"Hola, Marina, ara ja estic disponible."

David Lladó enviava un missatge des de l'Open Arms Uno, que ara mateix es troba navegant pel Mediterrani central. Durant l'estiu i aprofitant el bon temps, el nombre de pasteres que surten de les costes de Líbia i Tunísia per arribar fins a territori europeu augmenten. Però el sol no és garantia d'èxit, i encara menys si no va acompanyat d'una política fronterera favorable i col·laboradora amb les persones migrants que creuen el Mediterrani.

Per això, aquesta gestió recau en organitzacions com Open Arms. Oscar Camps va fundar l'ONG l'any 2015, arran de la guerra a Síria. La quantitat de persones refugiades que buscaven asil va requerir ajudes externes, ja que Europa va afirmar que no podia acollir 2 milions de sirians. Des de llavors, les polítiques frontereres europees s'han endurit, i la tasca d'Open Arms és cada dia més indispensable.

On et trobo ara mateix, David?
Estem a l'Open Arms Uno navegant cap a la zona SAR Malta.

Aquest és el vaixell nou...
Sí, l'Open Arms Uno és molt més gros: tenim una coberta que és gairebé sis vegades més gran que la de l'Open Arms, un hospital totalment equipat, una zona per la cura de persones vulnerables i 24 llits per poder portar les dones i nens a una zona interior coberta. També hi ha quatre embarcacions de rescat. Operativament, aquesta nau està molt més preparada per atendre les persones que rescatem i oferir-los un tracte més digne.

Ho aconseguiu?
Ara mateix, que estem en un moment àlgid d'arribades i rescats, les ONG estan arribant als ports amb més de 400 persones rescatades en períodes de 4 o 5 dies. Per poder fer-ho, es necessiten vaixells de major capacitat. Això no vol dir que el que els oferim nosaltres ara, sigui molt millor; dormen a coberta i el menjar és bàsic. Dista molt del que és un tractament digne.

Per on us esteu movent en aquesta missió?
L'Open Arms sempre es mou pel Mediterrani central, que normalment inclou la zona SAR italiana, la maltesa i la líbia. Les zones SAR (Regió Administrativa Especial) són la divisió dels mars i els oceans per definir quin estat és l'encarregat de gestionar els serveis de recerca i rescat de qualsevol situació que es doni en aquell espai. 

Com i quan arribes a Open Arms?
L'any 2017. Tenia una empresa d'instal·lacions electròniques, però tenia ganes d'ajudar i em vaig posar en contacte amb l'organització. Vaig anar a una missió i jo, que ja em preocupava una mica pel que passava al món, em vaig adonar que la realitat era molt més greu del que veiem per televisió. Tot el que creia que sabia no era res, segurament era un 5% del que realment estava passant. Adonar-me de com era de greu la situació i la poca atenció que se li prestava a aquesta crisi humanitària que segueix avui dia, va fer que jo no pogués mirar enrere i fer com si res.

"Hi ha una col·laboració europea amb la guàrdia frontera líbia i s'estan incomplint els tractats dels drets humans"

Què recordes d'aquesta primera missió?
Que va ser molt intensa. Vam rescatar quatre embarcacions de manera simultània i érem 490 persones a bord. En una de les embarcacions hi havia vuit cadàvers, entre ells la mare d'una nena de dos anys i mig que es va quedar òrfena durant la missió. Un cop fet el rescat, ens vam assabentar que la seva germana de catorze anys, poc abans que arribéssim, havia caigut amb dues persones més per la borda. Com que la pastera estava punxada i no podien parar perquè hi entraria aigua i s'enfonsaria, van haver de continuar abandonant-los al mar. Va ser molt impactant.

(...)
Malgrat això, el desembarcament va anar bé. Evidentment, amb tanta gent i havent d'atendre a tantes persones durant dos dies, va ser un desafiament. Però és molt més complicat avui en dia. Llavors, ens limitàvem a seguir ordres de les autoritats italianes que ens donaven coordenades i es comunicaven per facilitar-nos ports per desembarcar.

Les coses s'han complicat?
Les autoritats dels estats europeus no ens faciliten cap informació i constantment se'ns amaguen detalls sobre embarcacions que necessiten ajuda amb l'única finalitat que, en lloc de ser rescatats en el menor temps possible com indica la llei, pugui arribar la guàrdia costanera líbia i faci devolucions en calent per treure's el problema de sobre.

"Moltes vegades els migrants no són persones, són xifres. Ja està"

Hi trobeu alguna raó a aquest canvi?
És una qüestió política. Quan tot això va començar, la zona SAR líbia no existia, era competència d'Itàlia. Per pressions, ja que Itàlia estava rebent tot el gruix de la migració del Mediterrani central, l'Organització Marítima Internacional li va assignar una zona SAR gegantina a Líbia. Però és que hi ha una raó per la qual Líbia no tenia zona SAR: l'Estat ha de demostrar que té mitjans com bucs, avions, helicòpters per evacuacions, estacions costaneres de ràdio i, sobretot, un port segur de desembarcament. Avui, Líbia encara no té un port segur.

Llavors?
Hi ha una col·laboració europea amb la guàrdia frontera líbia i s'estan incomplint els tractats dels drets humans. Bo i no tenir un port segur, a Líbia se li va assignar una zona SAR. Això fa que, tota intervenció coordinada allà, faciliti que la guàrdia frontera líbia intercepti les embarcacions i torni les persones al seu territori sense considerar-se una devolució en calent. Quan arriben a Líbia, aquestes persones ingressen en un centre de detenció i se'ls priva de llibertat. No sé sota quin pretext legal es pot agafar a una persona al mig del mar, tornar-lo al país del qual surt i tancar-la.

(...)
Totes les fragates que té ara la guàrdia costanera líbia eren abans italianes, no s'han molestat ni a canviar les matrícules. El finançament ve d'Europa. Per fer aquestes intervencions, tots sabem que Líbia compta amb l'ajuda de drons de Frontex, Malta, etc.

"Frontex està finançat per la Unió Europea i és una de les agències més opaques que existeixen"

I si els rescateu vosaltres, què passa?
Quan rescatem nosaltres, se'ns fa esperar el màxim de temps possible amb les persones a bord per arribar a un port. Ara mateix, qualsevol organització triga entre 7 i 10 dies a poder desembarcar en un port. El conveni SOLAS especifica que, quan tu rescates una persona, aquesta persona és responsabilitat teva i l'has de portar al port segur més proper. La gestió no es pot allargar una setmana. Ningú dubta que, si fos un creuer ple de passatgers europeus, no passaria ni un minut sense que els donessin un port.

Com continua el camí de les persones que rescateu?
Quan les persones que rescatem arriben a Itàlia, aquestes persones van a un centre d'acollida on es tramiten els diferents passos. Hi ha gent que per nacionalitat o circumstàncies personals podran demanar asil i d'altres que, també per la seva nacionalitat – ja que hi ha convenis amb països – són automàticament deportades. Aquest és el cas, per exemple de les persones egípcies o algerianes, en cas de no ser menors o no poder demostrar que necessiten protecció. La gran majoria no ho pot provar. Itàlia no ens comunica què més passa amb les persones que hem rescatat. El que nosaltres podem fer és rescatar-los i portar-los a terra a un port segur.

Si opereu per la zona maltesa, com és que sempre desembarqueu a Itàlia?
La majoria de rescats es fan a la zona SAR maltesa, però Malta no ha firmat cap tractat i no fa absolutament res mai. Ni tan sols es tallen a l'hora de dir-nos que, encara que hi estigui havent naufragis a la seva zona, ni ens molestem a demanar port perquè ells passen de tot. Tot acaba anant a Itàlia perquè és el següent port segur més proper. No només col·labora amb les devolucions en calent de la guàrdia costanera líbia, sinó que es coordinen entre ells perquè fins i tot dins la zona SAR Malta hi pugui entrar la guàrdia costanera líbia per endur-se persones. Malta actua amb total impunitat.

