“Quan les dones que han patit violència obstètrica arriben a casa, es troben malament emocionalment i físicament trencades i és quan comencen a buscar informació i troben diferents associacions d’assistència al part i que defensen els drets de les dones” explica Claudia Pariente, creadora de la plataforma Entre Mamás. Així, la proliferació d’associacions i informació fa que algunes dones donin el pas i denunciïn el seu cas.

Segons Pariente, l’obstetrícia és la disciplina mèdica més denunciada. Tanmateix, Josefina Goberna-Tricas, Doctora en el Programa de Filosofia ètica i política de la Universitat de Barcelona i Directora de la Revista MUSAS (Revista de Investigación en Mujer, Salud y Sociedad), afirma que les dones que denuncien encara són una “minoria”, perquè sobretot ho fan aquelles que “se senten més frustrades i que tenen més accés a la informació”. De fet, hi ha moltes dones que no són conscients d’haver patit violència obstètrica.

En la mateixa línia, Marta Alonso explica que moltes dones que la pateixen estan ”tan agraïdes de poder tenir el seu fill i que tot hagi anat bé, que no paren a pensar i no donen importància a com ha sigut el part, el procés”. Pariente coincideix que s’ha produït una “normalització” de certes pràctiques que són violència obstètrica, ja que creu que moltes dones “només tenen la imatge de parts medicalitzats i pensen que això és la normalitat, quan l’evidència científica demostra el contrari”.

Per combatre aquesta normalització de la violència, Goberna-Tricas recomana que les dones que n’han patit acudeixin a una associació que defensi els seus drets, per rebre suport i compartir l’experiència amb altres dones, així com assessorar-se legalment sobre el seu cas. Tanmateix, opina que sobretot cal “treballar en la prevenció i en canviar els models d’atenció, acció que ja s’està fent en molts centres, associacions o col·lectius”.

De la mateixa manera, Pariente afirma que, a més, s’hauria de proporcionar educació sexual des de la infància. “Per poder arribar al part empoderades, cal que siguem nenes i adolescents empoderades”, opina l’activista. La Vinyet Duran, que va patir violència obstètrica fa nou anys durant el seu primer embaràs, també remarca la importància de l’educació sexual. “Hauríem de conèixer els processos dels nostres cossos, aprendre a no tenir por al part perquè no és una patologia, sinó que és una cosa natural i que el nostre cos, com a dona, està preparat per gestar i per parir”.

Tanmateix, Pariente remarca que “tot i que una dona no tingui cap informació sobre els seus drets, aquests s’haurien de respectar igualment”. “No cal que una dona tingui un màster en part per poder anar amb la confiança que ens atendran de forma segura i ètica en qualsevol hospital” afegeix.

Seqüeles físiques i emocionals

La violència obstètrica es manifesta en l’embaràs, el part i el postpart, però les conseqüències d’aquestes situacions poden perdurar anys, i fins i tot, tota la vida de la dona. Per exemple, les mares poden patir estrès posttraumàtic durant anys, afirma Pariente; o tocofòbia, és a dir, la por irracional a l’embaràs i al part. Tot i que a nivell espanyol encara no hi ha estudis sobre aquestes conseqüències, l’estudi Trastorns posttraumàtics a causa del part, de Cheryl Tatano, afirma que en alguns països anglosaxons la xifra de persones afectades oscil·la entre l’1,5% i el 6%

“Amb la meva primera filla, per exemple, anava sempre amb la idea d’un part natural perquè considerava que era un ritual molt bell, i durant tot l’embaràs em vaig fer a la idea de donar a llum de forma natural”, explica la Maggie Rangel, a qui li van provocar una cesària. “El part i el postpart van ser molt durs i traumatitzants perquè psicològicament no estava preparada per a una cesària”.

A més, durant aquest embaràs tampoc no van respectar-li el seu desig de veure la seva filla només néixer. “Em va donar tanta impotència que no respectessin els meus desitjos que em vaig posar a plorar desconsoladament mentre encara m’estaven cosint i per això l’anestesista va decidir adormir-me sencera mentre acabava la cesària”.

A la Maggie, de fet, també li van provocar el part del seu segon fill, realitzant-li una altra cesària. Ella va tenir els seus dos fills a Veneçuela, país on la violència obstètrica està regulada legalment des de 2007. Tanmateix denuncia que aquesta és encara una pràctica molt freqüent, i que a Veneçuela la majoria de dones segueixen tenint els seus fills per cesària.

