"Visc la meva orientació sexual i la meva fe de forma molt separada, acceptant les paradoxes, però de forma pacífica", manifesta l'autora de L'última, la més petita. Amb 24 anys, Fatima Daas (Saint-Germain-en-Laye, França, 1995), pseudònim de l'escriptora, ha esdevingut una de les promeses literàries més potents dins la literatura francesa i, progressivament, per tot Europa. Amb la seva primera novel·la combina autobiografia i ficció, i investiga els conflictes interiors d'una jove que lluita entre encarnar allò que la seva família espera d'ella i la religió musulmana, i acceptar allò que sent a dins i que no pot canviar, com la seva orientació sexual i la seva identitat.

La novel·la es va publicar l'agost del 2020, i va arribar a les llibreries espanyoles el passat setembre. En format de frases curtes i impactants ("Em dic Fatima Daas. Soc la «mazòzia», la menor, la filla petita. El meu pare esperava que jo fos un noi"), l'autora expressa la forma en què la protagonista assimila aquests xocs identitaris i com, alhora, arriba a aconseguir un equilibri entre ells. Fatima Daas parla de violència domèstica dins la llar familiar, dels estereotips lligats al gènere, del descobriment de l'orientació sexual, de la interpretació personal de la religió, del feminisme, de l'homofòbia internalitzada provocada per la societat i la religió, i de la utilització de l'escriptura per pair experiències personals doloroses. 

El personatge que encarna Fatima Daas a la novel·la és el d'una noia musulmana practicant i lesbiana. Per aquesta raó es considera "pecadora". Com es combat el rebuig cap a una religió que no accepta la teva orientació sexual?
No sé realment com lluitar contra el rebuig, crec que el que em va permetre distanciar-me d'aquest rebuig va ser comprendre que ningú no havia de decidir per mi què podia ser o no. Ningú tenia dret a dir-me que no era musulmana, vaig deixar de permetre que els altres em definissin, em classifiquessin, triessin per mi el que havia de fer amb la meva vida o ser. El que també em va ajudar va ser viure la meva fe, la meva religió, la meva espiritualitat de manera més solitària...

Com conviuen l'homosexualitat amb la teva fe religiosa? 
Visc la meva orientació sexual i la meva fe de forma molt separada, acceptant les paradoxes, però de forma pacífica. Fatima, el personatge, ho aconsegueix acceptant no triar, acceptant quedar-se amb tot: “l'amor a Déu”, “l'amor a les dones” i “l'amor a la seva família”.

A la primera pàgina del llibre escrius que "Fatima" és el nom d'un personatge simbòlic que no es pot "embrutar". Creus que la Fatima ha embrutat el seu nom i per què?
Fatima pensa en un moment atès que ho ha tacat perquè el món exterior la fa sentir que no és una bona musulmana, per la qual cosa passa pel sentiment de vergonya i culpa d'haver d'honrar un nom amb tant de simbolisme. Però no ha tacat el seu nom, al contrari, crec que aquest personatge aconsegueix a poc a poc desfer-se d'aquesta por de decebre, d'aquesta por de fer el mal...

“Tinc cura exclusivament de les dones. Em sento obligada a fer el paper de justiciera, de defensora de les altres... a salvar-les”. Per què la Fatima sent aquesta obligació? D'on creus que ve?
Fatima observa el món a través d'una lent feminista, i les dones que coneix i amb les quals es relaciona són personatges femenins molt importants a la novel·la. Aquesta necessitat de defensar altres dones o minories prové d'un sentiment profund d'injustícia que s'experimenta molt aviat quan s'és dona.

Per què utilitzes aquest estil directe, tallant, breu a la teva escriptura?
Perquè necessito cridar, cridar el que he callat durant massa temps...

Creus que la malaltia respiratòria afecta mentalment?
En certa manera sí, perquè és una malaltia que és invisible, que ningú no entén, no la pot explicar als altres, pateix aquesta malaltia, que a més és una malaltia directament lligada a la ment, els atacs d'asma poden ser provocats per emocions fortes.

Per què necessita la Fatima resar a Déu? Per què aquesta pretensió de mantenir la fe de què parles? Què motiva la Fatima a insistir en la seva fe?
La Fatima necessita pregar a Déu de la mateixa manera que necessita temps amb la família, els amics, els amants. Necessita invertir en la relació amb Déu. Fàtima manté la fe perquè és molt important per a ella. Insisteix en la seva fe perquè estima Déu, creu en ell i se sent a prop seu. No vol perdre aquest sentiment, no vol renunciar a aquesta fe que la porta, com que no es vol renunciar a algú que es vol molt.

Com afecta i com fa front la Fatima a la pressió de ser d'una determinada manera segons el que estipulen els valors religiosos i familiars que ha rebut?
La Fatima és un personatge adolescent força rebel i turmentat. Acaba trencant amb les assignacions, acaba vestint la roba que vol, posant-se els anells que esperava portar quan era més jove, acaba tenint aventures amb dones, acaba enamorant-se d'una dona, acaba ordenant allò que li han ensenyat i allò que realment és, i allò que realment vol i, sobretot, allò que realment creu.

Al llibre, la Fatima diu que descobreix que és dona als 12 anys. Per què fins als 12 anys no era conscient del seu sexe? Què suposa per a la Fatima aquest descobriment?
Ella descobreix als dotze anys que és una nena perquè el món exterior li ho recorda, el món exterior li diu: “Ets una nena i hauràs de seguir una sèrie de normes per la simple raó que ets una nena”. Ella entén que res no serà igual que abans. Abans dels dotze anys, navega d'un gènere a un altre sense identificar-se com a nena, se sent més a prop del masculí, se sent més lliure. Aquest descobriment és una cosa molt violenta...

El llibre és com una mena de recerca de la identitat i de l'encaix al món. Després d'haver escrit el llibre, consideres que t'has acostat més a saber qui ets o acceptar-te?
Tinc la impressió d'haver recorregut un llarg camí, tinc la sensació d'haver viscut una veritable experiència literària directament lligada a la realitat, crec que he après tant de mi com dels altres, com de la societat francesa.

No ha de ser fàcil escriure sobre aquestes temàtiques sabent que hi ha certes persones properes a tu que poden llegir la novel·la. Com deixes de banda aquest pensament per escriure lliurement?
Vaig escriure aquesta novel·la sense pensar mai en si es publicaria, perquè necessitava estar com més a prop del meu interior millor, i no tenir la impressió que dirigia la meva novel·la a persones conegudes, la ficció també em va permetre escriure lliurement, sense haver de respondre davant de ningú. Vaig tractar de ser sincera, en la mesura que es va poder, sense posar en judici la meva família o els imants o els professors...

Com lluita una dona lesbiana contra l'homofòbia internalitzada per acceptar la seva sexualitat?
No tinc cap solució per donar, no sé realment com desfer-se d'aquesta homofòbia interioritzada perquè si existeix és perquè la societat empeny la gent a sentir-se apartada, fora de lloc, equivocada. El que podria dir és que avui estic feliç i orgullosa de ser lesbiana i que no voldria ser res més.

Quin consell donaries a totes aquelles dones que, com tu, per les circumstàncies vitals, no acaben d'acceptar-se a elles mateixes, pel seu origen, per la seva orientació sexual, etc.?
No em sento legitimada per donar consells. Només diré que no tot passa alhora, que no es resol un problema tan gran de cop. Que el temps fa que passin moltes coses. Que cal envoltar-se de gent que t'entengui, no et jutgi i t'estimi. Crec que l'escriptura també pot ajudar a posar paraules a experiències vitals doloroses i convertir-les en històries íntimes però col·lectives.