Arribo al teatre Poliorama una mica abans de l'hora que havíem acordat per l'entrevista, així que soc als seients de l'entrada, esperant l'arribada d'en Ferran Vilajosana (Barcelona, 1988). Al cap de pocs minuts, l'actor entra per la gran porta del teatre, disparat, amb una orxata a la mà que va a conjunt amb la seva camisa de ratlles i una gorra verda. Saluda i es posa a xerrar amb un treballador del teatre fins que pocs segons després diu: "Ai, si jo ara tenia una entrevista!". Mira cap a la noia que és a la guixeta del teatre, que li fa un gest amb el cap en direcció cap on estic asseguda. Li explico que vinc del Diari de Barcelona per entrevistar-lo, ens presentem, i anem cap a una sala al costat de l'escenari. Diu que els camerinos estan una mica desendreçats... Entaulem una conversa sobre llibres, però hem de canviar de tema i començar l'entrevista.

Com va començar la teva passió pel teatre?
Comença gràcies als meus pares, que tota la vida han fet teatre amateur al Cercle Catòlic de Gràcia. Vaig conèixer el teatre amb tres anys, i amb deu anys ja feia obres allà amb ells. Llavors els vaig dir: "Papes, a mi aquest hobby vostre em tira tant que m'hi voldria dedicar". Vaig tenir la fortuna als 12 anys de fer una obra aquí al Poliorama, i va ser el meu debut. Des d'aleshores, no he parat.

Aleshores, entenc que els teus pares et van donar suport a quan els vas dir que volies ser actor...
Sí, del tot. De vegades dic de broma que a ells els apassiona aquest ofici més que a mi, i de fet he descobert aquest ofici gràcies a dues persones que ni s'hi dediquen. El meu pare era infermer, la meva mare professora... i han estat ells els qui m'han fet estimar l'ofici.

A part de classes de teatre, també vas fer classes de claqué i música. Algun cop has pensat a explotar més la faceta de ballarí i de músic?
L'avantatge d'haver fet música de petit és que ja ho portes a la teva caixa d'eines, i en moltes obres de teatre m'han demanat que canti, que toqui el piano... i sempre que puc ho exploto en aquest sentit.

Això pel que fa a la música, però en el ball no t'hi hem vist tant.
L'únic que vaig fer una mica metòdicament van ser nou anys de claqué que...

Nou anys!? Són molts, encara que es digui ràpidament.
Sí, però, tot i això, no em considero ballarí. És cert que el tinc, una mica rovellat però el tinc. Sempre que puc l'introdueixo als espectacles, i estaria molt obert a continuar-li donant oportunitats.

Ja t'ho han preguntat diverses vegades, però em veig obligada a dir-ho: et veus encallat en el paper de Roc del Super 3?
No, no gens. El Roc va ser una etapa de la meva vida que va durar vuit anys i va ser preciosa, com un somni. Tot el que va generar va ser molt bonic: una generació de nens i nenes que ens seguien amb molta alegria, i compartíem molts valors amb la futura societat catalana. Això va ser molt especial i ho guardo com un record d'or. I no, no em veig gens encallat perquè després he continuat fent coses i bastant diferents. Tot i això, no m'importaria tornar a fer un paper semblant, fent del tonto dels més tontos. Em va permetre explorar aquesta faceta meva i quan la porta es va tancar, es van obrir altres finestres i vaig poder explorar més colors. Com a actor crec que amb cada projecte vas conquerint cares noves que no coneixies de tu. Amb el Super3 en vaig conquerir unes i amb tot el que ha vingut he tingut l'oportunitat de continuar-me descobrint.

Hi ha algun tipus de paper que t'agradaria fer que encara no hagis tingut l'oportunitat de fer?
Moltíssims. Sempre ho dic de broma, però en realitat ho penso de debò: a mi m'encantaria fer una pel·lícula d'acció. Saltar, donar-me mastegots... deu ser molt divertit. Hi ha molts papers, està tot per fer i per descobrir encara.

I hi ha algun personatge del qual et penedeixes?
Doncs no, tot el que he fet m'ha aportat coses. Fins i tot, filant prim... he après a estimar aquells papers més nyigui-nyogui. Sempre he tret coses de cada paper, no n'hi ha cap del que hagi acabat com: "¡Oh Dios fuera!" (riu).

I què en penses de La Tendresa?
La Tendresa ofereix una cosa que no ofereix cap altra comèdia aquí a Barcelona ara mateix: que és un artefacte de teatre, un homenatge a les comèdies de Shakespeare que no és naturalista. No és una comèdia del dia a dia, com dues persones assegudes en un bar que s'expliquen la vida. És el tipus de teatre que va inundar Europa durant cinc-cents anys. Els actors eren canals que rebien inspiració i la llençaven contra el públic. I crec que La Tendresa és un espectacle que et fa recordar aquest tipus de teatre perquè trenca la quarta paret i parlem amb el públic, però també parlem amb la nit, amb el temps... I encara que pot semblar operístic és un clàssic, i en els clàssics hi ha un lloc de repòs de l'ànima. El públic que ve es queda tranquil perquè sap que tot acabarà bé, però li agrada veure com aquesta estructura es va muntant i es van responent les preguntes que té davant. I al final, aquesta comèdia té la força del clàssic.