La Maggie també pensa que va sentir que perdia connexió amb els seus fills perquè li havien provocat ambdues cesàries. “Per sort, vaig recuperar aquesta connexió a través de la lactància, però igualment a mi sempre em quedarà aquest dolor de no haver pogut tenir un part natural, perquè era un dels meus majors somnis i me’l van treure dues vegades sense cap sentit”, reflexiona quatre anys després del naixement del seu segon fill.

De fet, aquesta falta de vinculació entre els fills i la mare no és només un sentiment de la Maggie, sinó que moltes dones ho senten després de la violència obstètrica. “I si el fill no es vincula al moment amb la seva mare, després aquests tenen complicacions emocionals al llarg de tota la vida” afirma Pariente.

Els efectes físics

A banda de les conseqüències psicològiques, la Maggie també va patir els efectes físics de la cesària provocada. “A la nit, el meu úter va començar a fer el procés, vaig començar a sentir contraccions, quan ja feia hores que havia donat a llum per cesària a la meva filla, però el meu úter estava realitzant el procés del part”, recorda Maggie.

Pèrdues d’orina, traumatismes o dolor en la zona pèlvica són algunes de les seqüeles físiques que la violència obstètrica pot deixar en les dones que n’han patit. A més, l’oxitocina que s’introdueix en el cos de les dones per accelerar els processos del part, també pot tenir efectes secundaris com hemorràgies en el postpart o patiment fetal.

A la Vinyet Duran, per exemple, li va deixar de funcionar la bufeta durant els dies posteriors al part. “Jo plorava i pregunta per què m’estava passant i les infermeres només em miraven amb cara de pena, dient-me que a vegades el part podia portar aquest tipus de complicacions” relata la Vinyet.

“Després de sortir de l’hospital, jo estava contenta perquè el meu fill estava bé i tothom t'empeny a pensar que si els dos esteu bé, doncs que no havia de pensar més en les complicacions, que simplement havia tingut mala sort” recorda. No va ser fins que va començar a informar-se i llegir altres experiències de mares, que va adonar-se que, en realitat, aquest havia sigut un efecte secundari de l’epidural.

“Fa nou anys, quan vaig tenir el meu primer fill, no sabia ni que existia el terme de violència obstètrica, va ser quan vaig començar a llegir relats d’altres mares, que em vaig sentir identificada i vaig poder posar-li nom a tot allò que m’havia passat” A banda d’això, la Vinyet va sentir que va rebre un tracte infantilitzant per part dels metges durant tot el part, quan no li responien les seves preguntes, quan les infermeres es reien d’ella durant les contraccions.

“El personal entrava sense preguntar-me res, sense presentar-se, ni mostraven cap empatia, i sense respectar la meva intimitat” recorda la Vinyet. A més, durant l’última setmana d’embaràs, li van realitzar la maniobra de Hamilton (el ginecòleg introdueix el dit dins del coll de l’úter per desenganxar la bossa amniòtica de la base de l’úter i així adelantar el moment del part), sense ser-ne ella conscient, i durant el part, li van posar oxitocina sense consentiment i li van fer una episiotomia i la maniobra de Kristeller.

L’opció de parir a casa

Després d’aquest primer part, la Vinyet va decidir parir a casa pels seus següents dos embarassos. “Sovint em diuen que parir a casa és un acte egoista o irresponsable, però per mi és l’acte més generós que es pot fer cap a un fill: donant-li la millor arribada al món, sense traumes ni patiment, sinó amb amor i respecte”, afirma Vinyet. Per a ella, poder parir a casa va suposar “curar moltes ferides que em va causar el meu primer part, i ser conscient de la força que tinc i que puc superar els problemes que em vinguin”.

Vinyet amb el seu segon fill, assistida per la llevadora en el seu part a casa. Foto: Vinyet Duran

Altres dones també reivindiquen parir a casa com una de les formes més naturals i una opció possible davant la “sobremedicalització” als hospitals. De fet, segons l’OMS, només un 10% dels parts es compliquen i requereixen d’assistència mèdica.

Tanmateix, altres activistes, com Claudia Pariente, creuen que el nombre de dones que decideix parir a casa després de patir violència obstètrica és “anecdòtic”, i algunes de les mares que donen a llum a casa no han patit prèviament violència. “Aquelles mares que poden parir a casa són persones molt informades i que tenen unes idees molt clares de tot allò que envolta el seu procés de part” explica.

Després de patir violència obstètrica, les dones i els seus cossos reaccionen de manera diferent. Mentre que algunes desenvolupen una por cap a tornar a quedar-se embarassades i haver de passar de nou pel procés del part, altres canvien d’hospital o clínica i altres fins i tot tornen a donar a llum en els mateixos hospitals. I com la Vinyet, algunes prenen la via del part a casa.