- opinió -
Pere Mercader
La faula del sol, el vent i el català (o com matar una llengua d'hipotèrmia)
Necessitem més que mai una bona ventada neofeixista que ens faci adonar que ens hem tret l'abric
Per Pere Mercader
Publicat el 24 de novembre 2020

Recordo un conte que em van explicar a l'escola. Passava un senyor amb abric pel carrer. El sol i el vent s'avorrien i van decidir fer una juguesca: "Qui dels dos aconseguirà que l'home es tregui l'abric?". El vent bufava cada cop més fort i com més fort bufava, l'home més fort s'agafava a l'abric. El sol va fer una mica més de calor, i l'home es va treure l'abric, sense oposar-hi resistència. Ja sabeu qui va guanyar.

Aquesta faula m'ha acompanyat tota la vida, i podria dir que és la primera idea filosòfica que recordo que m'expliquessin de petit, tot i que va ser en créixer quan vaig entendre de què anava. La faula la podem aplicar a qualsevol situació, avui l'aplicarem a un dels temes que ens porten de corcó, d'aquests que ens ajuden a distreure'ns de tant en tant de la merda de gestió de tots els governs i a fer piulades enginyoses: l'ús del català a la capital de la nació sense estat amb més patinets per habitant del sud d'Europa. 

Aquesta faula, per cert, me la va fer llegir d'un llibre de text el Nico, el meu estimat mestre que fa uns anys ens va deixar. El Nico era del Betis. Suposo que era catòlic, però la seva religió principal eren els colors verd i blanc. Ell era andalús, però crec recordar que no precisament de Sevilla. El meu tutor de sisè em va posar el malnom de "chicocultural" mentre a d'altres els hi deia "melón con pelos". Tot i això, el recordo amb un somriure d'orella a orella.

El català no era el seu fort, de tant en tant intentava parlar-hi, però només de tant en tant. Ell no sabia pronunciar correctament les vocals neutres ni l'ela doble. I li deia al seu "chicocultural", és a dir a mi, que pronunciés certes paraules davant de la classe perquè els meus companys n'imitessin la pronunciació.

De petit em deien catalufo, perquè era l'únic catalanoparlant de la classe; depenent del curs, potser n'hi havia un o dos més. Anys després, descobriria que alguns del quillos de l'escola parlaven català en la intimitat, però no de portes enfora. I més o menys per la mateixa època veuria com el Raúl acabaria per treure's l'ESO sense ser capaç de dir dues frases seguides en català. Tot això passava abans del fenomen migratori de fora de l'Estat, en un poble convertit en ciutat dormitori, dins d'allò que anomenarem metròpoli, entre Pont Aeri i Plats Bruts.

El sol, el vent i l'abric. El sol seria Netflix i el vent, el despotisme espanyol marca de la casa, des de Felip V al senyor Wert i passant per Franco. Quan t'intenten treure el teu abric lingüístic a cop de porra o enfonsant-te el cap a dins del vàter, t'agafes ben fort a l'abric. Quan et criden catalufo pel carrer, t'agafes a l'abric. El vent mai ho arrasa tot, sempre en queda alguna llavor sota terra. El sol converteix sabanes en deserts.

La globalització i Internet ens han donat un calze i una capsa de Pandora. Parlem una llengua que ens permet comunicar-nos amb gairebé 500 milions de persones. És el sol del Carib, que ens fa generar dopamina a les discoteques (ho hauria de dir en passat o futur, ja ho sé). És el sol que "sale todos los dias, chipirón" amb el Pau Gasol de La Selección. És el sol que permet l'Ada demanar boicot a Amazon de Maó a l'Equador.

Necessitem més que mai una bona ventada pepera o neofeixista (sembla que amb l'allau de veus contràries a la Llei Celaá potser la tindríem). Una ventada que ens faci adonar que ens hem tret l'abric. I que després del sol, quan el vent decideixi tornar a bufar, ens farà agafar un refredat. I ja no recordarem com esternudàvem en català. No som culpables de treure'ns l'abric. Però morir d'hipotèrmia no li desitjo ni a la llengua més lletja del món.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —