Laura (Feminismo en 8 bits): "El món dels videojocs és molt ampli i el masclisme és a tot arreu" - Diari de Barcelona
Amb més de 15 mil seguidors, @feminismoen8bits fa més de dos anys que analitza el món dels videojocs des d’una perspectiva feminista. Avui parlem amb la Laura sobre el seu projecte, fent un repàs crític a l’evolució d’un sector que ja factura més que el cinema i la música junts, i que no està lliure de masclisme i de tot el que implica: estereotips, rols de gènere, sexualització, assetjament…
Com vas entrar al món dels videojocs? Recordes amb quins jocs va ser?
La veritat és que vaig tenir molta sort perquè, des que era molt petita, els meus pares ens van inculcar tant al meu germà com a mi l'ús i el gaudi dels videojocs. El primer videojoc que recordo és el típic Super Mario Bros de la Nintendo NES, però al que li guardo més afecte i el que crec que m'he passat 200 milions de vegades, i també el que em va ajudar una mica a entendre aquestes dinàmiques ludonarratives que trobem en els videojocs, va ser el Metal Gear Solid de la PlayStation.
És un món molt masculinitzat? Per què creus que hi ha la tendència a què els nens hi entrin molt més que les nenes?
El món dels videojocs, efectivament, està molt masculinitzat per correspondència directa al que hem viscut des de petits i petites, i sobretot pels estereotips de gènere que ens han inculcat. A la meva família, personalment, vaig tenir un accés primerenc als videojocs perquè hi havia el meu germà gran, però sé que això li ha passat a moltes altres nenes. I per desgràcia, des de les mateixes desenvolupadores de videojocs, la publicitat amb què ens han bombardejat ja des de petites ha anat sempre dirigida als nens, ja que els videojocs sempre s’han situat com un objecte del gaudi masculí; aleshores és clar, si dones per fet que els nens tenen una predisposició directa a jugar als videojocs o a la tecnologia en general, podem entendre per què la majoria dels llocs de treball del sector estan ocupats per homes. En resum, és tot conseqüència de la socialització primària i secundària que hem viscut com a nens i nenes.
Quan revises els jocs que jugaves de petita, com el Super Mario Bros o el Metal Gear Solid, de què t'adones?
Doncs que hi ha una misogínia interioritzada enorme a l'hora de construir els personatges i fins i tot les dinàmiques de poder que generen aquests jocs. Sense anar més lluny, a Super Mario Bros, un videojoc que qualsevol nen i nena hauria de poder jugar, podem comprovar que l’aventura que té l'heroi protagonista té l’objectiu d’aconseguir un cert objecte de desig: la princesa Peach o les princeses en general. I en el cas de Metal Gear Solid, encara que és cert que la història és molt més complexa (un shooter amb altres dinàmiques de jugabilitat), també podem observar que els personatges femenins estan infantilitzats, que no tenen un gran pes a la història, o que només serveixen per ajudar el personatge masculí a assolir els objectius de la trama. Aleshores clar, quan tu de petita vas jugant a aquests jocs també vas adquirint uns aprenentatges molt nocius sobre què hauria de fer una dona, i et planteges coses com: Una dona pot arribar al mateix que un home? A viure les mateixes trames o aventures? O hem d’estar relegades a un segon pla, ajudant o sent un objecte de desig i res més?
Entenc que d’aquesta consciència neix el projecte de @feminismoen8bits. Com et vas animar a tirar-lo endavant i quins van ser els teus objectius?
Doncs la veritat és que vaig començar amb el projecte perquè vaig sentir la necessitat d'aportar el meu granet de sorra denunciant el masclisme que vivim les dones als videojocs, i vaig veure que a Instagram no existia aquesta forma de crear contingut i em vaig animar. Sempre comento que, realment, la idea principal va venir perquè em vaig posar a veure El Senyor dels Anells i em va venir el pensament al cap, i, de fet, la primera publicació que vaig fer no té res a veure amb els videojocs, però sí que ja anava enfocada cap a la representació femenina a la ficció. Amb els dos anys i escaig que porto amb el compte la meva intenció principal sempre ha estat mostrar el masclisme als videojocs des de tots els àmbits, d'una manera més integral.
Ara que parlàvem de la infància, és clar que no qualsevol joc és apte per a un moment vital tan important. Com pot afectar tot això als nens?
