El Girona està fent una temporada històrica. Amb Míchel al capdavant, tenen a tocar jugar la Champions la pròxima temporada. En la prèvia del partit entre els gironins i el Barça, el Diari de Barcelona parla amb Xevi Masachs (Amer, 1979). El periodista i director de l'Esportiu, ha publicat recentment el llibre Endavant, Girona! per explicar i entendre el perquè dels èxits del Girona.

Des del primer intent d'ascens el 2013 fins a l'excel·lent rendiment de la present campanya, Quique Cárcel, Stuani i el grup City han estat figures clau en l'ascens meteòric del conjunt gironí. 

Com neix la idea del llibre? 
Neix d'una proposta de l'editorial. Em proposen la possibilitat de fer el llibre per explicar o entendre per què el Girona està tan amunt. Vaig pensar a centrar-ho en aquesta última dècada, que coincideix més o menys amb la gent que hi ha ara, i que no vol dir que el Girona no tingués història.

La primera garrotada arriba el 7 de juny del 2015, quan el Lugo frustra l’ascens amb un gol al temps d’afegit a la darrera jornada…
Hi ha una primera promoció amb Rubi a la banqueta, el 2013, que va ser una cosa ja molt extraordinària. Amb Machín va anar tot rodat, tot i tenir molt poc pressupost. Recordo que acaben jugant Pere Pons i Granell, que després són emblemes del Girona, però juguen perquè no arribaven fitxatges i ho fan molt bé. L'equip fa 82 punts, una bestiesa, i es queda sense ascens. És la mare de les garrotades.

Després arriba la del 2016, perdent a la final del play-off contra l'Osasuna, i per fi, la tercera és la bona. Com es va viure aquell 4 de juny del 2017?
Era tot nou per tota la província de Girona. No hi havia hagut mai cap equip a Primera. Va ser màgic, amb la circumstància que el partit en si va ser un 0-0, que era el resultat més previsible del món, perquè tant el Girona com el Saragossa els interessava tenir un punt. No hi va haver ni xuts a porteria. Va ser el partit més plàcid i el 0-0 més celebrat de la història de Girona. Va ser una festa preciosa, semblava les fires de Sant Narcís.

Un dels artífexs de l'ascens va ser Pablo Machín. Com valores el seu pas pel Girona?
Pablo Machín és una persona fonamental en la història del Girona. Arriba al mes de març del 2015, quan l'equip semblava sentenciat a Segona B i el fa revifar amb una curiosa aposta de jugar amb tres centrals i dos carrilers. Aquest esquema de joc es va convertir en talismà, fins al punt que els entrenadors següents que van anar passant acabaven tornant als tres centrals, fins i tot Míchel. Machín aconsegueix la salvació, l'ascens i té una estrena a primera espectacular.

Què fa diferent Míchel de la resta d'entrenadors que ha tingut el Girona?
Quique Cárcel va pensar que havia d'anar amb el que creia realment. A Míchel ja l’havia volgut abans. És un entrenador que parla el seu idioma, aposta per la pilota i el talent jove, i li va deixar clar des del primer dia: “Ens hem fotut moltes garrotades i econòmicament no som l’equip que podíem ser fa dos anys”. El Girona ha trobat en Míchel l’entrenador perfecte. De cara als jugadors, l’afició, el club, Míchel ho reuneix tot. Ha superat totes les expectatives que podien tenir posades els propietaris del club.

Quique Cárcel li proposa la renovació a Míchel després de les primeres 12 jornades a Segona, amb l’equip en descens. Com d’important és la confiança en un entrenador en el qual confies, però els resultats no arriben?
Quique Cárcel va ser molt valent. Tenia l'experiència d'Eusebio, que pensava que entre tots se'n sortirien, guanyarien un partit i se salvarien. A Míchel li va deixar molt clar que el volien renovar i ell ho expressa al vestidor. Míchel els va dir: “Que sapigueu que em volen renovar perquè confien molt en mi. Si algú té algun dubte o diu que no hi posarà la cama perquè em fotran fora, doncs no anirà així”. Quant a estadístiques, tots els inputs els donaven que aquell equip havia d'anar cap amunt. La paciència que va tenir Cárcel i tot el club en aquell moment va ser fonamental i poc vista en altres clubs i contextos.

