Ha arribat una de les nits més esperades de l’any. Milions de persones d'arreu del planeta seguiran en directe la 68a edició del Festival de la Cançó d'Eurovisió, celebrat a Malmö (Suècia). Un esdeveniment amb dosi de bona música, friquisme pur i la participació especial d’un país que tornarà a buscar la victòria a un festival creat per promoure la pau mentre duu a terme un genocidi, provocant tot un huracà de crítiques cap a l’organització.

“El concurs d’Eurovisió és un esdeveniment musical i no polític. És una competició entre els membres de la UER, no entre els governs”, s’excusa Noel Curran, director general de la Unió Europea de Radiodifusió (UER), en un comunicat de l'organització del concurs en relació amb el debat que ha suscitat la participació d’Israel a l’escenari de Malmö. 

És realment així? És l’expulsió de Rússia o de Bielorússia una decisió no-política? No han tingut pas les victòries d’Ucraïna, el 2016 i el 2022, connotacions polítiques? La lletra de 1944, guanyadora del 2016, es refereix a les deportacions dels Tàtars de Crimea. Un tema evidentment polític convenientment justificat per ser “històric”. És clar que, de conflictes “històrics” en tenim uns quants a l’escenari. Un d’ells, més antic que el mateix festival. 

Des de la seva creació, Eurovisió ha estat un escenari més per a la política i la geopolítica. La UER no pot continuar ignorant el que ocorre a la rebotiga d’Eurovisió; la ciutadania i els governs no ho fan. Per això cada vegada ens creiem menys que països com Israel hagin guanyat presentant candidatures amb himnes feministes mentre continuen bombardejant Gaza.

Davant de les crítiques, des del festival es limiten a dir que és molt més fàcil criticar un esdeveniment musical que d’altres, per exemple esportius, que també han aixecat polseguera per on o com s’han celebrat. Se’ns fa inevitable, doncs, pensar en el Mundial de Futbol 2022, celebrat a Qatar. Més enllà del debat entre els qui defensen el boicot a aquests esdeveniments i els qui, tot i no deixar de consumir-los, es mantenen crítics, resulta estrany que des d’Eurovisió s’utilitzi aquest argument: el Mundial de Qatar, tot i el seu impacte global, també va rebre un gran nombre de crítiques i intents de boicot. 

Tot plegat, una nova mostra d’hipocresia per part de l'organització. La més destacada, segurament, es va produir a l’edició de l’any passat. Un festival, recordem, novament marcat per la situació a Ucraïna, país guanyador el 2022, que va optar per cedir l'organització al Regne Unit. Liverpool es va omplir de mostres de solidaritat cap als ucraïnesos, sí, però mentrestant els altres països feien els ulls grossos amb certa delegació participant. 

El moment culminant va ser l’entrega dels punts per part del jurat polonès: en trenta segons, la presentadora va passar de fer un discurs en suport d’Ucraïna i la pau a entregar la màxima puntuació a Israel, que es va acabar enduent la tercera posició general la mateixa nit que havia iniciat una nova sèrie de bombardejos cap a Gaza (però quin temacle portava Noa Kirel, oi?)

Continuem parlant d’Israel. La UER argumenta que aquest país no ha estat expulsat perquè, a diferència de Rússia, la seva televisió no està alineada amb Netanyahu de la mateixa manera que la russa està al servei del Kremlin. Però estem parlant d’una delegació que ha hagut de canviar la lletra de les seves cançons diverses vegades per fer referència al conflicte. Això no és alinear-se políticament amb Netanyahu? Sense comptar, és clar, les vegades que s'hi ha fet referència de manera indirecta i no ha estat modificada, o els seus constants intents de pinkwashing.

Però tothom tranquil, que Eurovisió és un festival on tothom és lliure d’expressar la seva opinió… és broma. La classificació d’Eden Golan —representant d’Israel— per la final no va estar exempta de polèmica. Si bé la bandera palestina ja fa anys que està inclosa en la llista de banderes prohibides per la UER (juntament amb la d’Estat Islàmic i les de territoris en disputa com Crimea o l’Alt Karabakh), la tensió ha augmentat enguany a uns límits mai vistos. Les manifestacions fora de l’estadi s’han sentit arreu del món, i les xiulades durant l’actuació també. Com a mínim, així ho reflecteixen els vídeos a les xarxes socials, ja que des de la retransmissió oficial s’han imposat uns aplaudiments enllaunats per censurar-los. Tampoc ajuda l’actitud hostil de la delegació, que fins i tot s’hauria burlat de l’artista neerlandès, Joost Klein (qui s’havia mostrat visiblement contrari a la participació d’Israel), fent comentaris sobre la mort dels seus pares.

“Universalitat, inclusivitat i diversitat”, defensa Curran a la seva carta. Uns valors qualificats de neutres, però que tampoc s'escapen de la controvèrsia política. Eurovisió ha defensat uns valors, uns drets humans, que han provocat, de fet, que alguns països, com ara Turquia, es mostrin reticents a participar-hi. Eurovisió deixa la seva posició ben clara: hi ha causes que estan per sobre de les altres.