Títols de crèdit, tanco el portàtil, encenc els llums. Aquesta era l'última pel·lícula que havia de jutjar com a part del Jurat Jove Reteena 2020.

Abans de fer el veredicte final amb els meus companys (des de Zoom, per descomptat), rellegeixo els meus apunts sobre les pel·lícules. Entre tots aquests guixots i adjectius aïllats, frases inconnexes i intents desesperats de comentaris intel·ligents, he de trobar un discurs per defensar les pel·lícules que més m'han agradat. He de remarcar quins documentals són els que més poden agradar a un públic jove (em preocupa no saber què pot agradar a la gent de la meva edat).

Crec que per l'article del Diari de Barcelona utilitzaré part dels apunts d'aquest diari per fer les meves recomanacions. Pot quedar interessant. Nota: corregir bé tot allò que utilitzis.

23/05/2020 - The Letter (Christopher King, Maya Lekow)
Per ara és un dels documentals que més m'han agradat. Tracta la problemàtica d'una àvia kenyana que ha d'enfrontar-se a les acusacions de bruixeria i a les amenaces de mort dels seus veïns. No és un cas aïllat, ja que es tracta d'un problema social generalitzat a Kenya. Així els joves els prenen les terres i tot el que tenen [...] El documental fa front a aquest tema d'una manera subtil i intimista, centrant-se no tant en els fets escabrosos sinó en la víctima potencial, l'àvia.

Aquest personatge és el cor del film. És impossible no empatitzar amb ella. Aquesta dona simbolitza perfectament l'àvia que tots tenim o vam tenir. La pel·lícula funciona perquè l'espectador reconeix un valor universal: la família. L'èxit de la pel·lícula és demostrar que l'àvia no és pas una bruixa mostrant-nos el seu dia a dia, el tracte que té amb els seus fills i néts. L'únic que puc criticar del documental és la fotografia, en alguns punts descuidada (s'ha afegit, per exemple, càmera lenta a algunes escenes i no està ben resolt). Amb tot això, és una pel·lícula emotiva que funciona molt bé.

21/05/2020 - That Witch Does Not Kill (Alexe Poukin)
Quin documental. Crec que no l'he acabat d'entendre, però aquells testimonis, aquelles històries esfereïdores però hipnòtiques. M'he quedat bocabadat. Alexe Poukin fa un retrat molt xocant sobre la problemàtica de la violació: aconsegueix, mitjançant testimonis, fer un collage d'experiències molt diverses però amb un punt en comú, un text que s'entremescla i es confon amb les històries individuals de cadascú. Mare meva [he canviat totes les paraules malsonants].

El documental no té banda sonora, i només usa plans dels testimonis. Tot crea un ambient en el qual l'espectador connecta de manera directa amb els testimonis, amb la història que s'està explicant. Els silencis són brutals, els moments en què els entrevistats es queden sense paraules tenen una força narrativa increïble.

Cal destacar la profunditat de les reflexions i la varietat dels testimonis (homes, dones, abusadors, abusats...). Remarcar que és un documental que pot ser poc accessible, ja que l'espectador ha d'estar molt concentrat per seguir el fil de la història i, en alguns moments, pot perdre's. Important: saber de què va la pel·lícula abans de veure-la (per evitar el xoc inicial). Destacar també l'originalitat formal (només testimonis, la mescla del text amb les històries personals...).

19/05/2020 - The Magic Life of V (Tonislav Hisrstov)
Un documental molt interessant, sobretot per la seva originalitat formal. El documental mescla realitat i ficció (testimonis amb guió i escenes sense preparar). Així s'explica la història de Veera, una noia finlandesa que intenta superar el trauma de l'alcoholisme del seu pare i enfortir la relació amb el seu germà. Aquest joc de realitat i ficció es veu reforçat amb una fotografia molt cuidada. Estèticament, el documental sembla una pel·lícula de ficció. A més a més, la banda sonora, molt encertada, fa que l'espectador connecti encara més amb la història de Veera i reforça aquesta sensació d'estar veient una peli de ficció.

Malauradament, en aquest joc de realitat i ficció és on el documental falla en alguns moments: el to subtil i delicat de gairebé tot el film es trenca amb escenes que volen incidir massa en els problemes de Veera, l'alcoholisme del seu pare, les diferències amb el seu germà... Hi ha una sèrie de problemàtiques repetides que poden semblar sobreactuades en alguns punts del film, i que trenquen la màgia de la pel·lícula.

Aquesta mena d'escenes fan que l'espectador s'adoni que allò està preparat, que hi ha un guió al darrere. L'espectador surt de la narració i l'experiència es trenca. Tot i això, la pel·lícula segueix funcionant gràcies a la protagonista, una noia captivadora i molt expressiva que aconsegueix mostrar amb una sola mirada tota l'emoció que el guió mai no arriba a captar.