Manifestació valencià
Publicat el 02 de juliol 2021

El País Valencià no és un territori homogeni pel que fa a l'ús de les seues llengües cooficials. Tot i que des de la teoria s'intenta establir un model educatiu que permetera que tothom siga capaç de fer servir independentment el castellà i el valencià amb fluïdesa, a la pràctica no és així. Segons una enquesta de 2015 del Servei d’Investigacions i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana, en zones castellanoparlants només un 10% i un 8% seria capaç de parlar i escriure, respectivament, en valencià bastant bé i gairebé un 30% l’entendria.

Taula treta de l'informe Un nou model lingüístic educatiu per a l'educació plurilingüe i intercultural del sistema educatiu valencià

L'any 1983 les Corts Valencianes aprovaren la Llei d'ús i ensenyament del valencià, que va suposar l'eina més important de recuperació de la llengua valenciana a través de l'escola i de la comunitat educativa. Malgrat això, encara que siga la comunitat amb llengua pròpia que més legislació ha publicat per garantir el coneixement de la llengua, és la que menys l’ha aplicada. Sembla que 38 anys després, els debats sobre l'ensenyament i ús social vehicular d'aquest dialecte continuen sent objecte d'estudi i atenció.

La llei 4/2018, de 21 de febrer, és l'última llei que regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià. Aquesta ha sigut qüestionada per diverses raons, entre les quals val la pena destacar el fet que s’estableix un sistema de percentatge segons les hores d'assignatures que es fan en castellà, valencià o anglés. És a dir, un mínim d'un 25% d'hores s'haurien de fer en castellà, un mínim d'un 25%, en valencià i un mínim de 15%, en anglés. La resta, cada centre educatiu seria l’encarregat de decidir.

Què pensen les expertes de la llei?

Per a les escoles i instituts que feien línia valenciana, això és, tota l'ensenyança en valencià a excepció de les assignatures d'altres llengües, significa que ara haurien de fer menys hores de valencià en favor del castellà i de l'anglés. Josep-Enric Escribano, president d’El Tempir, entitat per a la defensa i la promoció de l'ús social del valencià, exposa que en zones castellanoparlants això implica que “es reforçaria el bilingüisme dels valencianoparlants, però es reforçaria el monolingüisme dels castellanoparlants, la qual cosa és un contrasentit”. A més, assenyala que “perquè una persona siga competent oralment i per escrit en ambdues llengües hauria d’estar exposat un mínim d’un 50% en cada llengua i amb aquest nou sistema és pràcticament inviable”.

L’acadèmica de la llengua valenciana, Tudi Torró, pensa que “aquesta llei és absolutament nefasta”, ja que “recula tot el que s’havia fet fins ara i posa en perill l’ensenyament en valencià en zones molt castellanitzades”. A més, explica que una persona és bilingüe si cada u dels progenitors parla als seus fills o filles en una llengua diferent. Si aquest no és el cas, “és a través de l’escola que es compensa, però si l’escola no ho fa, tenim un problema”.

Concessió del ram d'or de l'Ajuntament d'Elx a Tudi Torró al 9 d'octubre de 2020 / @ElTempirdElx

En canvi, Isabel Ríos, coautora de l’informe Un nou model lingüístic educatiu per a l’educació plurilingüe i intercultural del sistema educatiu valencià, encarregat per la Conselleria d’Educació com una eina pel desenvolupament de l’últim decret, pensa que hi ha diverses opinions pel que fa a la llei. “Evidentment, les adaptacions de la llei al context han de ser múltiples. No és el mateix la implantació en una zona castellanoparlant que en una valencianoparlant. És un model flexible, perquè si fora un molt tancat, molta gent quedaria fora”, reflexiona Ríos.

Precisament, ja a la Llei d’ús i ensenyament del valencià de l’any 1983, es va fer aquesta distinció entre zones històricament castellano i valencianoparlants per introduir progressivament el valencià en el sistema educatiu, atenint-se a la situació sociolingüística particular. No obstant això, també va establir que a eixes zones de predomini castellà, el valencià no seria ni tan sols una assignatura obligatòria. Encara hui dia és així.