Per què creus que l'obra funciona tan bé? Per què creus que arriba al públic?
El text de La Tendresa té un element de teranyina, on tothom més tard o més d'hora hi acaba caient. Crec que això passa perquè La Tendresa explica que la humanitat som més semblants que diferents i que estem condemnats a entendre'ns. Aleshores l'obra s'encarrega d'explicar això, i encara que tots sabem que som més semblants que diferents, en un món en el qual s'està fomentant tant la divisió, l''ellos', el 'nosotros'... i a més ara amb el que està passant en l'àmbit polític, veure teatre que ens recordi que no som diferents, calma a l'espectador i el fa recordar. Què et sembla això?

He de confessar que al principi em va semblar un humor una mica de cunyat, d'aquests que a la seva dona li diuen "la jefa", però després vaig acabar plorant del riure perquè tot i que sembla que vagi per aquest camí, acaba jugant més amb les semblances que amb les diferències.
Clar, més que estereotips, jo en diria arquetips: típics i tòpics que tots coneixem, i que poden quedar en una línia molt fina amb Mujeres y Hombres y Viceversa. Tot i això, insisteixo en el fet que la voluntat no és ensenyar una guerra de sexes. L'objectiu és ensenyar fins a on pot arribar la neurosi social que tenim de voler-nos enfrontar, fins al punt que una reina fa enfonsar una armada per defensar l'honor de les seves filles i un pare agafa els seus dos fills i se'n va a una illa deserta a viure. Les coses més esperpèntiques que fan aquest pare i aquesta mare queden petites, i l'obra s'ocupa d'afirmar que estem destinats a entendre'ns. De fet, el Llenyataire Marró i la Reina Maragda diuen: "Lluitem junts per tal de romandre separats". Hi ha un moment en el qual volen que els seus fills no s'enamorin i fan un pla amb aquesta insígnia, i la gent riu, perquè és el súmmum de la neurosi. És una obra amb un missatge lluminós perquè els fills que són les generacions futures trenquen això i diuen: "prou, volem entendre'ns".

En el panorama del teatre català hi ha algun tipus d'obra que falti, o amb algun missatge final que canviaries?
El teatre català és una radiografia de la societat catalana, així que no canviaria res. Però com a espectador, crec que la gent que fem teatre tenim una responsabilitat artística. El teatre és creació de valor, i celebro molt el tipus de teatre que t'explica qualsevol assumpte de l'agenda humana des de la comèdia, des del drama... i surts amb l'estat vital més amunt que com has entrat. Si passa això, la funció ha fet el seu nom, una funció.

Amb quin gènere de teatre gaudeixes més?
Sens dubte, el gènere que respecto més és la comèdia. Per mi en un escenari només pots provocar dues coses: riure i fascinació. No aconseguiria veure una obra on no hi hagi ni una riallada ni un somriure en tota l'obra. No vol dir que no ho accepti, però... quina raó tens per no voler fer riure al públic?

Tothom riu amb La Tendresa? A qui recomanaries l'obra?
A tothom. La Tendresa és un homenatge a les comèdies de Shakespeare, i les seves obres agradaven tant als nens de tres anys com als avis de noranta. Els nens es fixaven en les fades i els follets, mentre els avis es fixaven en els versos i les metàfores. La Tendresa respon amb aquest mateix ingredient, i ja ho hem comprovat: venen moltes famílies amb nens que surten encantats, i cadascú es queda amb el que s'ha de quedar. És un espectacle molt transversal.

El canvi d'actors que hi ha hagut respecte a la versió del 2019 ha canviat l'obra?
Quan ve gent nova és una oportunitat magnífica per reciclar-se i t'obliga a escoltar què tens davant i a fer-ho únic, que és el que intentem fer: que cada funció sigui única. L'obra no ha canviat perquè té una estructura, és un artefacte que funciona per si sol, i a mi sempre m'agrada dir que els actors som els pilots. L'obra és una catedral i es farà sola. El que hem de fer els actors és simplement no liar-la.

I què t'emportes de La Tendresa?
Molt. Moltíssim. La Tendresa és el millor material que m'ha arribat mai.

El millor de tot el que has fet mai? És fort dir això, eh...
És una obra que quan no estic a escena, la miro entre cametes, saps?

I quin element de l'obra creus que et fa sentir així?
Amb La Tendresa he guanyat fe com a actor i com a persona. Com a actor perquè he pogut constatar el tòpic que la funció es fa a través de tu, tu no fas res. La funció et travessa. I això és bonic perquè t'adones que tu ets petit i hi ha una cosa més gran que s'apodera de tu. L'escenografia és molt neutra, així que el que fa és facilitar l'evocació. Els actors no parem d'imaginar i d'evocar coses per fer visible l'invisible. I el públic també fa aquesta feina, i aquesta suma fa que cada funció sigui única i especial. Molta gent em diu després de veure l'obra: "m'has fet recordar el primer noi o la primera noia que em va fer un petó, la primera carícia..." I clar, jo també hi penso, jo també vaig obrir aquestes carpetes quan vam estrenar l'obra per primer cop. I aleshores m'adono que el que no es veu, arriba. Una cosa molt bonica que té La Tendresa és que és una festa de fer visible l'invisible.

I penses que el paper el feies igual el 2019 que ara?
No, vull pensar que ara el faig millor (riu). Però per una qüestió: han passat quatre anys. Quan vaig agafar el text i vaig veure el vídeo del 2019 vaig pensar: "Jo a aquest noi li diria que es relaxés una mica perquè el veia molt pujat, molt desbordat. La Tendresa desborda els personatges, però en aquests quatre anys m'han passat moltes coses, i si jo notava que el text el tenia al pit, ara el noto als intestins. Sento que estic donant una xapa molt teòrica, jo volia ser divertit...

No et preocupis per això... Quin és el següent pas de la teva trajectòria com a actor?
Ara em porto pel refrany: "Deixa a Déu fer més que tu...!" (diu de manera dramàtica). Em deixo portar. Al principi sí que tens molts objectius i està molt bé, però ara prefereixo esperar amb els braços oberts a veure què ve i quan arribi, dir: "Ah, doncs era això!". Deixar que passi. A part de La Tendresa, també faig Apassionata, un espectacle per tots els públics: un monòleg mut de clown que dura mitja hora i que des del 2019 vaig fent per tota Catalunya.

Què és el que més t'omple de fer teatre?
El que més m'omple és la possibilitat de repetir. És contradictori perquè hi ha gent que diu que això li fa por, però a mi m'agrada la possibilitat de repetir-ho millor l'endemà.

I el públic, que només ho pot veure un cop... Com s'ho pren això?
El públic veu la funció que ha de veure. Si el públic va a una funció i passen coses del tipus: "¿¡Hay un médico en la sala!?" (molt dramàtic), és perquè el públic necessitava aquesta xispa. Una altra cosa que m'agrada és el fet que mentre actues, has de ser present al cent per cent, i és un gran assoliment per a mi, que soc una mica dispers.

Com ho feu els actors per endinsar-vos en el personatge i preparar-vos el paper?
El primer dia et demanen que vagis a l'assaig amb el paper après, i és impossible que des del principi surti bé el personatge. Cadascú a casa ha de fer un treball personal per aprendre's bé el paper i entendre quina part juga el personatge en l'engranatge que és l'obra. El director a l'assaig encamina les escenes segons cap on vol que vagin, i tu potser et fas petit en una escena i ell et diu: "No, no, aquí gran!" Es va definint el to de l'obra i el director s'encarrega d'anar mesurant, ordenant, calibrant... I la manera com entres dins del personatge és molt personal. Cadascú té el seu librillo, i el que estic aprenent ara és deixar de fer. El que em va millor quan toca sortir a l'escenari és respirar i confiar. Fa un temps estaria treballant i no pararia, i ara... zen, perquè penso: "si has de fer-ho malament, almenys que estiguis relaxat".

Podríem dir que no ets tu que va a buscar el personatge, sinó que el personatge ve a tu?
A veure, jo això ho dic havent fet un curro abans, eh. No és posar-se a dir: (amb els braços oberts i movent les mans) "A veure quan m'arriba". Una cosa que em va anar molt bé pel Llenyataire Blau Cel, el meu personatge a La Tendresa, va ser dir el paper amb només les vocals i fer-me entendre. Em vaig preguntar: "el teu personatge és de vocals o consonants?" i em vaig contestar: "és de vocals, claríssim". Cadascú fa coses des de la seva curiositat a partir del que ha après, de què ha vist... Quan s'ha estrenat el millor que es pot fer és estar relaxat. I si et notes les espatlles amunt, tocar-te-les amorosament perquè baixin (diu mentre fa el gest).

Que interessant, moltes gràcies!
Ai... Crec que ens hem passat d'intensos...

Sortim a fora del teatre per fer-li la fotografia, i ell mateix proposa on fer-la perquè quedi millor. Qui hagi inventat la frase: "no coneguis mai als teus ídols", segur que no ha tingut la oportunitat de conèixer a Ferran Vilajosana.