Ningú no sap on són les filles que falten als poblats de Mahima, tret de la mateixa Mahima. L'última vegada que va veure una d'elles, la seva, sortia del seu ventre com l'avortament d'una filla no desitjada.

De les altres ningú no en sap res.

Falten nenes en aquesta remota localitat de l'estat de Rājasthān, i al poble veí, i a tota l'Índia, però ningú no les busca. No les coneixen. La majoria són mortes o no han nascut.

Durant els últims 30 anys, milions de nenes s'han esfumat sense deixar rastre o han mort abans de complir els 6 anys, sota la sospita d'haver estat assassinades, venudes, abandonades, o fetes desaparèixer pels seus propis pares.

El preu de criar-les ha convertit la seva vida en quelcom inviable.

Assassinat selectiu

Asseguda al seu despatx, en l'exclusiu barri de Lodhi Estate de Nova Delhi, una funcionària de les Nacions Unides dibuixa un diagrama amb els sectors de la societat involucrats en les desaparicions.

"Si t'hi fixes, la línia passa per les famílies de les nenes, el govern, la policia, els hospitals, l'economia. Tots estan en aquest i a ningú li importa", diu mentre connecta aquests noms traçant un cercle sense sortida.

A finals dels anys 80, uns informes sobre morts de nounates amb el coll trencat al cap de poques hores de néixer, amb llet enverinada o asfixiades amb llençols mullats van revelar que s'estava portant a terme un assassinat selectiu de nenes a l'Índia.

L'any 1991, el cens nacional va disparar les alarmes. Les dades oficials mostren que hi havia 927 dones per cada 1.000 homes, la mesura mundial era de 952 per cada 1.000.

Amb el pas dels anys, les brutals morts semblaven desaparèixer gràcies a programes de vigilància sobre les embarassades fins al part, o a bressols instal·lats als hospitals perquè els pares deixessin els seus bebès sense haver de donar explicacions. "Si el teu bebè és una molèstia, deixa'l aquí", es llegia en alguns centres.

Els casos de nadons assassinats van disminuir, però la població de dones va seguir caient: l'arribada de les ecografies a l'Índia havia iniciat un nou sistema de selecció de sexe.

El cens de 1991 mostrava que hi havia 4,2 milions de nenes menys que nens en les edats compreses entre els 0 i els 6 anys. La situació va empitjorar en el cens de 2001, quan es va elevar la diferència a 6 milions. En l'últim, realitzat l'any 2011, el desequilibri va arribar als 7,1 milions, segons assenyala el Centre d'Investigació Global per a la Salut (CGHR) en un estudi publicat per The Lancet.

El Ministeri de l'Interior indi també va publicar el mes de juny el registre de naixements 2016-2018, l'estudi més precís de ràtio de sexe al país fins que es publiqui el cens de 2021, i les dades projectades no són encoratjadores: neixen 897 nenes per cada 1.000 nens.

La selecció s'ha propagat per quasi tot el país. El mes de juliol de 2019, els registres de naixement en 132 poblats del districte d'Uttarkashi, a uns 300 quilòmetres al nord de Nova Delhi, van posar en evidència l'efectivitat de la matança: dels 216 nadons nascuts en tres mesos, tots eren nens.

Sang de la meva sang

El que va matar la filla de Mahima va ser una barreja de mifepristona i misoprostol, dos medicaments disponibles al mercat. Un és conegut com "la pastilla de l'endemà" i l'altre és un tractament per a les úlceres gàstriques.

"Era una dona i jo volia un nen", diu la Mahima, protegida per la privacitat que li dona la seva barraca de barri. Morena i ja una mica grassoneta, la dona de 26 anys té els dits ensangonats pels polls del seu fill que se li van quedant enganxats entre les mans. No es penedeix dels fets ocorreguts.

En un racó de la casa d'una única habitació, en la qual no hi entra llum, són les seves dues filles grans, de 8 i 10 anys. La senten parlar sense saber que el motiu pel qual estan vives és perquè van néixer primer.

Mahima està convençuda que el sexe dels bebès el determina un patró amb el qual va ser configurat l'aparell reproductiu de cada dona, i en el seu cas va comprovar que "els nens neixen després de tenir dues filles". Per això va avortar el que seria un quart fill, convençuda que era una nena.

Encara que l'ús d'ultrasons està permès per examinar l'evolució dels fetus, la Llei de tècniques de diagnòstic de preconcepció i prenatal de 1994 prohibeix revelar el sexe a les famílies o sol·licitar aquest servei, amb penes que van dels 3 als 5 anys de presó.

Però la llei proporciona un nou nínxol clandestí: metges i professionals amb capacitat per utilitzar els ultrasons comencen a cobrar per sota la taula sumes de fins a 300 dòlars a canvi de fer un senyal, un gest, o posar una marca diminuta a la cantonada de la recepta per revelar el sexe als pares.

