Estimular, no turmentar
Per Arnau Inés i Màrius Sin
Publicat el 04 de març 2021

Fa menys de dues setmanes, el diari Ara va treure a la llum diversos testimonis que denunciaven un seguit d’abusos i agressions patides a les aules de l’Institut del Teatre (IT) i en les seves escoles. L’impacte i les protestes dels estudiants han tingut la suficient rellevància perquè la directora del centre, Magda Puyo, hagi assumit la responsabilitat de “no haver trobat eines eficaces per deslliurar l’IT de comportaments abusius i autoritaris” i hagi dimitit. La cúpula directiva de l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD) —una de les escoles que formen l’IT— en va seguir l’exemple hores després que es fes pública la dimissió de Puyo.

Les xarxes socials també s’han omplert de missatges que acusen docents d’abusos patits a les aules d’art dramàtic amb l'etiqueta #AixòNoÉsTeatre. Davant l’allau de denúncies, tot apunta que aquestes pràctiques abusives estaven normalitzades. L’actor i exestudiant d’aquesta institució, Joel Joan, a través de Twitter i d’entrevistes a RAC1, ha denunciat les praxis de Joan Ollé, docent de l’IT fins que fou apartat per les presumptes acusacions d’assetjament sexual i abús de poder [hipervincle] el passat dimarts: “Dono fe que a mi em va maltractar psicològicament fins a arribar a l’insult i a l’agressió verbal”, confessa l’intèrpret barceloní.

No cal mirar molt enrere per veure casos similars. L’any passat, el mateix diari Ara publicava un article en què diverses estudiants de l’Aula de Teatre de Lleida parlaven dels abusos que havien patit feia més de 10 anys per part del director del centre, Antonio Gómez. Donant una ullada una mica més enrere també trobem el moviment #MeToo, que va esclatar el 2017 i va suposar un tsunami de denúncies de diversos abusos al món de Hollywood per part d’alguns productors com Harvey Weinstein o actors com Kevin Spacey. Existeix, doncs, una reincidència significativa d’aquestes pràctiques al món de les arts escèniques. Per què sembla que siguin més comuns els abusos en la disciplina interpretativa?

Pancarta d’un estudiant de l’Institut del Teatre de la manifestació del passat dijous / Arnau Inés

“La precarització laboral d'aquesta professió és el factor primordial pel qual es produeixen aquestes situacions”, explica al Diari de Barcelona Mireia Trias, actual secretària de la Junta Directiva de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) i diplomada en Art Dramàtic pel Col·legi de Teatre de Barcelona. “Aquesta precarització provoca que les dependències interpersonals amb la gent amb qui treballes estiguin molt condicionades”. Aquesta inestabilitat professional del sector dificulta la possibilitat d’enfrontar-se a l’abusador, tant com a víctima o com a testimoni. “Tothom és conscient que la feina és escassa, i això dificulta el fet que la queixa i la denúncia arribin més lluny”, afegeix al DdB Cristina Garcia, presidenta de l’Associació de Professionals de Teatre per a Tots els Públics de Catalunya (TTP).


Mireia Trias: “La precarització laboral és el factor primordial pel qual es donen aquests abusos de poder”


Paral·lelament, les peculiaritats de la mateixa professió s’han utilitzat per excusar i normalitzar diversos comportaments abusius. “Hi ha una justificació dels abusos molt perillosa dins del món de les arts escèniques: el fet que es tracti d'una feina on es treballa amb el cos i les emocions”, avisa Cristina Garcia. “Al final, la nostra eina és el cos i, per tant, hem de traspassar límits. Aquest aspecte artístic de trencar-los s’està fent servir com a excusa per justificar alguns abusos”, conclou.

Mireia Trias també adverteix sobre la fina línia que separa l’escenari de la vida quotidiana: “Fins i tot hi ha moments en els quals la sensualitat, la sexualitat, la violència o la vexació es troben en l'escena, i diferenciar el límit de la ficció i la realitat és difús”. Hi ha una falsa creença que portant al límit a la gent o "apretant-la" al màxim és com s'aconsegueixen certes reaccions com el plor o el crit i durant molt de temps s'ha utilitzat aquest mètode”. 


La millor arma per combatre aquests abusos és una millor comunicació entre professionals 


Garcia defensa que la millor arma per evitar aquests abusos és una millor comunicació entre professionals, docents i estudiants. “El teu professor et pot dir ‘ara farem un exercici on t’acompanyaré tocant-te sobre el pit per notar la teva respiració’. Si hi ha un previ avís de per què l’exercici es fa així és molt diferent [que fer-lo directament sense informar l’estudiant]. Així, l’alumna pot dir si se sent incòmode i prefereix fer l’exercici d’una altra manera. Sense aquesta comunicació prèvia, es pot arribar a normalitzar l'excusa d’‘aquí, tocar-se és normal.’”

Ara sorgeix un altre problema: les males praxis normalitzades en les eines i tècniques dramàtiques. “Els insults o agressions verbals en el món de la interpretació són pràctiques molt normalitzades, encara que ara es donen amb menys freqüència”, lamenta la secretària de l’APGCC.

“El meu professor sempre deia el mateix ‘jo et pressionaré fins a la vora del precipici, però no et deixaré caure’”, comenta l’actriu Rosa Andreu, secretària general de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, una organització sindical que vetlla perquè la feina dels professionals sigui en condicions dignes i acompanyen les víctimes en el procés de denúncia. “Cal saber tocar els punts concrets per fer reaccionar a l’actor o actriu i obtenir l’emoció que es busca expressar en aquell moment, però mai ha de ser a costa de destrossar la persona que es té davant. Es tracta d’estimular, no turmentar l’intèrpret”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —