El “Viva la libertad, carajo” de Javier Milei a l'Argentina o el “Comunismo o Libertad” de Díaz Ayuso són alguns dels exemples més recents de com la dreta i l’extrema dreta s’han atribuït, tradicionalment, una suposada defensa de la llibertat. Com si la resta defenséssim el contrari. La qüestió no és que simulin defensar la llibertat com un assumpte que manca, quan a més no és cert, el tema és que defensen la seva llibertat, o millor dit, la llibertat dels seus i d’allò que els interessa a ells en nom de tots. 

L’any 1707, després de guanyar la Batalla d’Almansa, en el marc de la guerra de Successió, el rei Felip V va ocupar el Regne de València i va imposar els decrets de Nova Planta, un conjunt de lleis, amb les quals va abolir l’autogovern valencià, i es va prendre la llibertat de prohibir l’ús del valencià a tot un poble.

Tres-cents anys més tard, el Govern valencià de PP i Vox, en nom de la llibertat, ha tirat endavant l’enèsim atac a la llengua passant per sobre de la LUEV, la llei d’ús i ensenyament en valencià de 1983, que garanteix “l'ús normal i oficial del castellà i el valencià”, assegurant “les mesures necessàries per a assegurar el seu coneixement” i atorgant-li “especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.

Amb els vots del duo ultraconservador, les Corts Valencianes van aprovar el passat 27 de juny, ‘la llei de llibertat educativa’ que preveu, seguint la classificació dels municipis castellanoparlants i els valencianoparlants de la LUEV, arraconar, encara més, el valencià a les aules. 

Però és llibertat...

Amb la nova llei, el castellà serà la llengua vehicular, per obligació, a les zones castellanoparlants i a les valencianoparlants se sotmetrà a una consulta entre els pares i els centres. 

Aquest canvi deixa sense dret a aprendre valencià als fills de les famílies dels 122 municipis fixats com a castellanoparlants i a les dels centres on el suport en la consulta a una educació en castellà superi, almenys per un vot, a l’opció en valencià.

Però és llibertat...

Com, per ara, no poden eliminar per complet el valencià de les aules, han llevat el requisit que els professors, menys els titulars de l’assignatura, coneguin la llengua. Saber valencià serà considerat com un mèrit més, al mateix nivell que l’italià.

D’aquesta manera, fer química, història o filosofia en valencià en zones on la majoria dels pares l’escullin com a llengua base no es garanteix.

Però és llibertat...

Si malauradament ens hem d'empassar aquesta llei més del que els queda de legislatura, que esperem que no, aconseguiran el seu objectiu... Si ningú estudia valencià, cap metge atendrà en valencià. Si no s’ensenya valencià, cap assistència telefònica t’ajudarà en valencià. Si no s’educa en valencià, els ciutadans del País Valencià perdran el seu dret a utilitzar la seva llengua. 

Però és llibertat...

En un any, el Govern municipal de PP i Vox a Borriana (Castelló) ha eliminat la subscripció de la biblioteca municipal a revistes en valencià perquè afavorien “la politització de la cultura”; van cancel·lar un concert del grup valencià Smoking Souls a Elx (Alacant) i la presidenta de les Corts, Llanos Massó (Vox), ha reivindicat, en nombroses ocasions, les Normes del Puig, la normativa inventada en 1979 per intentar diferenciar el valencià del català, en contra del que diu el Constitucional. 

No, no és llibertat, és més que evident que el que venen com a llibertat és odi. Odi a la llengua. 

Garanteixen sols la seva llibertat, la llibertat de no aprendre valencià. Per això, i ara més que mai, contra el seu odi, més llengua. Contra el seu odi, més cultura. I contra el seu odi, més antifeixisme. Perquè “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” (Vicent Andrés Estellés).