Potser Espanya ha canviat els xurros pels muffins, però encara podria arribar a ser més divertit si canviés el seu sistema electoral pel dels EUA. A partir d’aquí, entrem en terreny de ficció filosurrealista. Coses positives per alguns: si al partit més votat de la comunitat se li donessin tots els diputats d’aquell territori, els socialistes no haguessin necessitat entendre's mitjanament amb les perifèries independentistes, bàsicament perquè Espanya seria una “dictadura criminal de los progres socialistas”, i potser Vox obriria la boca sense pronunciar una fake news. Tot i que, pensant-ho millor, si això fos Estats Units, Vox no existiria. A no ser que l’amic Santiago guanyés les primàries dels populars i ja tindríem una España Great Again.

Si això fos Estats Units, els blaus serien vermells i els vermells blaus (a mi encara em lia això que m'hagi d’alegrar veure un mapa electoral de color blau). I si això fos allò, i les comunitats autònomes formessin els Estats Units d’Ibèria (algun de Podemos està fent salivera), cada comunitat donaria uns congressistes unicolors, perquè serien congressistes en lloc de diputats, tot i que ara també són del Congrés (de Diputats).

Però potser ens hem precipitat. Si fóssim els Estats Units d’Ibèria, el que primer canviaria seria el nivell de pluralitat política. Podemos, Ciutadans i Vox serien corrents interns del PSOE o el PP i, per tant, a la majoria de la unió només existirien dos grans partits. Quan el joc és entre tot el muffin o res, només hi ha primer i segon, res més. El mateix sistema ja fa gairebé impossible una altra opció. Perquè si votem contra Pedro, només podrem votar a Pablo, o tornarà Pedro, sí o sí. És aquell eslògan socialista de “Si tu no vas, ells tornen”, elevat al quadrat.

Així doncs, potser hauríem de pensar en dos grans blocs (deixem per un moment Catalunya a banda). Per fer el paral·lelisme ràpid, sumarem les dretes (PP+Cs+VOX) i les esquerres (PSOE+UP). De fet, RTVE ja va fer l’experiment en les últimes eleccions estatals (o nacionals, jo que en sé), però amb províncies. A partir d’aquesta proposta, fent alguns ajustos, ho extrapol·lo a comunitats autònomes. El mapa està pintat a l’americana, el blau és el color dels “progressistes” i el vermell dels “republicans”, que aquí serien monàrquics, però això és un altre tema.

Si apliquéssim la lògica del vot electoral nord-americà a Espanya, els progressistes tindrien 156 congressistes i el vot dretà, 146. En aquesta ficció, l’esquerra seria més forta. I Catalunya, i el seu procés, seria la reina de la governabilitat del país, encara més, amb 48 congressistes separatistes. 

Aviam, què passaria llavors a "las nacionalidades históricas"? A Catalunya, cap partit estatal treuria ni un sol congressista, tot el muffin seria per al partit independentista. Aquí, Junts per Catalunya seria l'única opció. Imagineu 2.000.000 de plats tirats pel cap. A Euskadi, Bildu i PNB haurien de decidir si pactar o morir. Tot i que en les properes eleccions, el Santiago guanyaria les eleccions amb el partit republicà i prohibiria els partits anti-unió. Ben pensat, sempre millor uns bons xurros que un muffin que costi de digerir.