Com valoreu la política fronterera europea?
Frontex està finançat per la Unió Europea i és una de les agències més opaques que existeixen. Està constantment assistint a judicis pels càrrecs en vulneració de drets humans que en molts casos ha portat a la mort de persones migrants. Fa uns 5 mesos el director general de Frontex va haver de dimitir per la quantitat d'acusacions que hi havia als diferents punts fronterers d'Europa.

I els Estats?
Pel que fa al tractament europeu, tothom té paraules molt maques, però la realitat és que els països fronterers – Grècia, Itàlia i Espanya – estan sols en la recepció de les persones migrants. "Europa és tota una", espai Schengen, lliure circulació i tot el que vulguis, però després quan les persones venen a Europa buscant seguretat, la llei diu que són únicament problema de l'estat al qual arriben. Això crea crispació evident en els països fronterers d'Europa que potencien que els discursos xenòfobs creixin.

"Des de principi d'any, portem més de 1.280 persones mortes al Mediterrani. I quan es parlen d'aquests números, es parla de morts confirmades"

Estan guanyant força aquests discursos...
La història aquesta que les persones migrades vénen a viure del "cuento" és això, un conte. Jo mai he sentit a cap persona dir que venia a Europa perquè el mantinguin amb les ajudes. Tots diuen que fugen d'una situació econòmicament o políticament terrible i busquen la possibilitat de viure i aconseguir diners per enviar a les seves famílies. En una pastera que vam rescatar hi havia persones de 19 nacionalitats diferents i tots tenien motius diferents per marxar. Els occidentals som els únics que ens podem permetre viatjar per turisme o per millorar la nostra situació laboral, la resta emigren per necessitat extrema.

Quin futur tenen les polítiques discriminatòries?
M'agradaria pensar que es reduiran, però crec que serà el contrari. Sempre que hi ha hagut algun canvi legislatiu ha estat per posar-nos les coses més difícils per dificultar les operacions de rescat. La cosa va a pitjor contínuament.

Això s'entén des dels governs?
Suposo que se sap quina és la realitat, però tenen una agenda política centrada a sortir el millor parats que puguin dels sondejos i ser reelegits. I si el tema de la immigració molesta, faran tot el possible perquè no els suposi un problema. S'ha de tenir en compte que moltes vegades els migrants no són persones, són xifres. Ja està.

"Hem vist com, en cosa de pocs mesos, han entrat més de cinc milions de persones ucraïneses i no hi ha hagut cap problema per acollir-les"

I què diuen les xifres?
Des de principi d'any, portem més de 1.280 persones mortes al Mediterrani. I quan es parlen d'aquests números, es parla de morts confirmades. Les pasteres no tenen una llista de passatgers ni tampoc cap control sobre qui surt i qui no. No estic dient que el nombre real sigui el doble del que diuen les xifres, però sí que és bastant superior. Són xifres escandaloses. 

I els rescats?
Pel que fa al nombre de rescats, ara hi ha avisos constantment. Tenim aquest coneixement perquè, per sort, hi ha moltes ONG que tenen avionetes i que es dediquen a patrullar i avisar als serveis de salvament, és a dir a les guàrdies costaneres i altres organitzacions. Els que ens trobem, sobretot, són xifres rècord de devolucions en calent. Hi ha més persones retornades a Líbia de les que han pogut arribar a Europa.

A Europa, però, hi han arribat moltes persones refugiades aquest any...
Open Arms comença per l'augment de persones que creuen el Mediterrani arran de la guerra de Síria. Llavors es parlava del fet que era impossible que Europa acollís dos milions de refugiats en un període de dos anys. Hi ha gent que va arribar llavors, és a dir entre 2015 i 2016, a través de Grècia i que continuen tancades avui dia allà en camps de refugiats. No poden sortir perquè no tenen on tornar, però tampoc se'ls deixa entrar a la Unió Europea.

I doncs?
Estan reclusos als camps on cada hivern hi moren persones de fred i les malalties són el pa de cada dia. En canvi, hem vist com, en cosa de pocs mesos, han entrat més de cinc milions de persones ucraïneses i no hi ha hagut cap problema per acollir-les. Europa té un discurs hipòcrita sobre la immigració i les capacitats dels estats per fer-se càrrec de l'acollida.