Un altre nom important és Quique Cárcel…
Quique Cárcel ha estat sovint l'ase dels cops. Els propietaris sempre l’han valorat i defensat i, en moments de debilitat, l'han animat. Un altre gran factor ha estat Míchel, per la sintonia que detecta i com flueix tot. Cárcel sempre ha tingut plens poders. Hi ha homes de futbol manant al club, com Pere Guardiola, Delfí Geli, com la gent del City, i tots sempre han confiat en ell. Fan una cosa que hauria de ser el més natural del món: tens un director esportiu, confia en ell, i que ell decideixi l'entrenador, decideixi els jugadors. L'estabilitat és un factor clau al Girona.

Stuani també va decidir quedar-se en moments de dificultat. Podem parlar d’una llegenda del Girona?
Absolutament. Ara mateix és un tòpic, però és una llegenda viva del Girona. Des que va arribar, cada mercat estàvem pendents d'escriure si Stuani marxaria. Ofertes en va tenir, òbviament. El Girona va fer esforços econòmics que no s'haurien plantejat amb un altre jugador, però ell també hi va posar la seva part. Va trobar estabilitat, no només al camp, on era el líder, sinó també en l'àmbit familiar. Hi ha un punt determinant que és el segon any a Segona. Després de marcar 31 gols, arriba la final contra l’Elx i l’expulsen per una entrada al mig del camp. Ell es va sentir responsable del no ascens i ho va patir.

Al llibre parles de l'arribada del grup City. Hi ha gent que critica que el Girona va bé pel City, però el club està portat des de Girona per un grup relativament petit de gent.
Sí. És innegable que l'ajuda del City va bé al Girona, però el club té una identitat pròpia. Des del 2015, el City ha cedit jugadors i no sempre han funcionat com ara. En Míchel hi ha confiat més. Ara s’han unit tots els factors per fer una temporada històrica. El City ajuda en les cessions, en moments delicats econòmicament. Tota ajuda és bona per al Girona, però és innegable que el cor del Girona és ell mateix. Es va fer famós un lema de 'Som Tossuts', amb el qual van pujar a Primera per segon cop. És el resum que, malgrat les garrotades, han estat tossuts i han tornat.

Amb l’entrada del grup City, la Champions era un somni realista?
L'equip ha accelerat molt més del que presumia el club. De fet, es demostra amb el fet no tenen ni el camp preparat per ser-hi. El club sempre havia destacat que era un projecte a llarg termini. Que això era un projecte de llarg termini consolidant l’equip a Primera divisió. El tema d’instal·lacions és la gran pega que es pot retreure. Els va enganxar la pandèmia i les garrotades de dues temporades consecutives sense pujar. Serà molt trist que l'estrena històrica a Europa se l'hagin de perdre uns quants abonats, perquè no són a temps de fer una grada nova.

L’objectiu del Girona pel 2030 és estabilitzar-se a Primera i fer créixer la massa social?
El gran èxit del Girona serà arribar al centenari i estabilitzar-se. El fet de jugar a Europa o no jugar a Europa no importa tant. Hi ha molts casos d'equips que han jugat a Europa i l'any següent han baixat, també per la dificultat que representa tot plegat. Si t'assegures unes quantes temporades seguides a Primera, el múscul econòmic que et dona permet créixer molt i cada cop ser un equip més fort.

(...)
El fet de jugar a Europa genera una gran il·lusió, sobretot si no hi has estat mai, com és el cas. Però sent realistes, viuràs l'experiència europea però no guanyaràs una Champions, ni una Europa League. En canvi, el que et donarà estabilitat és estar a Primera. 

Com és d'important que els joves creixin amb aquest sentiment de pertinença i que tinguin el Girona com a referència?
Aquesta transformació social és el més impactant. Venim d'un club que fins fa 20 anys tenia 300 espectadors al camp. La massa social era molt reduïda i ara s'ha convertit en un referent de totes les comarques gironines. La gent culer no deixa de ser culer d’un dia per l’altra. Els més joves han crescut veient a Stuani i ja hi comença a haver una massa social que no ha viscut res més que no siguin els èxits del Girona. 

A qui dedicaries el llibre?
El dedicaria a la família. Quan em va fer aquest encàrrec tenia dues opcions: abandonar la feina, que era inassumible, perquè en tenim molta i no ens ho podem permetre en aquest món que vivim que estem tot el dia connectats, o abandonar, entre cometes, la família. Són els que més ho van patir perquè es van acabar els dies festius o les desconnexions.