L'extrema dreta ha transformat durant els últims anys el seu discurs per disputar a la resta d'actors polítics el significat de valors comuns a l'imaginari popular: una estratègia basada en desvirtualitzar el seu sentit, portar-los al seu terreny i apropiar-se'n. Un dels aspectes en què aquest canvi s'ha fet notar especialment ha estat la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+.

Si bé és cert que alguns líders, com els presidents del Brasil, Jair Bolsonaro, o de Polònia, Andrzej Duda, s'han posicionat de manera clara contra el que denominen la "ideologia LGTBI", altres s'han mostrat més ambigus o han virat el seu discurs per apropar-se al col·lectiu. La seva definició implica apel·lar a la igualtat de tots, el que fa que s'esborri la desigualtat que viu la comunitat LGTBIQ+. 

En VOX sólo tenemos una bandera en la que caben todos los españoles, sin importar cual sea su orientación sexual, su edad, su profesión o el barrio donde vivan ??? pic.twitter.com/zY6nTaWZvy

— vox_es ?? (@vox_es) June 28, 2020

Vox com a exemple paradigmàtic a Espanya

Aquí a Espanya, l'exemple més clar és Vox: malgrat que fa dues setmanes la formació va rebutjar qualsevol acte institucional per celebrar l'Orgull, fa dos mesos, el seu líder, Santiago Abascal, defensava que el partit no menysprea ningú per la seva orientació sexual i demanava al president del govern, Pedro Sánchez, que abandonés "l'odi històric de l'esquerra cap als homosexuals".

"La ultradreta s'ha adonat que havia de renovar el seu llenguatge i les seves referències ideològiques, per no semblar obsoleta i desconnectada del sentit comú", ha explicat a EFE el catedràtic italià de la Cornell University dels Estats Units, Enzo Traverso. "Són moviments que no es defineixen com a feixistes, que rebutgen aquesta definició, però que no poden ser definits sense fer una comparació amb el feixisme clàssic", explica. 

En les eleccions de l'any passat, Vox va publicar a les xarxes el missatge "Que comenci la batalla" amb una imatge d'un soldat desembeinant una espasa contra els seus suposats enemics, entre els quals figuraven els mitjans de comunicació, el feminisme i el col·lectiu LGTBIQ+. El muntatge revelava l'estratègia del partit per mostrar-se com una minoria que batalla contra una suposada "dictadura de pensament únic". Aquesta narrativa, basada en presentar a minories històricament oprimides com una nova classe dominant i aquells que s'oposen a la igualtat com a grans perjudicats, respon a la necessitat d'un canvi de discurs. "Si estàs acostumat a dominar l'espai cultural", diu el professor de Filosofia de la Universitat Yale als Estats Units, Jason Stanley, "qualsevol mena d'igualtat se sentirà com una opressió".

El llenguatge, una eina clau

Llibertat, igualtat o convivència són ideals que comparteixen la gran majoria dels ciutadans i que, fins fa no gaire, solien estar fora del discurs de l'extrema dreta. No obstant això, aquests partits han sabut integrar-los per fer un particular "pols semàntic" a la resta de forces polítiques per apropiar-se d'ells. El llenguatge és un instrument essencial en la política i els actors el fan servir per intentar avançar en els seus propis interessos.

No és casual que algunes formacions d'extrema dreta europees hagin fet servir aquestes paraules per nomenar els seus propis partits, com el FPÖ, Partit de la Llibertat d'Àustria, o els SD, Demòcrates Suecs. Tampoc que Jair Bolsonaro, president del Brasil, acusi d'atac a la llibertat d'expressió la investigació del Tribunal Suprem Federal sobre la difusió de rumors per part d'alguns dels seus aliats. 

Stanley apel·la a tenir present quin és el sentit real que amaga l'ús d'aquestes paraules. "Tots volen ser el candidat anticorrupció, el candidat de la llibertat. Aleshores, t'has de preguntar a tu mateix, què és anticorrupció, què és la llibertat i qui ho està fent servir correctament?" Guillermo Fernández Vázquez, expert en dretes radicals, assenyala a EFE que "tots creiem que els coneixem (aquests conceptes), però en realitat no tenim gaire clar què signifiquen".

Segons Fernández Vázquez, en aquest procés, la ultradreta juga amb les "diverses capes" de cada terme, agafa una d'aquestes capes i intenta "convertir-la en la capa de dalt de tot". Per fer-ho, situen uns "nous adversaris". Aquesta estratègia discursiva explicaria la gran acceptació del partit d'ultradreta francès Rassemblement National (RN), entre el col·lectiu. Un estudi de la intenció de vot entre la comunitat LGTBIQ+ francesa va apuntar que el RN era el preferit de gais, bisexuals i lesbianes franceses de cara les eleccions europees de 2019. La formació de Le Pen es va mostrar defensora dels drets del col·lectiu, assenyalant, de retruc, el suposat perill que la comunitat musulmana representava per ells.