Les famílies s’han hagut de reinventar durant la crisi actual per tal de poder treballar a la vegada que cuiden els seus infants. Però, què passa quan només hi ha un adult a casa? Les famílies monoparentals han hagut d’enginyar sistemes per poder combinar la seva vida professional amb la familiar. Les famílies monoparentals —o més aviat monomarentals, ja que un 82% de les gairebé dos milions estan encapçalades per una dona— no reben cap ajuda addicional per part de les administracions. Per això, les famílies reclamen que es reconeguin les seves necessitats específiques, sobretot en la situació actual, que encara n'accentua més la vulnerabilitat de moltes d'elles.

“Tinc aquesta sensació de no arribar a tot, perquè no tinc cap suport al costat”, explica Montse Grande, mare d’una nena de set anys. “No tinc ningú amb qui deixar el nen un segon mentre faig les feines de casa, perquè necessita la meva atenció les 24 hores”, relata Elena López, mare d’un nen de tres anys. Així resumeixen la seva situació dues mares solteres durant aquesta crisi.

Malgrat l’estrès que els suposa per les característiques de les seves feines —la Montse és matemàtica i l’Elena autònoma—, han pogut teletreballar. No obstant això, les interrupcions dels infants són constants, fins al punt que moltes no poden fer ni una trucada sense que els seus fills les reclamin. Per això, han hagut de buscar solucions, com ara aixecar-se molt abans per poder treballar amb tranquil·litat, dormir menys hores… I així poder mantenir la feina i el sou, l’únic ingrés de la família.

El costat fosc del teletreball

Tanmateix, no totes les famílies monoparentals han tingut aquesta sort. María García, presidenta de la Fundación de Familias Monoparentales Isadora Duncan, denuncia que algunes empreses “han aprofitat per acomiadar, perquè no han donat l’oportunitat de teletreballar, quan realment es podria”. A més, afegeix que, en realitat, “la majoria no poden accedir al teletreball, per les característiques de les feines a les quals les dones podem accedir”, com és el cas de dependentes, infermeres o personal de neteja.

En la mateixa línia, un estudi de la Plataforma Famílies Monomarentals (de la federació FAMS), dut a terme durant aquest confinament, afirma que el 87% de les mares solteres han vist com la seva situació laboral ha empitjorat la vida personal, tot i que, segons el mateix estudi, el 63% poden teletreballar.

A més, el teletreball també té altres inconvenients. Segons els experts, la majoria de cases no estan preparades perquè s’hi treballi. Segons explica la psicòloga Sara Tarrés, qui dirigeix el blog Mamá Psicóloga Infantil, el teletreball podria convertir-se en un tipus de maltractament cap a la família, ja que “és totalment inviable teletreballar a la vegada que cuidar els fills, atenent les seves necessitats acadèmiques, físiques i emocionals”. De fet, a les famílies monoparentals, “la situació és molt més complexa i extraordinària que per qualsevol altre tipus de família”, explica Tarrés.

Sense mans per delegar

Aquesta pressió provoca greus conseqüències psicològiques en moltes d’aquestes famílies. Rosa Jacas confessa que, només cinc dies després de la declaració de l’estat alarma, va tenir un atac d’ansietat per la por que sentia. Per aquest motiu, finalment, va decidir marxar a casa dels seus pares amb el seu fill, encara que no volia posar-los en perill. Tarrés opina que la crisi sanitària és una “situació de perill real que fa activar una emoció totalment natural, universal i primària com és la por”. Durant la pandèmia, la principal por de la majoria de mares és la de posar-se malaltes per no tenir ningú amb qui deixar el fill.

Davant aquesta angoixa, moltes mares decideixen sortir el mínim possible i, quan ho han fet, diverses persones les han increpat, com en el cas de l’Elena, a qui han titllat “d’irresponsable” per sortir amb el seu fill a passejar el gos. Així, moltes mares han hagut de buscar estratègies per anar a comprar a la vegada que cuiden dels infants. N'és un exemple la Montse, que deixa la seva filla a casa, però mentrestant li truca per telèfon perquè vagi ratllant els productes escrits a la llista.

Més enllà del coronavirus, les famílies monoparentals no estan pràcticament reconegudes com a col·lectiu vulnerable. Segons García, només són visibles pel que fa a l'economia, per la qual cosa “se les estigmatitza en la pobresa”. Un exemple d’allò que demanen, més enllà de l’economia, és la conciliació laboral: “Volem que aquesta llei es redissenyi, perquè ni tan sols se’ns contempla”, explica. Així mateix, els diferents col·lectius de famílies monoparentals també reclamen que se les consideri com a col·lectiu vulnerable, un ingrés mínim vital per aquelles en situació de pobresa o serveis de suport familiar perquè els menors no s’hagin de quedar sols, entre altres propostes.

“Jo vaig triar ser mare soltera, tot i saber que a Espanya no oferien cap mena d’ajuda”, explica l’Elena. Amb tot, aquesta situació ha portat a altres mares a marxar fora, com per exemple Lorena Santamaría, que viu als Països Baixos amb el seu fill: “A Espanya no hi ha una llei de monoparentalitat, no existeixen unes ajudes per aquest tipus de família. Aquí als Països Baixos percebo una quantitat per ser família monoparental, a més d’un subsidi per tenir un fill, siguis o no monoparental, i també és important el factor de la flexibilitat laboral… En definitiva, aquí visc, no sobrevisc com a Espanya”.

Les mares solteres, ni víctimes ni irresponsables

“L’odi que han demostrat algunes persones cap a les mares solteres durant aquests dies, per exemple, quan sortíem a fer la compra amb els nostres fills, exemplifica que les mares solteres no estan acceptades”, opina Maria García, presidenta de la Fundación de Familias Monoparentales Isadora Duncan.

“La gent assumeix que les mares solteres som irresponsables perquè donen per suposat que els nostres fills són fruit de sexe sense protecció”, afegeix en el seu blog Lorena Santamaría, mare d’un nen de quatre anys, “quan, en realitat, hi ha moltes maneres d’arribar a ser mare soltera”. En el seu cas, el pare biològic la va abandonar quan va assabentar-se de la maternitat. Tanmateix, explica que no és una víctima, sinó que va decidir el seu propi destí, perquè així ho va escollir. “Sempre havia volgut ser mare, així que vaig viure el procés amb molta naturalitat”, conclou.

El cas de la Lorena no és un cas aïllat, sinó que, de fet, cada vegada hi ha més dones que opten per ser mares solteres. Elena López és una d’elles, ja que va decidir ser mare perquè així li demanava el “rellotge biològic”, però que encara no havia trobat l’home adequat per ser-ho. Per això, va decidir iniciar un procés d’inseminació artificial per la Seguretat Social, procés que en la majoria de comunitats autònomes espanyoles és totalment gratuït.