- entrevistes -
Ladilla Rusa
Publicat el 05 de setembre 2020

Tania Lozano i Víctor F. Clares són dos amics de tota la vida de Montcada i Reixac que des del 2017 s'han donat a conèixer com a Ladilla Rusa, un grup d'electropop que barreja gèneres i mai perd el sentit de l'humor. El 2018 van estrenar el seu primer disc, Estado del malestar (La Mundial Records), impulsat per un Verkami que els va permetre tirar-lo endavant. Des de llavors han triomfat amb èxits com "Bebo (De bar en peor)", "Macaulay Culkin" o "KITT y los coches del pasado" (El Genio Equivocado, 2019), que ja té més de 5 milions de visualitzacions a YouTube.

Malgrat haver apostat per la música, tots dos són periodistes, el que els fa no perdre mai el sentit crític i reivindicatiu, tant a les cançons com als directes. A més, comparteixen un podcast, Café y cigarro. Sigui com sigui, tot allò que toquen ho converteixen en broma i festa a parts iguals. Uns dies abans de la seva actuació al Sala BCN, vam parlar amb ells sobre els seus plans de futur i el balanç que fan de la seva curta però intensa i prometedora trajectòria.


Per què comença Ladilla Rusa?

Tania: Ladilla Rusa comença així una mica sense saber què passaria. Nosaltres som amics de tota la vida i sempre estàvem composant cançons absurdes al metro, de festa amb els nostres amics, etc. I un dia vam dir “doncs per què no fem un grup de música?” i la nostra intenció era gravar un parell de temes i fer una mica el tonto, però al final mira, la broma se’ns en va anar una mica de les mans i s’ha acabat convertint en la nostra feina a dia d’avui.

Com sorgeix el nom?

Víctor: Teníem un altre nom en ment però no ens convencia i estàvem així com esperant que arribés una mica la trucada divina. El nom definitiu va ser una mica una casualitat, estàvem també de festa i... [riu] estàvem al bar d’un amic nostre d’Israel, d’aquí de Barcelona, i res, justament va entrar una noia que era russa i vam començar a parlar amb ella. Estàvem entre cerveses i tal i li vam començar a fer preguntes sobre Rússia. I una de les preguntes era si l’ensaladilla russa era igual que aquí. Aleshores res, derivant una mica la ximpleria de la pregunta, vam dir “ensaladilla russa, Ladilla Rusa... ja està, tenim nom”. O sigui que va sorgir amb tres cerveses i el nom la veritat és que és lo más.

Com comença la vostra relació? 

V: Ens vam conèixer a l’institut. 

T: Concretament en una sortida d’esquí, perquè anàvem al mateix curs però no a la mateixa classe, o sigui que abans no ens coneixíem bé. Vam anar a esquiar i no ens va agradar l’experiència i estàvem a la neu i vam dir “va, anem al bar a prendre una Fanta”, perquè en aquell moment no bevíem cervesa, érem molt joves, teníem 12 anys. I allà va sorgir aquesta gran amistat que dura fins al dia d’avui.


"La gent quan ens veu a l’escenari veu a dos amics de tota la vida que estan passant-ho bé"


Quin procés seguiu per fer una cançó?

V: Doncs depèn, cada cançó sorgeix d’una manera diferent. Hi ha cançons en què se’ns acudeix una mica el tema i a partir del tema pensem una lletra, després també hi ha cançons que ens van sorgir fa temps com de manera espontània amb una frase o una tornada i a partir de la tornada completem la cançó. Altres vegades també surten d’una manera més pensada, també hi ha cançons que naixen més clavant els colzes perquè són més complexes d’escriure. 

Us heu format en música?

T: No, no tenim cap tipus de formació. Jo sé una mica de guitarra, de fet ara reprendré les classes, però no ho aplico a Ladilla Rusa. És més una afició de moment. En un futur sí que m’agradaria acabar tocant amb el grup, però no crec que sigui en un futur a llarg termini. De fet, no hem fet ni una classe de cant. 

V: Jo tampoc tinc formació musical. Ara estic estudiant piano però molt poc a poc. Sí que m’agradaria en algun moment poder aplicar-ho a Ladilla, però treballem d’una altra manera. Tenim bastanta oïda musical i molt de bagatge musical, però no tenim la tècnica, aleshores treballem amb un productor amb qui anem fent arranjaments i harmonies i aquest tipus de coses.

Creieu que cal ser músic per poder triomfar a la música?

V: Nosaltres no som músics i la veritat és que en el nostre cas crec que el més important del projecte són l’humor i les idees més que la música, tot i que la música està molt ben feta perquè tenim un súper productor que és un musicàs i al final per nosaltres era important que la música fos de qualitat i que no sonés amateur sinó que sonés professional.

T: Això parlant musicalment, però a part als directes crec que és súper important l’actitud i crec que nosaltres la tenim. Perquè moltes vegades hem sortit a cantar davant de milers de persones i no és fàcil que només dues persones cantant sobre unes bases aixequin milers de persones. 


"Ens agrada atrevir-nos a fer coses que no sabíem fer abans"


Gaudiu més el directe o la composició?

V: Doncs de totes dues coses, la veritat és que totes dues tenen la seva gràcia. Compondre és molt divertit perquè mai saps fins on pot arribar una idea, com de boja pot arribar a ser, fins on la pots estirar i és molt divertit. Tot i que a l’hora de gravar-la ens posem una mica nerviosos perquè no sabem si la podrem arribar a fer [riu].

T: Clar, l’última vegada vam trigar moltes hores en gravar la cançó.

V: Sí, perquè ens costa una mica. Però això dels directes també és una passada, de fet ara que no tenim tants concerts es troba molt a faltar. Cada directe és diferent i, encara que el xou està tancat, sí que donem espai a la improvisació. Els públics també són molt diferents i la gent ve amb moltes ganes de festa i passar-ho bé i això fa que nosaltres també ens motivem molt, o sigui que és molt divertit. 

Com definiríeu el vostre estil a algú que mai ha escoltat Ladilla Rusa?

V: El fons de tot és el pop, cançons d’esperit pop perquè són encomanadisses i amb unes estructures que recorden més al pop potser que a altres estils. A més, és música electrònica però cada cançó és diferent, hem intentat jugar amb diversos gèneres musicals. Sempre diem que ens agrada atrevir-nos a fer coses que no sabíem fer abans, que no en teníem ni idea. Aleshores anem per aquí, potser alguna cançó és més rumbera, potser una altra és més disco... és també la gràcia del grup, treure cançons que la gent no esperi com seran.

Us inspireu en alguna cosa per fer les lletres?

T: Doncs ens van venint idees boges repentinament, no?

V: Sí, una mica de tot. Tampoc ens posem a buscar referències, és més natural. Al final pot ser una ximpleria o un tema més profund, tenim algunes cançons amb un component més polític, però moltes vegades també venen de la ximpleria, que també cal reivindicar-la i explotar-la. 


"L’humor és la base de tot, de la nostra vida i de la música que fem"


Teniu referents pel que fa al so o les lletres?

V: Quan vam començar sobretot els referents eren grups semblants al nostre, perquè el nostre productor, Ignacio Miranda, és d’Ultraplayback, que és un grup d’aquí de Barcelona que ens agradava molt, ens agradava molt el so i tot. També ens agradaven molt Los Ganglios, per exemple, que tenien una mica aquest esperit que cada cançó és diferent i molt boja.

T: Després si ens remuntem a anys anteriors hi ha hagut McNamara i tot això, que tenien unes lletres també molt boges.

V: Luis Miguélez, Carlos Berlanga... tota aquesta gent.

T: En aquesta gent ens hem inspirat molt.

V: Chico y Chica, també molt grans, i gent d’aquest rotllo. I també, a part, ens agrada música molt diferent d’aquest estil. Som molt melòmans i ens agrada des de Los Chichos i Toni "El Gitano"...

T: Fins a Elton John o Daft Punk

Què tal amb la vostra discogràfica, El Genio Equivocado?

V: La veritat és que és una discogràfica independent petitona i són amics nostres. És tot molt natural i anem aprenent els uns dels altres perquè ells també venien de portar grups diferents al nostre i nosaltres fem coses diferents que ells no havien fet mai al segell. Ens anem complementant.

Us va sorprendre la reacció de la gent amb el Verkami per finançar Estado del Malestar?