La construcció de la personalitat de les persones és una cosa molt complexa, i al final són molts punts i moltes situacions de la vida que hi incideixen: família, escola, mitjans de comunicació, i evidentment la cultura en què vivim. Jo tampoc culparia els videojocs com a element de directe del masclisme de la nostra societat, ni molt menys —com tampoc se'ls pot culpar de la violència i totes aquestes mogudes que els encanta als boomers—, però és cert que si a tu t'eduquen en una societat masclista i patriarcal on la cultura en què et mous t'està dient tota l'estona que ets el rei del mambo, que tu pots ser el que vulguis i que marca increïblement els estereotips de gènere que viuen els nens des que neixen, t’acaba afectant. Si ja de petit et posen videojocs on jugues amb un personatge masculí superfort, que viu aventures emocionants i excitants, et sentiràs identificat amb ell i voldràs fer tot el que fa, però també entraràs en unes dinàmiques de poder en què majoritàriament el personatge masculí és el fort que ha de salvar les dones i la seva feblesa. Aleshores clar, vas adquirint aquestes dinàmiques i aquests rols de gènere, i si a més alhora estàs veient la televisió i llegint llibres i tots van en aquesta mateixa direcció, tot plegat fa que aquesta construcció es compleixi molt bé. Per sort, però, de tot es pot sortir.
Quins videojocs recomanes per als més petits?
Per allunyar-se una mica d'aquesta hegemonia tan apressada en què vivim, jo recomano començar amb unes plataformes, perquè al final involucra molt el tema de la psicomotricitat fina, i també el fet poder adaptar-se bé al comandament. Intentarem allunyar-nos una mica del típic Super Mario Bros, que està fantàstic, però es poden triar un altre tipus de jocs com l'Animal Crossing, algun de la saga Yoshi o fins i tot de Kirby, que ens poden ajudar a escapar d'aquest tipus de dinàmiques de poder. Un altre seria l'Untitled Goose Game, jocs molt fàcils en què els nens poden sentir que els van agradant els videojocs, que això cada vegada es va posant millor. Aquests serien per a un públic infantil de 6 a 11 anys, perquè són jugadors més inexperts. Però després, ja de 12 a 15, videojocs com Kenna: Bridge of Spirits, Ratchet and Clank o fins i tot algun Zelda, per començar a veure que hi ha altres estils de videojocs. I ja per a majors de 16 doncs algun RPG tipus Horizon Zero Down o algun shooter com Uncharted.
Hi ha una manca de referents femenins en els videojocs?
Sí, hi ha una clara manca de personatges femenins, sobretot en el que són els pilars. En els darrers 5-10 anys, tanmateix, podem començar a veure com la indústria està canviant i adaptant-se a les necessitats del consumidor perquè, sorpresa, gairebé el 50% dels jugadors som dones. Però és cert que en aquests pilars del videojoc, on tot descansa, estem veient que no hi ha una gran representació femenina, i aquest problema s'ha anat arrossegant durant tots aquests anys. Cal continuar mirant endavant, perquè malgrat que recentment han aparegut dones fortes, valentes, propietàries de la seva història —com Ellie a The Last of Us 2 o Aloy a les dues parts d'Horizon Zero Down— hem vist una reacció clarament misògina del públic, que encara que no sigui majoritària és molt sorollosa. Algunes desenvolupadores de videojocs, com Guerrilla Games, han dit alguna vegada que tenien por de posar un personatge femení en un videojoc triple A, per por que ningú vulgui jugar-lo i que això suposi la ruïna de l'empresa.
A banda d’aquests exemples més recents, moltes vegades el problema és que, dins d’aquesta escassetat de referents protagonistes, moltes han estat construïdes des de la mirada masculina, oi?
L'exemple més famós i que més està radicat a la nostra cultura és el de Lara Croft. A Lara Croft sempre se l'ha pintat com un personatge empoderat, que bé podria ser-ho perquè al final neix de l'estàndard feminista de finals dels 90 i principis dels 2000, amb el tema de "les noies som fortes", les Spice Girls i tot aquest boom, és cert. Però si analitzes el personatge i veus la seva projecció en la història pots veure, primer, com el seu cos està completament allunyat de la realitat, i després com les construccions dels plànols aïllen parts que la cosifiquen; pel que fa a la seva història, sempre té a veure amb la recerca de l'aprovació del seu pare, de seguir cegament amb la seva feina, i al final construeix un arc argumental al voltant d'un altre home. Realment, va ser un gran boom però no té tant de feminista com crèiem o com ens han intentat fer veure. Pel que fa a la sexualització, és important observar que les opinions que es fan sobre el físic dels personatges femenins no tenen contrapartida amb els masculins: no veurem mai un munt de dones queixar-se del cos de Geralt of Rivia (The Witcher), per exemple, dient que és massa lleig o té massa cabell… de forma estructural això no passa.
