Fa 30 anys, Nelson Mandela deia en un discurs a Boston que l’educació era l’arma més poderosa per canviar el món. Les proclames de l’emblemàtic líder sud-africà han transcendit fins a l’actualitat, i la proposta educativa s’ha convertit en una de les cartes més importants a jugar per qualsevol govern o partit polític. El cas espanyol no és, ni de bon tros, una excepció. Des del restabliment de la democràcia, aquesta arma de què parlava Mandela ha estat utilitzada pels diversos partits (UCD, PSOE i PP), fins a un total de set cops.

Les demandes del món de l’ensenyament per assolir un pacte d’estat en matèria educativa han sigut una constant, però les disputes ideològiques entre els principals partits polítics han impedit que s’arribi a un consens. Les dificultats per arribar a aquest pacte passen per aspectes tan polèmics com ara la presència de la religió a les aules, el finançament públic d’escoles privades i concertades o les polítiques d’austeritat, entre altres. 

La dinàmica bipartidista que regeix la democràcia espanyola des del seu renaixement ha fet encara més evident el vaivé que segueix el model espanyol, en què els partits lliuren una batalla constant per imposar el seu model educatiu. Ara qui té la paella pel mànec són socialistes. El 2018, amb l’arribada del PSOE a La Moncloa, l’executiu de Sánchez va posar-se mans a l’obra en la que, en cas que s'aprovés, seria la vuitena reforma educativa a Espanya en 40 anys.

Dos mesos després de l’arribada dels socialistes al govern, la ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, presentava el primer esborrany de l’avantprojecte d’una nova llei educativa: la LOMLOE. Malgrat que el Consell de Ministres la va aprovar ràpidament, la convocatòria d’eleccions generals pel 28 d’abril de 2019 va impedir que el text es pogués votar al Congrés dels Diputats. La llei Celaá quedava paralitzada durant quasi un any, enmig d’un clima polític de bloqueig.

Amb la constitució del govern progressista, format per PSOE i Unidas Podemos el passat novembre, el projecte de llei es va posar un altre cop sobre la taula, i el 3 de març el Consell de Ministres l’aprovava per segon cop. El següent pas havia de ser la seva votació al Congrés dels Diputats, però l’arribada de la Covid-19 n’ha obstaculitzat els tràmits. Per tirar endavant la llei, el govern espanyol haurà de buscar els suports d’altres formacions polítiques, ja que els 155 escons de la coalició PSOE-Unidas Podemos no arriben als 178 necessaris.

La nova llei educativa s’ha construït prenent com a model la LOE, creada per l’executiu socialista de José Luis Rodríguez Zapatero el 2006, amb la qual Sánchez pretén derogar la polèmica LOMCE (també coneguda com a llei Wert, en referència al Ministre d’Educació que la va crear), instaurada el 2013 sota el govern del PP liderat per Mariano Rajoy. 

Segons la ministra d’Educació, la LOMLOE es fonamenta en la inclusió i l’equitat, “sense deixar ningú enrere”. Les mesures previstes pretenen revertir els aspectes més polèmics de la passada llei educativa: s’eliminen les revàlides i les proves de final d’etapa, s’instaura la religió com assignatura d’oferta obligatòria però voluntària i no computable, i es retira el finançament públic a les escoles que segreguin per sexe. 

Amb la proposta de llei, el govern vol millorar el nivell competencial dels alumnes, recuperar l’equitat perduda durant la crisi, modernitzar la professió docent, garantir una educació en valors cívics per una ciutadania crítica i participativa, i establir un sòl d’inversió mínim en matèria educativa que es mantingui al marge de les alternances polítiques.

Un panorama de llums i ombres

Quan s’aprovi, la llei Celaá haurà de fer-se camí en un panorama educatiu amb una gran quantitat de problemes per resoldre. Segons la UNESCO, Espanya encapçala la llista de repetidors, tant a l’educació primària (amb un 3%) com a la secundària (amb un 10,1%), només superada per Luxemburg. L’abandonament escolar, per altra banda, continua sent un dels talons d’Aquil·les del model: el 2018 aquesta taxa se situava al 17,9 % entre joves de 18 i 24 anys, la pitjor xifra pel conjunt de la Unió Europea. En el cas de l’educació obligatòria, el 2017, un 25 % de l’alumnat no aconseguia superar-la. A més, Espanya continua sent un dels països de la Unió Europea que menys pressupost dedica a educació.

No totes les xifres, però, són negatives. Pel que fa al nivell educatiu, un 40 % de la població d’entre 25 i 64 no disposa d’estudis més enllà de la primera etapa d’educació secundària, mentre que actualment el 75 % de l’alumnat amb 15 anys supera aquesta fase. A més, amb el pas del temps l’escola s’ha democratitzat i un 42,4 % dels ciutadans d’entre 30 i 34 anys han cursat estudis superiors. Les xifres mostren que al model espanyol li queda un llarg camí per recórrer, i caldrà veure si la LOMLOE és capaç de solucionar problemes tan enquistats com l’abandonament i el fracàs escolar. 

Les demandes del sector educatiu: rumb cap a un nou model

Amplis sectors del món de l’educació fa anys que alerten de l’excessiva politització del sistema d’ensenyament a Espanya i insisteixen que cal un canvi encapçalat pels professionals del sector, i no per les esferes polítiques. La necessitat d’un replantejament es fa ben palesa entre tots els sectors del món de l’educació: mestres, pedagogs, futurs docents… Però, segons ells, com hauria de ser? Com creuen que s’ha de modelar el nou sistema educatiu, els qui en són partícips?

Des del món de la pedagogia hi ha un ampli consens que cal un canvi en el model educatiu. En Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, sosté a les seves espatlles quasi 50 anys d’experiència professional, i la seva postura dona suport a la necessitat de renovació. “Fa molts anys que el sistema està en crisi. “El model no està ben plantejat, hi ha una desconnexió molt important entre etapes”, afegeix.

Per ell, un dels principals problemes és la volatilitat del sistema, que impedeix un progrés en matèria educativa. “Com pot anar bé un sistema on en 60 anys hi ha hagut set reformes educatives?”, es pregunta. “El bloqueig ha provocat que avui dia encara hi hagi unes lleis molt retrògrades”, afegeix. Un altre dels punts en què es mostra més crític és amb la formació dels docents: “Els quatre anys d’universitat no són prou per preparar els ml que és una classe real”.

"Com pot anar bé un sistema on en 60 anys hi ha hagut 7 reformes educatives?"

Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya

Durant els últims anys, els mestres d’educació primària han vist com, juntament amb les classes convencionals, han anat apareixent nous àmbits educatius, com l’educació viària, la sexual o la de drets de la ciutadania. Com s’ha d’abordar aquesta creixent tematització? La manca d’un projecte ambiciós i robust per l’educació ha originat, a ulls d'Ureta, un nou problema: els objectius de l’escola s’estan difuminant. “Què és una escola? Què se n'espera? És la substituta dels pares?”. La seva percepció és clara: “Se li està fent jugar massa papers”.

Una altra de les seves principals preocupacions és la progressiva institucionalització del sistema. “L’escola s’hauria de concebre com un ecosistema, i l’estem convertint en un estament funcionarial que dificulta l’aprenentatge”, exposa. I afegeix: “Hem de tornar als grups flexibles i deixar espai a la creativitat i la pedagogia”. Des de la seva perspectiva, el canvi en el model educatiu ha de passar obligatòriament per valorar la tasca dels pedagogs, un sector que se sent menyspreat i aïllat del nucli de la reforma. “El pedagog és l’expert en educació, i hauríem de ser el pal de paller en l’elaboració dels programes educatius”. 

"Des del sector fa anys que reclamem un gran pacte d’estat per l’educació, però els polítics ens sobrepassen"

Pel pedagog, la LOMLOE sembla un bon projecte. “Sembla que aquest govern pretén sortir del circuit dels bons i els dolents per arribar a una educació més inclusiva”. No obstant això, dins seu hi regna un cert escepticisme. Per ell, falta arribar a l’arrel del problema: l’excessiva politització de l’educació. “Des del sector fa anys que reclamem un gran pacte d’Estat per l’educació, però els polítics ens sobrepassen”, expressa amb certa resignació. “La mediocritat s’ha apropiat del poder, i no veuen més enllà de les seves banderes”, sentencia.

La resposta a tots els dubtes plantejats la resumeix en una idea: retornar a l’humanisme dels segles XV i XVI. “L’escola ha de ser un lloc per aprendre a pensar. Hem de tornar als valors dels coneixements amb criteri; educar és entendre el coneixement”, explica convençut. 

Un sistema educatiu “obsolet”

Des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat ja fa anys que treballen amb la premissa “que el model educatiu està obsolet”. Segons explica Francina Martí, professora d’educació secundària i membre de l’associació, aquests dies més que mai ha quedat evidenciat que “no hi ha una idea compartida de quins han de ser els objectius de l’educació”. Per això, des d’associacions com la seva es treballa per millorar el sistema, aportant coneixement i noves metodologies i maneres de treballar.

Entre els aspectes a millorar del sistema educatiu espanyol, Martí destaca la desconnexió amb la realitat i afegeix que a la vida “les coses no estan dividides per assignatures”.  Per pal·liar la situació i acabar amb l’excessiva compartimentació del sistema caldria, segons Martí, una aposta més evident per l’aprenentatge competencial que avui dia encara no està del tot implementat.



Un altre dels problemes que detecta és que la inestabilitat dels equips de professorat dificulta que es pugui compartir amb l’equip docent el projecte educatiu en cada centre. Per això, Martí creu que s’ha de fomentar la formació constant dels mestres i apostar per un cos únic de professorat que englobi totes les etapes educatives. Actualment, el sistema educatiu està formulat de tal manera que fins als dotze anys els mestres es preparen d’una manera i els de l’ESO d’una altra. 

Per altra banda, des del col·lectiu de mestres s’insisteix en la diversitat de construir un sistema que presti atenció a la diversitat i garanteixi una educació de qualitat per a tothom. Francina Martí hi dona suport: “Vivim en una societat molt diversa on cada alumne té unes característiques concretes. Tenint això en compte, el model educatiu no pot aspirar a ser homogeni”.

Per Martí, aquest sistema és erroni i el que caldria és establir una formació truncal i bàsica per a tota l’educació obligatòria. No obstant això, admet que aquests reptes no poden quedar-se en una simple declaració d’intencions, sinó que “cal que tinguin conseqüències pressupostàries” i posar més èmfasi en l’educació pública.

Els futurs docents

Malgrat que no forma part de manera directa del sistema educatiu, els estudiants que cada dia assisteixen a les facultats d’educació ja tenen les seves pròpies inquietuds sobre el funcionament del sistema. Adrià Roig (segon curs del grau en Educació Primària), Mercè Ibáñez i Mireia Bernal (tercer curs del grau en Educació Primària), Xènia Sánchez (quart curs del grau en Educació Primària) i Laura Gómez (graduada del Doble grau en Educació Infantil i Educació Primària) són, entre molts altres, els docents del futur. En ells resideix una part important d’aquest canvi, i així veuen la situació del model actual, els problemes que afronta el sistema i què en canviarien.

Com hem vist, l’educació a Espanya en quaranta anys ha estat sinònim de reformes constants que succeïen al mateix ritme que ho feien els governs a la Moncloa. El resultat: docents i professionals de l’ensenyament que afronten el dia a dia amb els dubtes que genera un futur incert. I és que, avui dia, aquella arma, de què parlava Mandela per referir-se a l’educació, ha sigut desenfundada per dos bàndols enfrontats ideològicament, com si es tractés d’un duel de pistolers. Caldrà veure, però, si aquest duel acabarà algun dia. I si es cobrarà alguna víctima pel camí.