“És una discriminació total”, pensa Torró. “Una de les qüestions que sempre hem demanat és que la llei del 83 es modifique en aquest sentit i que el valencià siga obligatori. És una paradoxa que l’anglès, com a llengua estrangera, sí que ho siga i la llengua oficial no”, continua l’acadèmica de la llengua.

La llengua com a arma ideològica

Les tres expertes coincideixen que la llengua s’ha vist molt afectada pel seu ús amb finalitats ideològiques i “la política lingüística que s’ha fet en aquest país”, com assenyala l'acadèmica Torró. A més, exposa que durant els 20 anys de govern del Partit Popular al País Valencià, “tot l’impuls que se li havia donat a l’ensenyament en valencià va anar decaient”. “En aquests moments el greu problema és que la política ni els polítics acompanyen; la coalició d’ara no fa polítiques valentes”, continua.

En aquesta línia, Escribano manifesta que hi ha una “falta de valentia de fer unes polítiques lingüístiques decidides de promoció de l’ús social del valencià”, ja que aquest és un altre focus d’atenció. “No tot depèn de l’educació, sinó també de la positivització de l’ús social del valencià. S’han de crear àmbits d’ús i fer vàlid el valencià al mateix nivell que el castellà, perquè per la gent siga útil la llengua”, argumenta.

“Hem d’arribar a pensar sense ideologia. La llengua és un ben que no podem perdre i un molt positiu a nivell de la perspectiva psicolingüística. Si saberen que els nostres nens, com més llengües sàpiguen, millor i, com més estiguen implantades a l’escola, millor per al seu futur i les seues capacitats, deixaríem de discutir sobre ideologia i els polítics deixarien de tenir la llengua com una arma”, reflexiona Ríos, posant l’accent en els avantatges pedagògics del plurilingüisme.

Professorat

D’igual manera, el professorat també s’ha vist afectat per aquestes dinàmiques polítiques pel que fa a la llengua. Si la seua formació no ha estat bilingüe i s’han format majoritàriament en castellà i els seus anys de docència també ho han sigut, hi ha molts que no se senten del tot fluids i capacitats per fer les seues classes en valencià si calgués. Ríos explica que en educació primària sí que es podrien implantar models d’immersió lingüística en valencià sense cap problema, ja que “el professorat de primària està perfectament capacitat, perquè des de la formació inicial se’ls demana que tinguen les dues llengües per obtenir el seu títol de mestre”.

En canvi, “a secundària és diferent. Com que són especialitzats, no tothom està capacitat per fer la classe en valencià; no tenen el nivell real”, continua Ríos. L’informe de Tudi Torró El català a l’escola del País Valencià: dades i reflexions mostra com “l’adscripció entre centres de primària i secundària sovint no preveu que l’alumnat puga continuar en el programa bilingüe en què s’ha iniciat l’escolarització”. A mesura que es puja d’etapa educativa baixen els percentatges: d’un 26,3% d’escolarització en valencià a l’educació primària es passa a un 7,1% al batxillerat.

Taula treta de l'informe El català a l'escola del País Valencià: dades i reflexions 

El professorat al País Valencià, per poder exercir, han de tenir el mitjà (C1), reconegut per la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià, i el Certificat de Capacitació per a l'Ensenyament en Valencià. Tot i això, com diu Escribano, “les llengües quan no s’utilitzen s’oxiden. Haurien d’haver-hi constantment cursos de reciclatge per al professorat”.

Així doncs, la situació actual del valencià es presenta, a priori, crítica. Tanmateix, no tot el pes de la seua recuperació i supervivència, sobretot en zones castellanoparlants, recau en el sistema educatiu i el seu model plurilingüe. També són fonamentals la intenció i promoció d’àmbits d’ús social, evitar posicionaments ideològics, mirar pel bé de la llengua com a patrimoni del territori i pels seus avantatges alhora pedagògics.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —