L’amor i la mort, la mort i l’amor. Dos conceptes ben propers, més enllà de la paronomasia, malgrat semblin oposar-se l’un a l’altre. Tots dos són els protagonistes del Carrer de Txernòbil i prenen forma a través dels records de la Ljudmila, l’única personatge de carn i óssos del monòleg que ahir Joaquim Armengol estrenava a l’Escenari Joan Brossa. Amb Evelyn Arévalo com a actriu, la història narra el testimoni de la vídua d’un dels bombers que van morir arran de l’explosió de la central nuclear de Txernòbil, a la ciutat de Pripyat. El text que Armengol posa en escena es basa en La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2005), escrit per la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx. L’obra, si les restriccions sanitàries canviants ho permeten, es podrà veure fins al 15 de novembre.

Mentre la Ljiudmila explicava el desastre que va assolar Pripyat, no vaig poder evitar pensar en aquest virus que fa mesos que ronda pels carrers d’aquí i de més enllà. Agents que fumiguen la ciutat amb una pols blanca, mentre els ciutadans seguien endavant amb la seva vida, sense saber ben bé què havia passat a la central, perquè el govern del moments no els ho explicava, ni els ho va acabar explicat del tot. Sortien, compraven, es reunien. Fins que els van fer evacuar la vila dies més tard, clar. També hi pensava quan, ja a l’hospital, la metgessa alerta la Ljiudmila que no pot acostar-se al seu marit, convertit ell mateix en un focus d’irradiació. Però només van ser uns moments, perquè el text de Aleksiévitx i la cruesa amb què actua Arévalo absorveixen i transporten l’espectador a aquell fatídic 1986.

Durant l’hora que dura el monòleg, l’espectador veu i sent en primer pla el relat colpidor d’una dona, esposa i mare, que lluita incansablement per recuperar tot allò que l’explosió li ha pres. La Ljiudmila ens parla de les seves amigues i veïnes de la central de bombers, també vídues arran de l’accident; parla dels seus sogres, els pares d’en Vasily, que aquell matí encara l’esperaven per anar a l’hort, i recorda també les vides de tots els metges que van emmalaltir, tots de malalties extranyes, per haver estat exposats massa temps a la radiació. El que narra la protagonista és una història particular, un testimoni valent i agosarat, fràgil i ple de contradiccions, però que forma part d’una història conjunta que cal no oblidar.

La Ljiudmila i en Vassily també apareixen a la minisèrie que HBO va estrenar l’any passat sobre el desastre nuclear. La ficció, guanyadora de l’Emmy i del Globus d’or, va catapultar milers de turistes encuriosits cap a la vila de Pripyat, convertida en una nova atracció de primer nivell. Però no cal viatjar a Ucraïna. Lluny de la mediatizació i l’espectacle de masses, la proposta d’Armengol i d’Arévalo és recollida, sòbria i intimista. No fa falta res més que la veu de la protagonista, que exclama i s’empetiteix tot seguint el recorregut dels seus records, acompanyada de la il·luminació i els vestuaris exactes. Carrer de Txernòbil és una reflexió constant sobre el fil tan prim que separa la vida de la mort, un tema que omple notícies dia sí i dia també però que es fa díficil de digerir enmig del gruix i la velocitat amb què avança tot plegat. M’explicava Julio Manrique no fa gaire que per ell l’essència del teatre és això: trobar-se i explicar-se històries. I per fer-ho cal que ens puguem veure, en directe però sense pantalles. Potser en circumstàncies actuals no en un estadi multitudinari, però sí en un teatre que respecta totes les mesures de segurerat necessàries.