Amb l’estrena de Karaoke Elusia, ahir la Sala Beckett guanyava per partida doble. No només per haver tornat a la vida els escenaris que la pandèmia havia deixat buits, sinó també per donar veu al talent d’una generació que només s’ha titllat d’irresponsable. Tant el director, Oriol Puig, com els tres actors, Lluís Arruga, Biel Montoro i Valèria Sorolla, en formen part. I també la majoria de les quatre grades que tenia la sala que, a diferència del que acostuma a passar als teatres, ahir eren plenes de joves.

El tema central de l’obra ens toca de ple: Karaoke Elusia explica la història de tres amics de segon de batxillerat —en Samuel, en Christian i l’Anita— que es troben en un karaoke per celebrar una graduació a la seva manera. A partir de la trobada, els protagonistes aniran rememorant totes les experiències d’un curs difícil que els marcarà per sempre. Enmig del caos d’exàmens i nervis previs a la Selectivitat que envoltava l’institut, en Samu va intentar-se suïcidar, tot desencadenant una allau d’assetjament, telemàtic i presencial, per part de la resta del curs.

Una sortida que no és venjança

Però la qüestió del suïcidi juvenil, que malgrat no formar part de l’agenda mediàtica sí que s’ha tractat en d’altres ficcions, es presenta de manera diferent. A 13 reasons why, una de les sèries que Netflix més ha estirat, se la criticava per il·lustrar el suïcidi com una venjança. La Hannah Baker dedicava tots els episodis de la primera temporada a explicar què li havia fet cadascun dels “culpables”. Puig se’n desentén, de tot això. Sense avançar l’entramat de l’obra, el primer incident d’en Samuel no s’explica com la resposta a cap atac concret. És la cerca d’una sortida per a un noi a qui, com tants d’altres, no se li ha parlat mai de salut mental.

La història, teixida a partir de la nit del karaoke, no segueix cap ordre cronològic. Puig explica que volia mantenir la idea del text original, que presenta situacions i personatges sense haver-los donat pas abans. Arruga, Montoro i Sorolla també es posen a la pell dels pares, dels companys i dels professors, a banda d’encarnar els protagonistes. I te’ls creus. Ho fan en un escenari completament despullat, que omplen a partir de les seves representacions tant crues com hilarants, i només ajudats per uns leds de colors canviants que els tècnics llancen de manera encertada.

L’obra és el resultat del projecte internacional de creació escènica Extended Universe, que promou l’ús de noves tecnologies en la dramatúrgia i la implicació de joves a l'escenari. La Sala Beckett en forma part, acompanyada de teatres de Londres, de Copenhaguen i d’Atenes. I és un resultat exitós, que reafirma el poder del teatre com desencadenant de la imaginació i la reflexió, sense artificis i només a partir d’una història d'amistat.