Anar al psicòleg no li surt car a tothom. Un exemple és el de l’Eva Baltasar, qui ha tancat una trilogia que va començar a escriure com un exercici que li havia encomanat la terapeuta. Havent-se dedicat sempre a la poesia, l’escriptora catalana va debutar en la prosa narrativa fa quatre anys amb la novel·la Permagel. L’any 2020 va publicar Boulder, el segon llibre i aquest passat febrer ha tancat la sèrie amb Mamut. 

Tot i que són històries completament diferents, coincideixen a tenir dones independents que busquen estar soles com a protagonistes. La maternitat, les relacions amb dones, el sexe i la vida en societat són pilars importants de les tres obres. Publicada pel Club Editor, Mamut narra la història d’una jove que fuig de Barcelona i se’n va a viure sola en un entorn rural que la farà arribar a les parts més profundes, primàries i animals d’ella mateixa.

El teu llibre és un dels més destacats aquest any. T’esperaves aquesta rebuda?
La que no m’esperava era la que va tenir el Permagel. Parlant amb lectors em vaig adonar que hi havia molta gent que se sentia identificat amb el malestar des del qual parla la protagonista i per mi va ser un gran consol. Amb Boulder també hi va haver interès i Mamut és el més diferent; el més dur i violent. Com que no estic a les xarxes no sabia com arribaria, però parlant amb l’editorial veig que està agradant. Tot i ser un tríptic, cada vegada és com una prova nova, perquè les històries són diferents i estic molt contenta que hagi arribat als lectors. Si no arribés bé em sabria més greu, però seguiria tenint la pau interna d’haver escrit el que volia escriure i això no m’ho pot prendre ningú.  

El que volies ha estat sempre escriure aquestes novel·les en concret? Són l’obra de la teva vida?
No; jo vivia molt tranquil·la fent poesia (riu). De fet, vaig començar el Permagel de casualitat, sense saber que faria una novel·la, com un exercici de la psicòloga. Havia d’escriure la meva biografia en quatre pàgines i tot i ser molt avorrit, vaig descobrir una veu que començava a fabular a partir de fets de la meva vida. Llavors vaig descobrir la creació d’un personatge que t’acompanya durant un any i escaig. Vaig crear una veu ja no parla des de l’ego com la veu intimista de la poesia que jo feia, sinó que és una tercera persona que aprofito per mostrar moltes incomoditats que ens afecten en la nostra societat. En acabar Permagel vaig veure que volia més; volia llevar-me més dies enamorada d’un personatge i vaig decidir crear un tríptic. 

Com afecta Mamut al lector? Com connecta amb ell?
No sé com arriba perquè cada lector és diferent, però és el llibre en el qual he bussejat més dins les parts fosques que tots tenim a dins; en el subconscient, la part instintiva. La protagonista està molt connectada al seu instint i va cap allà on no tenim ganes d’anar. Hi ha lectors que es senten identificats amb la protagonista per estar incòmodes amb l’espai on viuen i farien com ella. 

Les protagonistes del tríptic són alter egos teus? 
No, però les prenc a mode de mirall. Les aprofito per mostrar incomoditats que jo també he patit, pateixo o que tinc ganes de manifestar. Tot el que diuen, pensen, senten i fan està en coherència amb mi mateixa. Això no vol dir que jo en aquella situació faria el mateix, perquè potser a elles els és més fàcil anar a llocs incòmodes on jo potser no m’atreviria anar. M’identifico molt amb elles i visc molt la seva vida quan l’estic escrivint. 

En què t’assembles a la protagonista de Mamut?
És una dona pràctica i resolutiva com jo, i busca una vida molt senzilla, com jo ho intento des de fa molts anys. Ella és valenta. I a mi m’agradaria pensar que també ho sóc, però no sé si tant (riu). Em projecto en ella i m’encanta. M’encantaria ser tan assertiva i autosuficient com ella. De les protagonistes dels tres llibres és amb la qui m’identifico més. 

"A vegades ja vivim fora de la nostra zona de confort, però ens hi hem acostumat tant que ens sembla confortable"

Sembla que estigui complint la funció d’exercici terapèutic.
És que en l'escriptura hi ha una part que és pròpia d’autoconeixement. Escrivint em conec millor i com més escric més em conec. A vegades em reconec a mi mateixa escrivint una frase que penso que és molt bèstia, però després quan la torno a llegir entenc que és el que realment penso. No sabia que ho pensava; potser ho sentia i no li havia posat paraules. I això és una cosa que també li passa als lectors. 

Què més valores o agraeixes mentre escrius?
Com a escriptora, busco personatges que no siguin perfectes, que siguin personatges amb les seves llums i sobretot amb les seves ombres. Les ombres fan que em senti incòmoda i que em qüestioni i això és el que justament m’interessa. Aprofundir en la incomoditat, en comptes de fugir d’ella.  

