Sánchez i Aragonès
Per Àlex Baltà i Oriol Darnés
Publicat el 20 de juny 2021

Amb l’inici de la nova legislatura el govern de Pere Aragonès haurà de reprendre la relació amb la Moncloa. Aquesta etapa arrenca amb diversos temes calents sobre la taula: els indults, l’escenari postpandèmia i la taula de diàleg marcaran les relacions amb Pedro Sánchez. Així i tot, les negociacions per l’autonomia i la independència no són una novetat: ja fa 17 anys que s’arrosseguen, des del primer tripartit. El politòleg Ernesto Pascual Bueno fa un repàs dels darrers mandats espanyols i catalans i analitza l’escenari polític actual: “El futur sembla que apunta en una direcció clara: el diàleg”.


Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, en una reunió tres mesos després del nomenament del president català / ACN

Respecte i convivència

Pascual Bueno valora positivament les primeres etapes de la democràcia espanyola, on els contactes entre els dos presidents eren fluïds. Per a ell, “les relacions entre les dues institucions han estat bones sempre que ha fet falta, tot depenent dels interessos polítics del moment”. El catedràtic remarca les bones relacions durant l’etapa de Convergència de Pujol i Felipe González, un punt molt àlgid en l’entesa entre Catalunya i Espanya. Així i tot, en aquesta època el debat sobre l’autonomia encara no estava sobre la taula.

La proposta de reformar l’Estatut la presenta per primera vegada el tripartit socialista, format el desembre del 2003 amb Pasqual Maragall com a president. Maragall coincidirà només cinc mesos amb José María Aznar a la Moncloa; és un breu període de respecte mutu, però alhora sense sintonia. En una reunió el gener del 2004, Aznar descartava la possibilitat d’un nou Estatut, i li demanava al socialista que respectés el Congrés si aquest acabava vetant la proposta.

L’etapa socialista

L’abril del 2004, José Luis Rodríguez Zapatero passa a ser president del govern espanyol. Pascual Bueno creu que aquest és el punt àlgid de la història entre Generalitat i la Moncloa: “L’etapa d’or, en aquest sentit, va arribar quan van coincidir els dos presidents d’un mateix partit, amb el PSC i el PSOE. En aquell moment la sintonia és màxima, tot i que a vegades no es percep com a tal, per un problema d’accountability, no saber quina part va a càrrec de qui”, comenta el politòleg.


Reunió de Zapatero i Maragall el juny del 2006, després del referèndum sobre l’Estatut / EFE

Així i tot, les relacions entre Zapatero i Maragall es van deteriorar progressivament a causa de les negociacions de l’Estatut i els escàndols mediàtics del tripartit. El 21 de gener es produeix el punt d’inflexió: Zapatero pacta amb Artur Mas, líder de CiU, els detalls de la reforma estatutària que arribarà al Congrés. La reforma queda retallada, i Maragall apartat. El socialista no es presentarà a les properes eleccions; era la condició imposada per Zapatero perquè s’aprovés el nou Estatut.


“L’etapa d’or, en aquest sentit, va arribar quan van coincidir els dos presidents d’un mateix partit, amb el PSC i el PSOE”


José Montilla, successor de Maragall, mantindrà millors relacions amb el president espanyol del 2006 al 2010. Amb l’Estatut aprovat, aquest tema s’aparca fins que el Tribunal Constitucional n’anul·la catorze articles el 2010. Zapatero i Montilla rebutjaran públicament aquesta decisió i el PSC donarà suport a les protestes del juliol del 2010.

Rajoy i Mas, tensió creixent

Convergència torna a la Generalitat el 2011, l’únic any en què Mas coincideix amb Zapatero. Les relacions van ser breus i centrades en la crisi econòmica i el traspàs pendent de competències. Malgrat això, “cal no oblidar que va ser Mas qui va pactar amb Zapatero l’Estatut, i va haver-hi una relació fluïda”, comenta Ernesto Pascual Bueno. Serà amb la nova fase del Procés, a partir del 2012, quan les relacions amb la Moncloa es comencen a tensar.