T: Doncs la veritat és que vam quedar sorpresos perquè el projecte acabava de començar i hi havia molta gent que encara no ens coneixia i que va posar els diners sense saber què faríem. Molt contents.

El juny vau estrenar "Macarrones Pop". La vau composar al confinament?

V: Va ser una mica abans, la música sí que la vam fer durant el confinament, però la idea i la lletra se’ns va acudir abans. Vam aprofitar aquells dies per fer-la i just quan ens van deixar sortir de casa de seguida vam gravar les veus per poder treure-la.

Com us vau sentir durant el confinament?

T: Doncs com tothom, a estones millor i a estones pitjor. Tots hem passat per diferents estats, però bé...

V: Bé, dins del que cap som privilegiats perquè no ens ha passat res ni a ningú de la nostra família ni res, així que cal ser positius.

Creieu que tot això que està passant dona per fer una cançó?

V: A veure, jo crec que fer una cançó sobre això seria una mica... anava a dir una brutalitat! Una tallada de rotllo, una sacada de coño. [riuen]

T: A mi em fa molta mandra fer una cançó sobre Covid, confinament i tot això. Crec que nosaltres justament tenim un grup que toca diferents temes bojos i a la gent li farà més gràcia que ens posem a parlar d’una altra cosa i que ens inventem alguna història boja que no que tornem al mateix. 

V: Clar, jo crec que al final el nostre grup té una mica el sentit que la gent es pugui evadir i passar-ho bé i si tornem a parlar del mateix tema que s’està parlant 24/7 no tindria molt de sentit.

Com neix "KITT y los coches del pasado"?

T: Doncs mira, per un amic nostre que estava una mica boig i li deia “el coche fantástico” a la seva nina i li deia “KITT, KITT, traeme crema para las manos”.

V: Sí, d’una frase molt tonta d’un amic que ens va fer gràcia i aleshores a partir d’aquella frase vam començar a imaginar la història d’un cotxe que donava coses al tio que el portava i així vam començar a estirar del fil i a imaginar. Aleshores va sorgir el personatge de José María i tot el rotllo. 

Com se us va acudir col·laborar amb artistes tan diferents a vosaltres com Joan Colomo o Lady Gipsy?

V: Doncs mira, justament per això, perquè també està bé fer coses que no són previsibles i que a priori sembla que no funcionaran i al final mira, funcionen. Joan Colomo, per exemple, és un cantautor que té un estil molt propi i molt concret i justament per això, el contrast, és el que fa gràcia. També veure’l així vestit de José María amb el bigoti i tot. Aleshores res, va ser com una il·luminació que vam tenir, vam dir “això pot funcionar” i ho vam provar i ens va sortir bé. Som bastant intuïtius perquè som escorpí els dos. 

T: Sí, ens portem sis dies. [riuen].

Com d’important és l’humor a la vostra música i a les vostres vides?

T: Doncs l’humor és la base de tot, de la nostra vida i de la música que fem. Sempre estem de cachondeo, de fet el Víctor i jo no ens avorrim mai perquè com som amics de tota la vida i ho sabem tot... una de les vàlvules d’escapament o manera de poder conviure tant és l’humor, sempre estem amb la conya marinera amunt i avall, ens agrada molt el riure i dir tonteries.

Alguna vegada heu temut ofendre algú o tenir represàlies per alguna cosa dita en una cançó?

V: No perquè no crec que siguin cançons ofensivas cap de les quals hem tret, són respectuoses, aleshores no té perquè. Si algú s’ofèn, està en tot el seu dret d’ofendre’s. I si et refereixes més a la cançó que parla de corrupció política i tal, és una cançó que està molt mesurada i són casos que al final són d’hemeroteca, estan publicats i han passat. Així que si s’ofenen, potser els hauria d’ofendre més el que han fet, no que nosaltres ho diguem.

Sempre és tot broma, o hi ha alguna part de reivindicació en la vostra música?

V: Essencialment és broma, després sí que hi ha algunes reivindicacions que estan més implícites, altres són més clares, però tampoc és molt buscat, ens surt de manera natural. Per nosaltres el més important és que a la gent li facin gràcia i que facin passar-ho bé.

Heu pensat fer música en català?

V: Tenim una cançó en ment en català que està com a mitges, però sí, està en ment. 

T: Coming soon [riuen].

Com us ve la idea de fer un podcast?

V: Nosaltres venim de la ràdio i teníem moltes ganes de fer ràdio i tal i va sorgir perquè vam conèixer l’Alba Rihe i parlant vam dir “vinga va”. I li estem donant forma, trobant el que volem fer. Cada vegada ens agrada més fer projectes propis per poder decidir tot el que fem i tornar a la ràdio, que sempre ens ha fet gràcia.


Sobre el periodisme: "Quan una feina és precària, la qualitat del resultat no és el més desitjable possible"


Hi ha alguna cosa del periodisme que no us agradi perquè al final hagueu apostat per la música?

V: Nosaltres portem ja uns anys, hi ha algunes coses que evidentment et poden arribar a desencantar de la professió, però essencialment jo crec que potser seria la precarització de la professió, que al final deriva en moltes altres coses. Quan una feina és precària, la qualitat del resultat no és el més desitjable possible. Però sempre hem estat lligats i seguim una mica lligats al periodisme perquè al final és la nostra professió.

Quina és la clau de l’èxit del grup?

T: Doncs jo no ho sé bé. Que som dues persones naturals i divertides, fem lletres amb molt d’humor, portem la festa per bandera, la gent s’ho passa molt bé amb nosaltres. És un grup que va néixer sense pretensions i això es nota. La gent quan ens veu a l’escenari veu a dos amics de tota la vida que estan passant-ho bé.

V: I que les cançons estan pensades i treballades, hi ha molta feina darrere. 

Quin és el futur de Ladilla Rusa?

T: Nosaltres fins fa poc vivíem de la música, ara evidentment estem malvivint perquè amb la crisi i la Covid ha passat el que ha passat, però és un projecte a llarg termini. De fet, estem treballant en un segon disc i si la Covid ens ho permet hi haurà Ladilla Rusa per molt de temps. 

Hi ha data per aquest disc o per algun single?

T: Pel disc no. Tenim el single fet però hem de gravar el videoclip, perquè no pot sortir sense videoclip, i encara no tenim clar quan el podem gravar pel desplegament que això comporta. De moment no hi ha data, esperem que per després de l’estiu, però de moment no podem dir quan.

Juguem ara al 'Davant del mirall'. Un somni fet realitat?

T: Jo quan era petita realment volia gravar un videoclip i ho he fet, i a sobre té 5 milions de reproduccions. No puc demanar res més. 

V: Doncs aquest.

Un somni per complir?

V: Actuar a la Super Bowl.

T: Jo tenir un affaire amb Julian Casablancas. Liar-m’hi una mica, que em faci un petó [riu].

La por més gran?

T: Cagar-nos a l’escenari. [riuen]

V: És veritat, sí.

T: Que tinguem ganes de fer caca quan estiguem cantant.

V: De fet tenim un codi. Bé, un codi no, que si un se n’ha d’anar que l’altre segueixi i ja està. 

Un record de la infància?

T: Em vaig quedar tancada com cinc hores dins del lavabo, aquest és el meu record de la infància. Vaig tenir una al·lucinació i la meva tieta no em trobava per casa. I a tu?

V: Doncs a mi em va perseguir una oca durant mig kilòmetre i ara tinc fòbia als ocells en general. No puc veure’ls.

El títol de la vostra vida si fos un llibre?

T: Com el que va escriure Chimo Bayo, “No iba a salir y me lié”, o alguna cosa així.

Què no us han preguntat mai?

V: Doncs mira, mai pregunten què hem menjat, que és una cosa que jo en canvi sempre pregunto i que diu molt d’una persona. Però avui encara no he menjat res.

T: Jo tampoc.

Avui no podeu, però sinó ho respondríeu?

V: Sí, ho diríem sense problema.

Acabem amb el 'Paraula a paraula'. Periodisme.

V: Professió.

Electrocosa.

T: Ladilla Rusa.

"KITT y los coches del pasado".

V: Temazo.

Estado del malestar.

V: El nostre primer disc.

T: Opera prima. [riuen]

Borratxera.

V: La que ens fotrem després.

Tania.

V: Sofocada.

Víctor.

T: Charleta.

Ladilla Rusa.

T: Meravella.

V: Fantasia.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —