Entrem a l'octubre, i amb ell de ple a la tardor. Els dies s'escurcen, les nits s'allarguen i el fred comença a picar a la porta arreu del territori. Temps de pluja, fulles i bolets, però també un moment immillorable per agafar la manta i el sofà i començar una nova sèrie. Des del Diari de Barcelona us portem la nostra selecció setmanal per deixar de perdre el temps entre catàlegs interminables i trobar la proposta perfecta per aquest cap de setmana. 

Emo existencialista: Les Revenants (2012-2015, 2 temporades)

Canviem una mica la tònica per proposar-vos una producció francesa amb ressò internacional, tant que fins i tot se n’ha fet una adaptació als Estats Units (malgrat que val més la pena l'original). Un dia qualsevol, en un idíl·lic poble dels Alps, comencen a aparèixer persones que van morir anys enrere i que intenten entrar a les seves antigues cases. Són els “retornats” que, perplexos, no són conscients de la seva pròpia mort, i trasbalsen la vida de les seves famílies. Aquest i d’altres fenòmens estranys es succeeixen per abocar-nos en una intriga que et manté enganxada a la pantalla. A més, té un toc elegantment francès que no es pot obviar. Recomanem veure-la, com sempre, en versió original.

El millor: una premissa original, una ambientació obscura i una música que l’acompanya.

El pitjor: actualment no es troba a cap plataforma... Però sabem que els més astuts la podran trobar.

La intensita: Orphan Black (2013-2017, 5 temporades a Netflix)

El do de Tatiana Maslany per l’actuació es fa més que evident quan ha de representar múltiples papers en una única sèrie, cada un d’ells de registre diferent. És el personatge d’una dona supervivent: de sobte descobreix que existeixen múltiples clons d’ella mateixa i, a partir d’aquí, es va teixint un trama complexa en què s’intenta descobrir com i per què són totes allà. A més, la protagonista investiga la seva identitat des d’una posició en què tothom creu que està morta, i ha de fugir dels que que intenten assassinar-la. Una ciència ficció de temàtica innovadora que mostra l’home jugant a ser Déu i decidint sobre la creació de la vida. Poder, control i eugenèsia.

El millor: manté la tensió i la intriga constants, sobretot durant la primera temporada.

El pitjor: pot caure en el parany d’estirar massa la història durant les cinc temporades innecessàriament.

La mamarratxa: Parks and Recreation (2009-2015, 7 temporades a Amazon Prime)

Una sitcom clàssica que no pot faltar al teu imaginari de referències i gifs. Cultura popular de calaix. La protagonista, Leslie Knope, és una funcionaria pública que treballa al Departament de Parcs i Recreació de la fictícia ciutat de Pawnee (Indiana). L’acompanyen una sèrie de personatges excèntrics i únics amb entramats rocambolescos que gairebé toquen la paròdia, però que alhora mostren problemàtiques de la política i la burocràcia als Estats Units. Està filmada a mode de fals documental, cosa que la fa més dinàmica i juga amb la veracitat de l’espectador. Per moltes temporades que passin, l’espurna no es perd i sempre manté un to hilarant i boig. Atenció a la parella formada per Aubrey Plaza i Chris Pratt, potser el millor combo de la sèrie.

El millor: un guió excel·lent i un ritme perfecte que la converteix en una addicció.

El pitjor: potser alguns diuen que s’hauria d’haver acabat abans... És una opinió.

L’activista: The Handmaid’s Tale (2017-2019, 3 temporades a HBO)

En un futur distòpic, les forces reaccionàries ultraconservadores i religioses prenen el poder de la societat, organitzada en pater familias i unitats domèstiques i servents o criades. Les dones juguen un paper totalment submís: esposes o criades amb la funció de quedar-se embarassades i produir un fill per a la família a la que serveixen. Aquesta és la macabra premissa de la novel·la de Margaret Atwood i el seu desenvolupament és exquisit. Ens introduïm al món de la protagonista, al seu patiment com a criada i al contrast amb la seva vida anterior, i la seguim dins el moviment revolucionari en què s’involucrarà. Una sèrie per indignar-se trobant paral·lelismes amb la societat contemporània i lluitar perquè les coses no acabin així.

El millor: la barreja d’activisme, sensibilitat emocional i plaer audiovisual.

El pitjor: els últims capítols de la segona temporada ja comencen a distanciar-se una mica de la intriga inicial.

El precoç: A Very English Scandal (Estrenada a Amazon Prime, 2020)

Sabem que t'agraden les sèries curtes, però intenses. Aquesta minisèrie de la BBC és tot el que necessites per omplir el dissabte a la tarda. Basada en fets reals, es tracta de la vida de Jeremy Thorpe, un polític del Partit Liberal que va tenir una relació homosexual durant la dècada dels anys 60 amb Norman Josiffe, un noi més jove i de classe treballadora. Aquest afer amorós clandestí serà el desencadenant d'un conflicte que escalarà a una dimensió política d'alt nivell. El cas va ser molt mediàtic al Regne Unit.

El millor: Hugh Grant és el protagonista i fa possiblement un dels papers de la seva vida.

El pitjor: confirmar que Hugh Grant també envelleix potser et fa sentir una mica més vella.