La causa del deteriorament és multifactorial. A l’arribada de Mariano Rajoy el desembre del 2011 s’hi suma a la seva negació de parlar del pacte fiscal, enmig un moment on creix ràpidament el suport cap a la independència. És aleshores quan Mas avança les eleccions, enfocades en votar pel “dret a decidir”, i renova el seu mandat.


“És amb els mandats de Puigdemont i Torra quan hi ha la ruptura de la tendència més conciliadora”


Posteriorment, el 9 de novembre de 2014 té lloc la consulta per la independència, on guanya l’opció del sí. Rajoy en negarà la validesa: “Ni és un referèndum, ni és una consulta, ni tindrà cap efecte”, afirmà. Davant d’aquesta actitud, Mas torna a avançar eleccions el 2015 i es presenta amb la coalició de Junts pel Sí. Al final, però, la CUP es nega a investir Mas com a president i el substitueix Carles Puigdemont.

Per a Pascual Bueno, és amb els mandats de Puigdemont i Quim Torra quan “hi ha una ruptura de la tendència més conciliadora”. La història que segueix ho evidencia: referèndum no pactat de l’1-O, repressió policial, una declaració d’independència que va durar vuit segons, exili, judicis i aplicació de l’article 155.

El retorn del PSOE

L’aplicació de l’article 155, que permet al govern central controlar la Generalitat davant d’una situació d’emergència, es mantindrà fins al 2 de juny de 2018. És just el moment en què triomfa la moció de censura i Pedro Sánchez passa a governar Espanya en coalició amb Podemos. Amb el retorn a la normalitat, Quim Torra liderarà el govern català fins la seva inhabilitació el setembre del 2020.

És un moment de fatiga social on Sànchez ignorarà la qüestió independentista, fins que el 14 d’octubre del 2019 esclatin les protestes contra les sentències del Procés. És aquí quan lentament comença a tornar la voluntat de convivència d’etapes anteriors: els governs català i espanyol acordaran establir la taula de diàleg. Després d’una primera reunió el febrer del 2020, la pandèmia ho paralitza tot fins a començaments d’aquest any.

El futur, en mans de Sànchez i Aragonès

Les eleccions del 14F han portat a la Generalitat el primer president d’Esquerra Republicana en més de 40 anys de democràcia. Però què li espera ara a Aragonès? Segons el catedràtic, “el futur sembla que apunta en una direcció clara: el diàleg”. Pascual Bueno assegura que els resultats electorals “ho demostren per si sols”. “Els baròmetres i mitjans sociològics ho apunten, els partits que han tret més vots són els que aposten pel diàleg i abandonen la confrontació: el PSC i ERC”. 


Pedro Sánchez i Pere Aragonès a l’acte del 250è aniversari de la patronal Foment del Treball / ACN

L’expert també explica quins factors s’han de tenir en compte per entendre la futura relació entre el líder d’Esquerra i Sánchez: “El fet que el PSOE necessiti a Podemos al govern, el qual ha marcat una línia clara amb el tema català, pot ajudar a traçar més línies cap a punts en comú amb la Generalitat. Per altra banda, cal situar-nos en un escenari “postprocés”, on hi ha el desencant d’una part de la societat catalana que s’adona que el somni independentista s’ha escapat”.

Sembla que els indults seran el següent pas de Sànchez, enmig d’un context on la dreta està creixent. Així i tot, Pascual Bueno no preveu la victòria del PP al Congrés en un futur: “És un escenari molt difícil. Aquesta translació que molta gent fa del fenomen madrileny a un context general encara no s’ha produït. Si es complís, però, seria molt més complicat avançar en el procés de diàleg.” Fora dels indults, queda per veure si la taula de diàleg serà una eina útil pels dos presidents.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —