"Si tinguéssim tota la informació, potser no podriem viure". Així ho assegura Fàtima Llambrich (L'Ametlla de Mar, 1980) en el seu nou llibre Brots de Narcosocietat (Columna). La periodista especialitzada en informació judicial i policial a TV3 porta als lectors al món del narcotràfic més enllà de les detencions i els decomissos. Ens trasllada a l'estret de Gibraltar, a persecucions a altes hores de la matinada i ens dona a conèixer personatges de les dues bandes, amb històries personals inesperades. 

Per què l'anomenes brots de narcosocietat? Què són aquests brots?
Mira, no m'agrada que siguem alarmistes, però no m'agrada tampoc que tinguem una visió naïf de les coses. Amb el tema de la marihuana, socialment, penso que no li veiem la part negativa. Com al sud d'Espanya. Aquesta consideració que tenim nosaltres amb la marihuana la tenen al sud d'Espanya amb l'haixix. Hi estan tan habituats que no se li veu la part negativa. 

Vivim en una narcosocietat?
Són brots, perquè això no és una narcosocietat i esperem que no ho sigui mai. Ara bé, hi ha deixos, o hi ha, això, brots, petites coses que han detectat els cossos policials pels quals ens hem de posar una mica alerta i hem de frenar, perquè si no hi ha fre, llavors sí que canviem el dibuix de la societat. Perquè en el fons el diner és molt golós. I de narcosocietat per això, la paraula és molt dura, però no és exagerada, i et dona una visió molt clara del que estem parlant. No estem parlant de si la gent fuma o no fuma un canut cada no sé quan, estem parlant de crim organitzat. Aquesta és la idea del títol.

Potser no som conscients realment de tot el que està passant al nostre voltant perquè ens imaginem el crim organitzat quan parlem de cocaïna o drogues més dures? 
A mi em passava quan m'anaven arribant les notes de premsa del tema de la marihuana, i vaig arribar a verbalitzar “que pesats que estan els Mossos amb el tema de la marihuana”. Va ser parlant amb un poli, que em diu: “Home, Fàtima, és que tenim un gran problema”. Jo li vaig dir: “Bé, perquè aneu a tallar-ho tot” i em va dir: “No, és un tema de crim organitzat”. Clar, a partir d’aquí ja vaig començar a fer altres trucades i m'ho vaig mirar diferent. Però la meva visió, ja no només com a ciutadana, sinó com a periodista era: “Què li tenen a la marihuana?, que no és cocaïna”. 

"Som una societat que ens costa posar en valor la feina policial"

La teva intenció era humanitzar tot el cas? Quan pensem en crim organitzat i en l'actuació policial, potser no pensem en les persones que hi ha al darrere, tant d'una banda com de l'altra?
No. [Riu.] És a dir, jo ho faig com crec que ho he de fer. Sí que em diuen que els humanitzo molt, sobretot amb el tema del narcotraficant. El mateix em va passar amb l'altre llibre, amb Sense cadàver. No era conscient que els estava humanitzant, però en tot cas, que bé que hagi sigut així. Al final, les coses passen, en gran part, per com som i com fem cadascú. Per mi és significatiu que un agent de vigilància duanera —un xaval d'edat, no un xaval de 18 anys— no vulgui dir als seus pares en què treballa. Perquè em dona a entendre que si ho diu generarà preocupació, no? No sé si és humanitzar o no, però per a mi és informació molt significativa. I al revés, amb el tema del xaval que es dedica a la producció de marihuana, com és ell, com pensa ell, també com acaba actuant. Em sembla imprescindible, sobretot, el tema dels detalls.

Els detalls són importants...
Sí... M'agrada explicar que Mossos va arribar a una plantació i no va detenir ningú, i es va passar tot el dia tallant plantes, sabent que no acabarien. Això, en una notícia, no t'ho puc dir. Hi ha un punt còmic si t’ho mires des de la barrera, però si ets dins i estàs tallant plantes i no portaràs a ningú a cap banda… I, l'endemà et demanaran que tornis a remuntar una altra investigació. Jo crec que això hem d'explicar, també, perquè som una societat que ens costa posar en valor la feina policial, i a mi no m'importava fer-ho. Els casos de corrupció els hem de dir i els hem de posar a la palestra, però la feina que es fa també. 

És a dir, que el lector pugui entrar a la vida d’aquestes persones, més que humanitzar? 
Això sí que ho tenia clar. No vull clavar la xapa, quan llegeixo un llibre vull que em porti a llocs on jo no puc anar. I crec que això sí que ho té. La gent no se'n va al mig de l'estret amb vigilància duanera, perquè no els deixen pujar. Ja que hem tingut el privilegi de poder anar, doncs que tu mínimament ho puguis viure des de dins. La gràcia és què passa a la nit al mar, quines sensacions es viuen, o amb una entrada i registre. Em va flipar molt que els gossos queden paralitzats perquè detecten tota la càrrega energètica dels policies. Aquestes coses són les que jo volia explicar. 

Comentaves que ens costa posar en valor la feina policial. Fins a quin punt creus que com a societat tenim confiança que la policia pot abordar aquest problema? Al llibre expliques que només es decomissa un 10% de tot el que entra… 
Tothom té claríssim que ningú pensa que hi hagi cap delicte que es pugui erradicar, però a mi el que em va quedar, sobretot al sud, és la idea que podran mantenir uns mínims o uns màxims, però el que veia i rebia de la diferent gent que parlàvem —amb uniforme o no—, és que hi ha una situació que no es pot revertir. S'ha permès o s'ha estès tant —que crec que amb la marihuana aquí, encara som a temps—, que no es pot revertir. I això és la corrupció, fins i tot, com a societat. 