Suposo que en això hi influeix un món de la programació totalment masculinitzat.
Per descomptat. De fet, fa un parell de dies vaig fer una publicació que parlava dels “Walk Cycles”, que és la forma de caminar que tenen els personatges animats. I podem veure com fins i tot una cosa tan bàsica com és la forma de caminar d'algú s’utilitza per cosificar la dona, per maximitzar aquest contoneig que no es dona de forma natural. Realment, és la mirada masculina allò que travessa el personatge femení. I en la indústria del videojoc, com en altres tantíssims àmbits copats per homes en les altes esferes, hi ha un problema molt gros d'assetjament laboral i d’assetjament sexual davant de les dones, fins al punt que moltes d'elles acaben deixant els treballs. I si ja hi ha un baix percentatge de dones que es dediquen al desenvolupament de videojocs, a sobre han de viure en un entorn laboral on les discriminen pel seu físic, pel seu treball o han de conviure amb senyors que fan bromes o coses puerils o fastigoses… Només cal recordar l’escàndol de Blizzard. És clar, tot això és una cosa estructural que incideix directament en el producte final que és el videojoc.
Hi ha qui diu que també se sexualitzen els homes, amb l’exemple paradigmàtic de Kratos, un personatge que va seminu i compleix els estàndards masculins. És exactament el mateix?
Clarament no. D’una banda, hi ha la sexualització, i de l'altra, la fantasia de poder, que és al que sempre em refereixo quan parlem de personatges masculins que van seminus. El cas de Kratos, que és el més utilitzen els homes, considero que és el més fàcil de veure, perquè de fet Kratos és un personatge rude, fort, valent, que utilitza aquesta força que li atorguen els braços descomunals que té per liquidar les seves preses i, al final, cap pla que es fa servir al videojoc és resultat d'hipersexualitzar el personatge, d’excitar una mirada femenina. A God of War, de fet, es poden veure moltíssimes escenes amb grans connotacions sexuals on bàsicament l'objecte de la trama és la dona, perquè al final són relacions heterosexuals que compleixen les fantasies masculines hegemòniques que no tenen per què ser la realitat (dones que són completament precioses, trios, bacanals…). I per descomptat elles sempre en tenen ganes i sempre volen tenir relacions amb ell. Les dones, doncs, no estan fent ús del poder que tenen sobre ell (spoiler: mai tenen aquest poder) per aprofitar-se de la seva vulnerabilitat física (tampoc en té), sinó que és just al contrari.
Anem a parlar del joc online. Una dada: tan sols un 4% de les dones s’identifiquen com a tal quan juguen en línia. Per què creus que això passa?
Doncs mira, jo vaig fer una crida a través de la meva pàgina per reunir diverses experiències de les dones en el joc online, i la resposta va ser aclaparadora, amb experiències realment brutals, fins al punt que moltes han deixat de jugar per l’assetjament que han patit. Com a dona, no només t’insulten menyspreant-te i dient-te dolenta (com podria passar amb els homes), sinó que hi ha una diferència abismal que resideix en el fet que t’insulten pel simple fet de ser dona, amb els típics “puta”, “guarra”, o “ves-te’n a la cuina”. Llavors, et planteges per què estàs jugant a un videojoc en línia sola, si val la pena enfrontar-te a un espai virtual on això ja t'ha passat o has vist que han insultat per ser dona a altres conegudes… Una de les “solucions” a les que recorren és que moltes d'elles es posen un nick ambigu o masculí per intentar ocultar que són dones, o se silencien els micròfons i no escriuen pel xat, i al final la seva identitat queda totalment diluïda a l'espai virtual per tal de no patir més assetjament.
Les dones representen més d’un 40% del total de jugadors d’Espanya, però només un 10% dels jugadors professionals d’eSports. Creus que l'assetjament influeix en aquest percentatge?
Òbviament. Fins i tot quan arribes al final del tot, fins i tot allà, t'acabes desplomant perquè no hi ha una protecció efectiva davant de l'assetjament. Ara estic pensant en l’exemple de ja desapareguda Remilia Creveling, una noia trans que va haver de deixar la seva tasca com a jugadora professional del LoL (League of Legends) per problemes d’ansietat i autoestima derivats d’aquest maltractament.
Tot això es pot portar al tema dels streamers, una feina en què, sovint, et pots trobar totalment exposada
És clar, és que el món dels videojocs és molt ampli i el masclisme està a tot arreu. Ara penso també en què fa poc la parella d’streamers Alexelcapo i Chio Uyuni van tallar la seva relació i van demanar respecte per la xarxa. Que diràs, i això què m’importa? Doncs té molt a veure amb el que vull dir. Aquesta pobra noia fa dies o setmanes que denuncia per Twitter que li està plovent una quantitat gegant de crítiques i d'insults, perquè l’assetgen dient que ella va estar amb ell pels seus diners, que és una mala dona… és que és a tot arreu. A més, en el tema de l'stream i de Twitch quasi sempre t'acaben hipersexualitzant, i si no compleixes els estàndards de la feminitat hegemònica t'aclaparen per altres coses. Al final, si ets un personatge públic i ets una dona et donaran per tot arreu, tant se val si ets alta, baixa, graciosa, menys graciosa… és que és igual. I una cosa que veig sovint és que es paternalitzen molt les dones que juguen a videojocs. Fins i tot a mi m'ha passat d'estar jugant, i sense voler demanar cap tipus d'opinió sobre res, que vingui el típic senyor que no et coneix i digui “així no es juga”, “per allà no és”… i dius jolín, ja està bé no? El que vull demostrar amb tot això és que hi ha una estructura al darrere que ho acaba esquitxant tot.
El vídeo que va fer una companya ho descriu perfectament:
Tráiler honesto: Valorant pic.twitter.com/yoL2q4LYGf
— Anna, who doubts reality \uD83E\uDD8A\uD83C\uDFF3\u200D\uD83C\uDF08 (@LaZorraDeAnna) May 18, 2021
Com es pot solucionar tot això? Per molt que individualment puguem aportar el nostre granet de sorra, potser calen canvis més estructurals, no?
Per descomptat, primer des de l'escola, des de la mateixa família, cal enderrocar aquests estereotips de gènere i deixar que les dones juguin en pau. A les nenes, que els comprin videojocs i que els inculquin el plaer de jugar, i a nivell d'empresa doncs evidentment que tinguin polítiques d'igualtat, que no permetin tots els abusos que hem anat veient aquests anys. Han de fer encara una feina molt important, com podria ser la creació d’unitats d'igualtat, que als mateixos treballadors se'ls facin cursos, que entenguin que això és un problema d'arrel que pateixen les dones i que és una cosa molt més profunda, en definitiva. Per descomptat cal també la conscienciació dels mateixos jugadors, i que les empreses de videojocs en línia tinguin un sistema de reports efectiu (i que no hagis d'estar esperant setmanes per veure si realment reporten o no aquella persona que t'està fent la vida impossible). Són mogollón de canvis, però és obvi que val la pena.
Ets optimista?
Jo sempre dic que em mostro molt optimista; sé que de vegades és difícil veure-ho perquè el meu compte es dedica una mica a treure els colors a aquestes empreses de videojocs, o a criticar com funciona el món dels videojocs i el masclisme que patim les dones. Malgrat tot, aquest món està evolucionant abismalment els darrers anys, amb la nova generació de consoles veiem com incorporen nous personatges femenins protagonistes de triples A. Això, fa cinc anys, era impossible. Òbviament hi ha hagut personatges femenins importants, però em refereixo a personatges que viuen la seva pròpia història, que no estan hipersexualitzades… s'està veient ara, i em veig molt optimista, sí, perquè sens dubte tot això és resultat de la lluita de tantíssimes dones que estan patint malgrat tot l'activisme que estan fent. També, és clar, pel canvi de mentalitat que han fet molts homes, ja que en el feminisme i en el canvi que ha de tenir la societat hem de treballar al mateix equip. Així que sí, que això va cap endavant.
