Ens situem a principis de la dècada de 1940. A Europa acaba d'esclatar la Segona Guerra Mundial, una guerra que força milions de persones a mobilitzar-se, a marxar lluny de casa seva, de la seva llar, de tot el que coneixen, fugint del perill del seu destí. Hitler està avançant amb les seves tropes, i amb ell el fort sentiment antisemita. Dinamarca, Noruega, Països Baixos, Luxemburg i França ja han estat annexades al bàndol nazi.

En aquest context dues veus s'alcen enmig de tota la bullícia. Dues veus que aconsegueixen plasmar sobre paper les seves vivències enmig de tot aquest caos. Dues dones de móns diferents, de països diferents amb estils diferents que a través de la seva sensibilitat i cruesa deixen el seu testimoni de l'holocaust per a la resta de la humanitat.

Un Diari, Etty Hillesum

Etty Hillesum, una jove jueva alegre i plena de vida, emprèn un camí per conèixer-se millor a ella mateixa. Hillesum comença a anar a les consultes del psicòleg i metge Julius Spier, qui la introdueix en el món espiritual; l’anima a llegir la Bíblia i a començar a escriure un diari per plasmar els seus pensaments. A partir d'aquí Hillesum inicia una evolució tant a escala personal, com espiritual i mental.

En un temps on als jueus holandesos els vetaven les bicicletes, el transport públic, l'entrada als jardins i als parcs i la seva desaparició era cada vegada més constant, Etty es resignava a l'odi. Considerava que aquest sentiment no aportava res bo i que d'aquesta manera no s'aconseguiria una millora de la societat. Era incapaç d'odiar a la raça alemanya, és més, s'apiadava dels soldats, ja que considerava que viure tancat en l'odi i l'animadversió no era portar una vida digna i plena. Hillesum troba el seu refugi en autors com Dostoievski, Tolstoi i Rilke.

La seva capacitat d'empatia amb els seus la porta a oferir-se voluntària per entrar com a resident al camp de concentració de Westerbork. El seu lloc de treball en el Consell Jueu li dona l'oportunitat d'abandonar el camp de tant en tant per fer gestions a Amsterdam. Encara que la seva salut comença a tentinejar, continua la seva empenta d'ajudar i consolar els altres. No es fa il·lusions sobre el seu futur. Sap que abans o després serà deportada a Polònia en un vagó de bestiar, però no té por a la mort.

Deportada a Auschwitz amb els seus pares i els seus germans, Etty va morir el 30 de novembre de 1943. Del comboi de 987 persones que va traslladar a la família, només 8 van sobreviure. Etty va confiar els seus diaris a la seva amiga Maria Tuinzing, i al seu amic Klaas Smelik. Després de quasi quaranta anys van sortir a la llum i van tenir un gran èxit entre la població. Aquest diari mostrava la possibilitat de resistir sense odi i sense perdre la confiança i la fe. Una fe a un Déu que Etty no assignava a cap religió ortodoxa.

Un Diari d'Etty Hillesum és una crida d'esperança enmig de tant d'odi. Un raig de llum dins de tanta foscor. La força de voluntat d'Etty per aconseguir el seu objectiu amb tots els obstacles presents, la seva fortalesa per no decaure ni en els moments de més debilitat fan que aquest relat et faci reflexionar sobre la perseverança en els moments més difícils, a continuar endavant passi el que passi.

A diferència d'altres llibres d'aquesta època que acostumen a plasmar l'horror i el patiment de la guerra Un Diari ens ensenya que és possible no caure en l'odi i el pessimisme que consumeix les persones. Aquest és el motiu de l'èxit que ha tingut d’ençà de la seva publicació. En definitiva, un testimoni que perdurarà al llarg dels temps.

Diari original d’Etty Hillseum

Suite Francesa, Irène Némirovsky

Irène Némirovsky va arribar a París amb 14 anys, fugint de la Revolució Russa del 1917. Ella tenia un renom de prestigi a la literatura francesa gràcies a l'èxit de la seva primera novel·la, David Golder publicada el 1939. Quan els nazis van ocupar part de França, Irène Némirovsky va passar-se del judaisme al catolicisme, tot i que els nazis la van continuar tractant com si fos jueva. Ella, juntament amb el seu marit i les seves dues filles, van refugiar-se a un poblet remot de França. Durant dos anys, fins a la seva deportació a Auschwitz el 13 de juliol de 1942, Irène va començar a elaborar una obra que no veuria la llum fins 62 anys més tard.

Suite Francesa té dues parts: Tempête en juin (Tempestat en juny) i Dolce (Dolç). Inicialment, Irène volia que aquesta obra en tingués cinc, de parts: Tempête en juin, Dolce, Captivité (Captivitat), Batailles (Batalles) i La Paix (Pau). La seva idea era crear una obra amb aquestes cinc parts que serien novel·les independents i que formarien un sol volum. Ella volia que fos una espècie de Guerra i Pau de l'època. Némirovsky només va arribar a escriure dos dels cinc fragments.

En el primer fragment de l'obra, Tempête en juin, narra l'èxode de milions de francesos mobilitzant-se per les carreteres de París fugint de les tropes alemanyes, representant així el caos en la vida quotidiana provocat per les guerres. Irène va viure aquests esdeveniments de primera mà, i aquest va ser un dels motius pels quals va voler plasmar l'horror del moment. Aquesta situació està narrada des de diferents perspectives, creant així una millor idea per al lector del caos i la pèrdua de valors morals i ètics que es va viure en l'època.

S'acaba la fugida i arribem a Dolce, la segona part d'aquesta novel·la tan peculiar. L'escenari d'aquesta segona part es situa en un poble del nord de França anomenat Bussy, on els alemanys han entrat a ocupar-lo i els francesos de la zona han d'aprendre a conviure amb ells. En aquest segon fragment l'argument és l'aprenentatge de convivència entre els ocupants i els ocupats.

Els alemanys estan intentant encaixar en aquell poble on estan obligats a establir-se, mostrant així la seva part més humana. Amb aquest dilema per part dels dos costats el tema principal que Némirovsky vol tractar és la lluita entre el destí individual i el destí comú.

Suite Francesa és un relat dur, enredat i amb unes pinzellades còmiques que fa que aquesta obra destaqui. L’explicació al detall dels fets des de diferents classes socials i les històries entrecreuades fan que estiguis tota l’estona amb tensió i intriga per veure com continua. Encara que es nota que és una novel·la inacabada pel seu final a l’aire, aquesta obra és un altre reflex de com es va viure la Segona Guerra Mundial on pots empatitzar més amb la diversitat de personatges.