La periodista, Fàtima Llambrich, amb el seu nou llibre 'Brots de Narcosocietat'. 

Has detectat dins dels cossos policials que hi hagi un desgast per aquesta situació? 
Home, hi ha un desgast aquí amb el tema de la marihuana, generalitzat, del que fa al dia a dia. N'hi ha molta, és com si no veiessin altra cosa, cada setmana tenen plantacions. És quasi efecte túnel. Llavors sí que hi ha la sensació, crec, de: com ho posarem a ratlla? I al sud amb l’haixix també. Allà tenen el mateix problema que aquí amb la marihuana, el que passa és que l’haixix el tenen molt més greu que no pas aquí. (Dubta) No sé si és desgast o resignació. Crec que el sentiment més generalitzat és: “faré tot el que pugui, per orgull professional, però sé que no podem fer massa cosa”.

En alguns moments del llibre explicaves, per exemple, que hi ha pescadors que també estan involucrats en menor manera, com a sobre sou. Creus que hi ha una concepció del productor o el traficant només com persones molt aïllades de la societat?
Això ho explica molt Mossos, en informes sobre la situació a Catalunya. La situació és que tenen gent que no té antecedents (…) no costa tant dedicar-te a la marihuana. Ostres, per fer un pas de cocaïna, on vaig, no? En canvi, amb la marihuana no fa falta tindre grans contactes, sinó que tot ve més donat, més fàcil. El tema del segrest que explica el llibre, em va flipar molt quan el vaig conèixer. M'hauria agradat parlar amb aquestes persones perquè és molt interessant com passen d'una cosa a una altra. Com has passat d’aquí (de traficar amb droga) a segrestar una persona? Des d’uns crims que es veuen com soft, no?

"Crec que quan treballem ens posem una cuirassa. Si res no te la trenca, vas tirant"

Com creus que una persona amb una vida suposadament normal s’arriba a plantejar entrar en aquest món?
No ho sé, perquè el testimoni que jo utilitzo per al llibre tenia ja historial delinqüencial. Clar, ell el que m'explica és que el fet de robar li suposava un problema perquè havia de tenir certa connexió amb les persones. Vaig entendre que li generava certa ansietat. Per tant, en el seu cas, el tema de la marihuana li obre un món. Tinc la sensació que per ell és com que es passa del món delinqüencial al no delinqüencial. La marihuana li dona una vida que ell no havia pogut somiar amb les cartes que li havia donat la seva antiga vida.Em va fer la sensació que ell se sentia menys delinqüent, tot i que sí que se sentia atrapat. Acaba verbalitzant que s'ha plantejat posar-se un negoci, però clar, després li diran que d'on ha tret aquests diners. És conscient que està atrapat en un món del qual li serà difícil sortir. És l'ambivalència d’haver progressat, però dins del mateix món, no té l'oportunitat de passar a l'altre. Això és una mica cruel.

El món del narcotràfic i els cossos policials són ambients molt masculinitzats, però en el llibre parles, per exemple, de dones al capdavant de les embarcacions de la policia i inclús de dones que trafiquen. Com és ser dona en aquestes dues bandes?
Això em va fer molta gràcia, perquè de vegades els polítics tiren molt del tema de la dona, però al final qui mana no és la dona, són homes triant dones que obeeixen. Aquí, en una embarcació, qui mana és el patró o la patrona, i n'hi havia vàries, perquè nosaltres vam preguntar a veure si ens havien posat amb la dona mentre els altres eren tots homes, i no. Ho vaig voler destacar perquè ja no es tracta que ens diguin que les dones tenen cabuda a la policia. Qui mana? Perquè canvia molt. (…) Quan surt un grup d'homes en el poder dient que fan el regal que les dones tinguin accés a la policia… Perdona, no va d'això, no va de què tu, home, t'aprofitis d'una dona una vegada més, l'únic que d'una altra manera.

I, amb el tema de les organitzacions criminals? 
Amb el tema de les organitzacions criminals… Ostres, la majoria de les detencions són d'homes. Això no vol dir que no hi hagi dones, però potser juguen altres papers. Nosaltres vam estar a una urbanització on els policies nacionals van detenir un matrimoni. Semblava que qui movia el cotarro era ell, però ella estava allí o sigui, al final… però sempre s'ha donat una visió més masculinitzada. 

A una de les primeres pàgines del llibre dius que “si tinguéssim tota la informació, potser no podríem viure”. A títol personal, t’ha afectat viure tots aquests casos judicials, el món de la droga, els crims…?
[Dubta.] Crec que quan treballem ens posem una cuirassa. Jo circulo a títol particular per la carretera i si sé que hi ha un accident, em poden arribar a caure les llàgrimes si entenc que ha sigut un accident molt greu. Treballant, si hi havia accidents, jo preferia gravar; aquella càmera em donava una cuirassa a nivell sentimental. Quan hi va haver els atemptats de Niça quan nosaltres vam arribar encara hi havia alguns cossos a terra, òbviament, tapats i era molt bèstia. No sé quants dies vam estar allà, però l'últim dia que ja fèiem una última crònica, vam fer cap a una plaça amb sortidors d'aigua i els nens estaven cridant com a bojos perquè es mullaven; allí és quan em vaig trencar, [S’emociona]. Si res no et trenca la cuirassa, vas tirant. Clar que veus el que passa, però és que si no, no faria res. El primer que vaig pensar quan vaig tindre l'entrevista amb el que es dedica a produir marihuana va ser: com a societat, t’hem fallat. Ho penso, però això no em pot condicionar el sentiment.