Per què les protagonistes no tenen nom?
Si la protagonista parla en primera persona és molt fàcil no desvelar el nom. I perquè per mi els noms són aptituds. La Permagel és la Permagel, la Boulder és la Boulder i la Mamut és la Mamut, perquè són les metàfores que les defineixen molt millor del que les definiria un nom. La identificació que tinc amb elles és tan gran que si els posés un nom, les allunyaria de mi mateixa, i això no ho vull per res del món. 

"Mamut és el llibre en el que he bussejat més en les parts fosques que tots tenim a dins; en el subconscient, la part més instintiva"

Tu les coneixes bé, però la Mamut al principi no es coneix gaire. És així i es descobreix a mesura que passa el temps o canvia tant que és una persona diferent? 
Quan ella marxa hi ha un despullament total i s’adona que pot prescindir de moltes coses. No només materials, sinó també d’etiquetes, ja que al principi és lesbiana i més endavant explica que amb un exemplar de la seva pròpia espècie ja en té prou. També es despulla quan passa d’estar envoltada de gent a un entorn molt aïllat, en el que t’alliberes de la mirada dels altres, que sovint jutja i té expectatives sobre tu. Jo crec que ens han educat per viure d’acord amb el que s’espera de nosaltres. 

Què passa quan et treus aquests ulls de sobre?
Quan t’alliberes de tot, el que tens ets tu mateixa mirant-te a tu mateixa. És llibertat màxima, judici zero, i la possibilitat de viure tal com et dona la gana. Mamut escolta el seu instint i passa a viure d’una manera totalment diferent. També és cert que és un entorn molt diferent i el que podria semblar la moralitat de Barcelona no és la moralitat del camp. Coses que aquí no faries a la vida, al cap d’estar un mes vivint allà les fas. Si has de matar una gallina per menjar, la mates, i llavors no sembla tan horrorós. Moltes vegades ens fem la moralitat del lloc on estem vivint. 

Quan Mamut deixa la ciutat, entra o surt de la seva zona de confort?
A vegades ja vivim fora de la nostra zona de confort, però ens hi hem acostumat tant que ens sembla confortable, com a la Mamut. S’adona que s’està acostumant al patiment i que és molt fàcil fer-ho, i tot i que sembli la seva zona de confort, en realitat no ho és perquè està en contra de la seva coherència. A Barcelona no està dins la seva zona de confort, i al camp podria no ser-hi tampoc. Allà on millor se sent entre els xais, que la miren, però no la jutgen. És el lloc menys interessant i precisament per això és un lloc on ningú la vindrà a buscar. És quan aconsegueix estar realment aïllada de la gent quan troba la seva zona de confort. 

"Ens han educat per viure d’acord amb el que s’espera de nosaltres"

Sense fer cap espòiler, la Mamut s’acaba estimant més al final que al principi de la història? 
A mesura que avança el llibre guanya autosuficiència i pren decisions que estan en coherència interna amb el que ella sent. Sí, s’estima més. Només pots estimar bé allò que coneixes, i odiar també. En aquest cas ella sap perfectament el que odia i del que fuig, i fent-ho es troba amb ella mateixa i es veu vàlida i capaç. I crec que això la porta cap a l’amor propi. 

Per què has triat que sigui a Catalunya i no a un altre lloc?
Perquè m’ho poso molt fàcil a l’hora d’escriure. El que m’interessa és desplegar la incomoditat en la veu de la protagonista, i la resta m’ho poso facilíssim. M’és molt més fàcil situar la història aprofitant espais coneguts perquè els he viscut. És pel mateix motiu pel qual les protagonistes són tres dones, perquè jo em sento dona i són tres lesbianes perquè em sento lesbiana.

En altres entrevistes has dit que vols deixar de parlar de maternitat… Per què? 
Ho intentaré! Perquè tots tenim temes que ens interessen i que a cops van prenent més força. La maternitat era un tema que com a poeta ja treballava i en el tríptic ha estat un dels fils principals. I entre la meva pròpia maternitat, perquè soc mare de dues filles, la dels llibres, la de clubs de lectura i més, veig hi ha molts altres temes que m’interessen i vull anar cap a altres bandes, com per exemple el de com segurs ens sentim dins la societat. 

Amb Mamut, sents que has tancat el cercle i la trilogia està acabada?
Sí! Ha quedat ben tancat i aquí es queda.

I a qui el recomanes per aquest Sant Jordi? 
Jo els meus llibres no els recomanaria a ningú, que els llegeixi qui vulgui (riu). Un llibre t’ha de cridar a tu pel que sigui i t’ha de seduir per la seva veu. Qualsevol que comenci una novel·la meva i se senti seduït per la veu, és el meu lector ideal.