Segons l'últim balanç del govern espanyol, 30.405 persones han mort a l’Estat per coronavirus, mentre que més de 626 mil persones s’han contagiat. Unes xifres que darrere amaguen vivències personals, molts cops compartides amb familiars, treballadors imprescindibles o voluntaris. Uns d’aquests treballadors tan imprescindibles són tot el personal sanitari que, amb condicions duríssimes, han treballat hores i hores mentre veien morir pacients.

En aquest sentit, des del Diari de Barcelona hem volgut retratar l’impacte social d’aquests sis mesos des de la declaració de l’estat d’alarma amb sis històries humanes. Avui li toca a la família Ibáñez Segura: l’Eva Segura, metgessa al Centre d’Atenció Primària Manso de Barcelona, ens explica com va passar el confinament amb la seva família: el seu marit Jordi i les seves dues filles, la Cèlia (7) i la Júlia (12).  Mentre ella anava treballava al CAP, el Jordi tele-treballava des de casa i cuidava les nenes alhora, que seguien les classes de l’escola per videoconferència. Malauradament, just quan començaven les vacances, l’Eva va agafar la covid i tots quatre es van haver de tornar a confinar per segona vegada. 

“No ens va costar acostumar-nos a estar confinats, bé jo de fet no vaig estar del tot confinada en cap moment, perquè havia de treballar i sortia de casa”, explica l’Eva. Diu que van tenir moments de tot tipus durant la pandèmia, “la convivència entre els quatre no va ser dolenta en cap moment, però també hi va haver moments difícils òbviament”. 

La Júlia, el Jordi i la Cèlia al carrer durant la desescalada. 

Expliquen que les nenes s’ho van prendre prou bé. “A la gran, que fa sisè de primària, no li va costar gaire perquè és molt casolana, a la Júlia en canvi, que fa primer de primària, li hagués anat bé sortir a fora a córrer i esbargir-se, però també s’hi va acabar acostumant”. Totes dues fan primària i havien de fer les classes per videoconferència, “a la petita li va costar força seguir el ritme de l’escola a distància”. Totes dues feien classe dos dies per setmana i a part havien de fer uns reptes quinzenals, que tractaven des de diferents àmbits: matemàtiques, anglès, naturals… “. "La gran anava força sola, però a la petita l’havia d’ajudar molt”, explica l’Eva. També afegeix que era dur perquè se li sumava a l’estrès laboral del moment, “va ser difícil de compaginar amb el treball, amb l'estrès que suposava anar a la feina en aquell moment, i llavors arribar a casa i haver de fer de mestra".

La paradeta de Sant Jordi en confinament

El Jordi es dedica a la banca ètica i ha estat tele-treballant des de casa, ara a l’estiu ha pogut aprofitar per avançar tot el que tenia endarrerit de després del confinament, perquè durant aquells mesos va ser difícil poder compaginar el tele-treball amb cuidar de les nenes. “També és veritat que pel que fa a la seva , com que tot es va aturar molt, va abaixar el volum de feina, però després van començar a tenir idees de finançament de projectes, per ajudar la gent a sortir de la pobresa econòmica de la crisi de la covid, i van començar a estar un altre cop a tope a partir del mes de juny.” Explica que, per sort, ells no han notat econòmicament la crisi, “afortunadament hem seguit treballant tots dos, no ens han reduït els sous, ni hem tingut cap ERTE, com ha passat a moltes famílies.”

Segon confinament

Van tenir tanta mala sort, que just quan començaven vacances, l’Eva va començar a mostrar símptomes de covid. Li van fer la PCR i va resultar ser positiva. “Vaig tenir el coronavirus molt molt lleu, per sort no vaig contagiar ningú de la família, de fet el vaig tenir tant lleu que no vaig ni generar anticossos”. Explica que, malgrat no haver patit per la seva salut, el més angoixant era saber que havien estat en contacte amb els avis, “patíem per ells, els meus sogres són grans, el pitjor va ser l’angoixa d’uns dies de no saber si els havíem contagiat perquè havíem estat amb ells a Castelldefels”. Quan va mostrar els primers símptomes, van tornar tots quatre a Barcelona i es van tornar a confinar. Explica que tornar-se a confinar va ser dur, no tant per la Cèlia i la Júlia, sinó per ells dos, “els que ho portàvem pitjor érem jo i el Jordi, que al principi teníem moltíssima frustració, quina 'mala pata' després d’haver treballat tant i d’estar a punt de començar vacances que passés això”. Malgrat tot, un cop acabat el segon confinament, van aprofitar per anar a tot arreu, “vam anar a la muntanya, a la platja i vam gaudir molt de tot el que quedava d’estiu”. 

La Júlia, la Cèlia i l'Eva fent pastissos durant el confinament

La tornada a l’escola

Les nenes van tornar a l’escola dilluns, “jo crec que els hi feia molta falta després de tants mesos”. Quant a la situació a l’escola, explica que amb el tema de la pandèmia hem de ser curosos, però que alhora se n’està fent un gra massa d'angoixa i de por. “Jo he vist a gent que està molt angoixada amb el tema de l’escola, per exemple, a la nostra escola no han pogut complir la recomanació de 20 alumnes per aula, perquè significava tenir molts més professors i molt més espai- que no hi és- i finalment han apostat perquè hi vagin tots igualment encara que la distància no la puguin assegurar tant. Trobo que és millor això que enviar-ne 10 a casa una setmana perquè ho facin de forma virtual.” 

Treballar en primera línia

Pel que fa a treballar durant el confinament, explica que al començament va ser molt estressant. Explica que setmanes abans del confinament ja anaven rebent protocols de com s’havia d’actuar amb casos sospitosos, però es va cometre l’error de centrar-se només en pacients que havien viatjat a països on hi havia coronavirus o que haguessin estat en contacte amb algun cas diagnosticat, “realment el contagi de coronavirus no va començar al març, ara se sospita que va començar al gener, teníem molts casos de refredats i de possibles grips que possiblement eren coronavirus i no ho sabíem”. També parla sobre la falta de material i la desprotecció del personal sanitari, “per sort al meu CAP només es van contagiar dues companyes que per sort cap de les dues no tindrà seqüeles, però hi ha hagut molts companys a hospitals i CAPs que o han mort directament o es van contagiar al començament de la pandèmia.”

L'Eva al CAP Manso

Quan es va començar a veure la dimensió del problema, es van haver d’adaptar molt de pressa a tots els canvis. “A l’atenció primària teníem molt pocs mitjans, quan realment som els qui treballem a peu de carrer i haguéssim pogut ajudar molt més. Va ser una bogeria, sobretot el mes de març i abril, quan els protocols canviaven cada setmana”. 

Malgrat tot, també en treu la part positiva, “ens vam organitzar, ens vam posar a fabricar mascaretes a casa. Va ser una passada veure com la gent es bolcava a fer coses”. Afegeix que també es queda amb el companyonia d’aquells dies, “ho estàvem passant fatal, tenia insomni i contractures, però alhora hi havia un ambient de companyerisme increïble.” També valora el suport que rebia per part de la gent del seu entorn, “saben que sóc sanitària i tothom es preocupava per preguntar-me com estava i com anava tot.”