d'ideologia.


“No hi ha hagut una revolució dins de la revolució per poder assegurar un mínim nivell de vida i obertura. La gent malauradament no viu d'ideologia”


Hi ha hagut desafecció cap al govern cubà?
Sí. Que molts no poden demostrar, però sí.

Sembla que les posicions en aquest conflicte sempre siguin polaritzades.
Si vols mantenir les coses bones que ha aconseguit la revolució, com ara la sanitat, l'ensenyament, la posició de la dona i un cert antiracisme, no has de deixar que les coses vagin a l'altre extrem. Perquè no mantindràs el que tens: llavors entrarà l'intervencionisme dels EUA i que els joves acabin buscant el contrari al règim.

Creus que Cuba és una dictadura?
Sí. Caribenya.

Què vol dir això?
És un país molt petit i hi ha moltes relacions familiars entre la gent de Cuba i Miami. Ser castigat a Cuba no és el mateix que ser castigat a la Xina.

És més lleuger?
Hi ha una certa flexibilitat i humanitat. Hi ha dictadures i dictadures. A l'Havana hi havia l'Oficina de Drets Humans, que portava un dels caps de l'oposició. Això a Pequín és impossible.

Diries que hi ha presos polítics, per exemple?
Sí, és una repressió de durada curta però permanent. Busquen que marxin. Si tens un tio a la porta de casa teva que no et deixa sortir durant un mes, el que t'estan demanant és que te'n vagis del país. No estàs 20 anys a la presó, però potser tens una vigilància permanent o et perilla el lloc de feina. Et poden fer la vida impossible. 

Sanclemente a la Vila de Gràcia. 

Fa 5 anys et van detenir quan cobries els actes d'homenatge a Fidel Castro després de la seva mort. Com ho vas viure?
Em vaig quedar bastant perplex. Mentre una altra companya seguia l'enterrament, jo estava fent un Informe Semanal sobre com la població veia la Cuba del futur.  Va ser una detenció de tres hores. Estava fent una entrevista i un policia que en teoria vigilava el trànsit ens va escoltar i va cridar que vingués una patrulla i se'ns van emportar cap a la comissaria.

Va ser espontani?
Crec que sabien que durant el matí jo anava fent preguntes. Allà a la sala, un policia va dir: “este es el extranjero que estaba haciendo una entrevista a un cubano que hablaba mierda de la revolución”. I quan vaig tornar aquí el meu cap de la feina em va dir que havia estat molt procastrista. I vaig dir: "home, precisament a mi, que m'han detingut?".

Podràs tornar a entrar a Cuba?
En tinc ganes, però no ho sé.

Comporta una gran responsabilitat informar des de països tan estratègics i importants com aquest?
Com a corresponsal tens una pressió bastant forta. De fet, un dia ens vam trobar la dona del polític opositor Oswaldo Payá pel carrer. Portava una tovallola i un pijama, i ens va dir que havien detingut el seu marit sense saber per què. Vam explicar-ho al telediari i a la nit ja estava lliure. 

Va ser causa-efecte? 
Sí. Va haver-hi un senyor, Josep Antoni Duran i Lleida, que ho va veure, va trucar i el van deixar anar.


“Hi ha hagut una fascinació per Cuba i la revolució. Però quan coneixes la gent que hi viu i com viuen, no ho veus clar”


A tot això, creus que hi ha un monopoli de la visió sobre Cuba en els mitjans de comunicació occidentals?
Partim d'una visió neocolonial, tot i que Cuba no era una colònia, sinó la província més rica d'Espanya. És gairebé política interna espanyola, segons aquesta lògica. La meva signatura és la d’una persona que va anar a l'escola durant el franquisme, que va viure una transició -que crec que va ser positiva- i que voldria per les persones que estima el que nosaltres hem viscut. Jo veig el contrari, se'ls ha perdonat tot perquè sempre han viscut el mite de David contra Goliat: hi ha hagut una fascinació per Cuba i la revolució. Però quan coneixes la gent que hi viu i com viuen, no ho veus clar.

Just després de l'Havana vas anar a Washington, com a corresponsal.
Vaig obrir l'oficina el 2001: aquell any vaig entrevistar George Bush i vam viure l’atemptat de l’11-S. Des d'aquell moment, el ritme de treball va ser impressionant. Es va crear un ambient de terror amb allò de les armes de destrucció massiva i en això vam caure-hi tots: en el regne de la por. Llavors va venir l'inici de la Guerra d'Afganistan i la Guerra d'Iraq.

Sanclemente entrevistant George Bush l'any 2001. 

Va ser difícil, entenc.
Sempre pensaves que gràcies als conflictes la societat avançava millor, però l'11 de setembre vam pensar que el mal existia. La societat no necessàriament va a millor. Caus en una depressió perquè penses: "i què vindrà després?". Va ser molt dur, i també familiarment, perquè deixes de veure'ls.  

Sanclemente cobrint els atemptats de l'11-S des dels Estats Units.

I llavors vas anar a Pequín.
Va ser interessant perquè era un moment d'obertura econòmica i d'optimisme a la Xina i volíem convèncer que era necessari parlar d’aquest país, perquè era un poder mundial absolut. Ara ja és absolutament normalíssim que a cada informatiu hi hagi una notícia de la Xina, i en aquell moment lluitàvem per dir que existia. 

I recentment has estat a Mèxic.
Sí. En total he estat corresponsal sis vegades en diferents llocs: Londres, Mèxic -en dues ocasions-, Cuba, Washington i Pequín.

I ara?
Estic esperant destí.

On? Tens alguna idea en ment?
Sí. Però no puc dir on, que si ho dic no surt (riu).

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —