És mig matí, falta poc per al Nadal i la Silvie Mousalli està asseguda en una cadira de rodes al balcó de casa seva, al barri beirutí de Karantina, la zona zero de l’explosió que el passat mes d’agost va devastar la capital libanesa. Sembla un dia qualsevol, si no fos per les dues garlandes penjades a l’entrada de l’immoble.

Una planta de Pasqua a sobre d’un mantell vermell amb motius nadalencs no dóna a la sala l’esperit festiu d’altres anys; una ONG va col·locar vidres nous a les finestres i va arreglar les portes de l’habitatge, però encara queden parets per pintar, forats per tapar i força coses per arreglar.

“Acostumava a decorar i posar l’arbre, fer el pessebre, però aquest any no. El meu arbre es va esmicolar en cent trossos per l’explosió”, explica Mousalli, a la sala d’estar de la mateixa casa on es trobava amb la seva cuidadora, Rita Khoury, el dia de la tragèdia, el 4 d’agost.

Silvie Mousalli, habitant del barri beirutí de Karantina.

Al seu costat, al sofà, Khoury assenyala que totes dues van sobreviure “de miracle” a la deflagració que va prendre les vides de més de 200 persones, va ferir-ne més de 6.500 i va deixar-ne 300.000 sense llar. Encara no se’n coneixen els motius exactes.

Les dues van acabar ferides aquella tarda. La gran, a més, ha d’anar dos cops per setmana a l’hospital perquè li facin diàlisi. Mousalli espera poder anar a missa el 25 de desembre a l’església de Karantina, on els obrers treballen a contrarrellotge en la reconstrucció amb l’esperança de poder reobrir el temple per celebrar el Nadal.

Un any per oblidar

Malgrat les llums i els avets col·locats en alguns carrers i dels tot terreny que es passegen estones amb les nadales a tot drap, el Líban, on poc menys del 40% de la població és cristiana, té poc per celebrar aquestes festes. A la seva pitjor crisi econòmica des de la guerra civil (1975-1990) s’hi ha sumat la pandèmia, i la deflagració al port no ha fet més que donar el cop de gràcia a la cansada població del petit país mediterrani.

"Fa mal a dins, aquesta explosió és quelcom que no pots processar, ara qualsevol soroll ens fa saltar i aquest sentiment és molt dolorós”, comenta Khoury, en defensar que les seves ferides no van ser res “res” comparades amb aquells que van perdre una cama o un braç o amb els nens que van morir. “L’agonia que vam sentir el dia de la deflagració o la nit de després no les desitjaries ni als teus enemics”, afegeix.

Mentrestant, la crisi econòmica no s’alleuja i Mousalli lamenta l’increment generalitzant dels preus. Afirma que ara es gasta uns 650 dòlars mensuals (al canvi oficial) en medicaments, molt més que abans, i que fins i tot els analgèsics són difícils de trobar.

Forçar un somriure

Al barri veí de Mar Mikhael, un altre dels més afectats per l’explosió, la casa de la Marie i en Michael Deeb també necessita encara una capa de pintura per cobrir el ciment col·locat a les esquerdes.

“Ahir va venir al carreró un grup de gent amb un Pare Noel i estaven cantant i ballant. Sents una mica d’alegria, però per dins no estem feliços”, explica la Marie, de 54 anys, que va rebre 22 punts al cap i al braç després de resultar ferida. Dotze persones van morir el 4 d’agost a la seva zona i en Michael, de 70 anys, assegura amb els ulls plorosos que la situació actual és “pitjor que la guerra”.

El matrimoni Marie i Michael Deeb, del barri Mar Mikhael de Beirut.

“Els dies de guerra, queien míssils i es trencaven coses, però aquest cop tot va desaparèixer en un minut”, diu. Aquell fatídic 4 d’agost, l’explosió de quasi 3.000 tones de nitrat d’amoni va generar una ona expansiva que va destruir tots els barris propers al port i el seu efecte es va notar a quasi tota la ciutat.

Malgrat tot, la Marie celebrarà el Nadal, encara que “sense fer preparatius i ser feliços com abans”. I ho fa per la seva família, tot aferrant-se com pot al vertader esperit nadalenc de compassió i ajuda al proïsme. “Tenim fills i néts, pels qui estem obligats a convertir-nos en persones felices, encara que realment no ho som”, lamenta.