Jo tampoc no coneixia Yo La Tengo. Els he buscat a Spotify i la veritat és que m’han agradat. I no només una cançó, cosa estranya en el meu cas. Ara tinc curiositat per saber quina és la que recomana el Pau.

No passa res si no m’ho vols dir. Això rai. En realitat, prefereixo que parlem de tot allò que m’és terriblement conegut.

Com per exemple? Dels estius. Però no dels estius sublimats en aquesta idea abstracta de pau i descans meravellós. Em refereixo als estius d'asfalt, mansuetud i continuïtat eterna que tan bé descriuen les teves pàgines.

No et fascina la perdurabilitat d'aquests estius? Ho dic perquè malgrat el petit desajust temporal de set anys entre la realitat de la teva protagonista i la meva —quan vaig començar l'ESO, ensenyar el tanga amb els pantalons de tir baix ja era una moda residual— la resta és invariable.

Sempre és igual. Arriba amb pompositat a la nit més curta de l’any, amb soroll, foc i desordre, per iniciar la seva letargia en un matí ple de brutícia i peresa. S'impregna a tot arreu i ens absorbeix amb lentitud durant tres mesos en què, en aparença, mai no passa res i alhora passa la vida. I després es dilueix per desaparèixer del tot algun dia entre el 15 de setembre i la Mercè.

Però no només és l'estació estival el que fa que la teva història em sigui gairebé pròpia. És també la (in)activitat d'aquest temps, d'aquests agosts a Barcelona als espais de sempre.

Exacte, de la torre i del barri. El barri i la torre.

Bé, en realitat, de la torre no en puc parlar perquè mai no he estat a cap, encara que sentint-ne parlar sempre me la vaig imaginar com una petita torreta medieval que presidia no sé ben bé què. Després vaig saber que no eren exactament així, però com que tampoc no en vaig conèixer cap, tampoc vaig deixar d'associar-la a aquesta imatge mental infantil.

En canvi, sí que sé què és baixar, tarda sí, tarda també, al barri que avorreixes però que és poble i és casa i una zona de confort —o més aviat un búnquer— que, aquests dies, és impossible d’abandonar. Vagar per aquest lloc on pertanys, i que no t'exigeix cap esforç, però que al final es converteix en una presó asfixiant de la qual necessites sortir.

No, és veritat que no tots necessiten fugir-ne, o, com a mínim, no de la mateixa manera. Aquí és on vull parlar de la Yaiza, perquè ella també m'és espantosament familiar i malgrat ser fictícia, l'arribo a estimar molt.

Perquè mai m'atreviria a qualificar-la de ximple o d'incapaç per manca d'intel·lectualisme, per no haver anat a la universitat. La grandesa de les seves ambicions és igual, perquè la Yaiza qüestiona amb insolència, sense tebieses i des de la franquesa. I les seves paraules brusques sovint remouen més que no pas cap introspecció profunda. I per això és tan necessària.

Perdó si em poso una mica intensa. És que mai no havia tingut entre les mans algú com tu, algú que valorés coses tan familiars que, per senzilles, no ens semblava que valgués la pena de parlar-ne, ni tan sols als qui les vivim.

El que vull dir-te amb tot això és que, com a novel·la, pots sentir-te orgullosa.

Com? No. Trobo que això de ser lista, guapa, limpia és secundari. Jo crec que ets transcendent. Les teves pàgines són una mica com aquests estius de letargia, que passen sense que t'adonis i, al final, passa la vida.

__________________________
Listas, guapas, limpias és la primera novel·la de la periodista Anna Pacheco. És la història d'una estudiant que torna al barri humil en què es va criar per passar un estiu al costat de la seva àvia malalta. Tot el que ocorrerà durant aquest llarg agost la canviarà per sempre.