Mahima va haver de recórrer 10 quilòmetres a peu i pujar després al remolc d'un tractor per arribar fins a l'hospital públic de la ciutat.

"Per què vols fer això?", li va preguntar el doctor quan va entrar a la consulta demanant un avortament. "Perquè no volem tenir filles", va respondre la dona, que jura que el metge no la va examinar per corroborar si el seu bebè era una nena. A canvi de 600 rúpies, uns 8 dòlars, li va donar la recepta amb la qual li van entregar els medicaments per avortar.

Abans, el metge li va proposar continuar amb l'embaràs i entregar la nena a l'hospital quan nasqués, però el futur de la seva filla era un fet que no volia deixar en mans de ningú. Les notícies d'albergs que prostitueixen, venen i esclavitzen a les noies era una idea que torturava la Mahima més que la mateixa mort.

"Però com anava a entregar la meva filla? M'hi vaig negar, els vaig dir que no podia abandonar-la. És sang de la meva sang".

En el nom del pare

Si s'haguessin de marcar les cases en les quals almenys una nena ha desaparegut, hi hauria un senyal també a casa de l'Amisha, la dona d'un camperol amb dos bous i mitja dotzena de cabres, en un poble distingit per la seva relativa folgança econòmica.

A ella se la veu fora de casa tres cops al dia, quan arriba a pastar a les cabres o quan surt a recollir l'aigua de la bomba manual instal·lada al mig del camp. El seu coll estirat es mou amb l'impuls amb el qual onegen els 30 litres que porta sobre el seu cap.

Després de carregar les dues últimes àmfores per fregar els plats del sopar, s'haurà guanyat el dret a fer el que vulgui, que amb freqüència no és més que desenredar els cabells al seu fill.

La cabellera llarga i gairebé daurada del seu fill Ajay és una promesa que va fer als déus si la seva família era beneïda amb un nen, un dofí per al llegat d'aquesta família que pugui il·luminar el canvi a la mort del seu pare.

En l'hinduisme, el fill home, o el marit en el cas de la mort de la dona, són necessaris en el ritual de cremació per arribar a la rendició. La responsabilitat de l'Amisha amb la descendència de la seva família és molt més que la de la Mahima. En estar casada amb el fill únic d'una família de grangers, tenir almenys un fill era l'única manera d'assegurar el llinatge del seu marit i la salvació de la seva ànima.

La dona d'aquest camperol va tenir dos fills, amb tres nenes intercalades. Només les dues primeres van néixer. L'última es va quedar entre uns draps vells que van contenir la sang de l'avortament provocat per la mateixa barreja de mifepristona i misoprostol que va aconseguir la Mahima.

"Sí, ho vaig fer", contesta amb un mig somriure quan li pregunten si es va desfer d'ella.

El seu marit va tancar el pacte amb el doctor per tal que li donés els medicaments a canvi de 14 dòlars per cada mes d'embaràs. Estava embarassada de tres mesos.

Si una esposa no és capaç de proporcionar fills homes "ha d'abandonar la casa" i tornar amb els seus pares, i així el marit podrà casar-se de nou i intentar continuar la descendència, explica l'Amisha per referir-se a una norma no escrita a la qual anomena "la pressió del matrimoni".

Mentre que les filles deixen la llar per anar a viure amb els seus marits, els homes estan destinats a quedar-se a casa amb la seva dona i els seus fills, cuidar dels pares i dels béns familiars.

Tenir només filles implicaria l'extinció de la família.

El preu de les filles

"Criar una filla és regar l'hort del veí", dicta un popular refrany indi que apunta directe al sistema de dot, el pagament que els pares fan pel matrimoni de les seves filles.

Irònicament, les dones són les depositàries de l'honor familiar, i el dot és una mostra de l'estatus social que permet als pares escollir entre els millors pretendents i llars als quals passaran a pertànyer les seves filles.

El dot és una de les principals raons per les quals les nenes són vistes com una càrrega, un futur deute.

"Jo reuneixo la meitat, i la resta ho demanem als nostres familiars. Quan una altra dona de la família es casi, hauré de donar els diners per pagar els que em van deixar", detalla la Mahima per explicar un sistema prohibit i penat per la llei des de 1961, però que suposa una pràctica habitual.

No hi ha un moment estipulat. En poblats pobres l'aposta comença als 1.500 dòlars en forma de ramaderia, joies, propietats o terra.

El pagament incomplet del dot i les pressions per més diners per part de la família del nuvi obren de vegades la porta a la mort.

L'informe més recent de l'Oficina Nacional de Registres Criminals (NCRB), que recull dades de 2018, revela que 7.277 dones van ser assassinades per assumptes relacionats amb el dot, el que representa el 94% dels 7.747 assassinats de dones registrats aquest any a l'Índia.

"És clar que cal pagar el dot, sinó, quin home acceptarà casar-se amb una filla?", raona una dona gran que ha quedat sola després d'entregar la seva única filla.

La culpa de l'aigua

"La culpa és de l'aigua", diu una altra dona gran del poblat, que sap que les nenes tenen més probabilitats de morir si la terra no és fèrtil.

Amb la falta de pluja, les famílies queden a la mercè de bombes hidràuliques que amb sort cobreixen necessitats elementals, mentre esperen l'arribada del monsó que una vegada a l'any tenyeix els camps de verd.

La resta de l'any, els homes deixen el poble per buscar feina a la ciutat o com a jornalers en àrees amb sistema de regadiu. Poblats com aquest queden habitats només per dones a les quals se'ls té prohibit anar a treballar per temor a què siguin raptades o a què fugin a la recerca d'un futur millor.

"Si tinguéssim almenys un pou d'aigua, les dones podrien treballar a casa cultivant vegetals, i els pares no tindrien cap problema en tenir més filles", argumenta Biju, el sogre de la Mahima.

A Biju li falta una cama que li van amputar per una gangrena. No treballa, però té cinc fills homes que, com dicta el costum, cuidaran d'ell fins la seva mort.

A diferència del què succeeix en aquest poblat, les terres fèrtils permeten una vida suficientment pròspera per tenir filles.

Molts districtes han vist arribar aquesta prosperitat en l'última dècada gràcies als sistemes de regadiu finançats pel govern.

Però el que semblava una solució ha agreujat el problema. Els fills de terres verdes comencen a exigir dots més alts per acceptar propostes matrimonials que vinguin de les zones àrides, cosa que fa cada vegada més difícil per les dones explicar a l'autora de Haciendo desaparecer a las hijas, Gita Aravamundan, que ha seguit durant anys les pistes que porten al feminicidi.

Qui controla l'extermini

L'any 1984, l'investigador Sabu George va adonar-se que faltaven nenes. Feia uns quants anys que estudiava al sud de l'índia els problemes de nutrició en la infància i va arribar a la conclusió que les estaven matant amb avortaments, o just al néixer, o més tard, mitjançant la privació d'aliment.

Des d'aleshores ha dedicat la seva vida a destapar aquest extermini. Durant els primers anys, va seguir els embarassos de més de mil dones a l'estat d'Haryana, la regió amb la pitjor ràtio de sexe de tota l'Índia, on va descobrir un procés de selecció que es gestava a cada habitatge.

"Històricament, la discriminació de les nenes a l'índia es deu a la negligència intencional al part, o a que les nenes rebien menys llet, menys aliments de bona qualitat, menys cures, menys atenció mèdica, etc. Però el que hem vist en els últims 20 anys és l'eliminació en l'etapa del fetus", explica.

Tornem a en George i l'Haryana. Allà intenta conversar amb les famílies d'un dels districtes amb major escasseig de dones, on neguen de manera rotunda la pràctica.

George, pragmàtic, apunta els metges i les ecografies com a causa del problema, el que és encara més greu, al seu judici, que el fet que una nena no sigui desitjada.

Si una mare dona a llum sense saber el sexe, "la nena rep almenys l'oportunitat de néixer, i per la seva capacitat de supervivència tindrà una altra oportunitat". Si l'elimines en l'etapa fetal, no hi ha oportunitat ni resistència, subratlla.

Això va permetre descobrir que, per alguns metges, "determinar el sexe d'una nena i eliminar-la era una mina d'or".

El secretari general de l'Associació de Radiogradia de l'Índia Rajeev Singh aborda el tema sense tabús i assegura que el país ha dissenyat un sistema per culpar la persona equivocada.

El problema, assegura, és que "tots, inclòs el govern, diuen que s'estan ocupant de l'assumpte, però en realitat no volen i no arriba a la seva base".

"La pregunta és: qui són aquests metges darrere de la selecció de nenes?", diu, al mateix temps que recorda que es va prohibir revelar el sexe en els ultrasons, però el govern va permetre als ginecòlegs practicar ecografies.

Així doncs, "a un ginecòleg se li dona l'opció de poder fer un ultrasò, i també té la capacitat legal de practicar avortaments. Tot es torna molt fàcil", lamenta.

El govern indi ha declinat parlar d'aquest assumpte.

Un país sense dones

En societats com la de l'Índia, la desproporció en el nombre de dones planteja un futur incert. Té conseqüències a llarg termini, "condueix a més violència sistemàtica contra elles" i, entre altres aspectes, a una major competència per trobar parella, explica la sociòloga i investigadora Katharina Poggendorf-kakar.

L'autora de Dones a l'Índia, que dedica un capítol a "les nenes perdudes", cita com a exemple el tràfic cap a altres regions per ser venudes.

Segons la investigadora d'origen alemany, que resideix a l'Índia, "les dones comprades a vegades es comparteixen entre altres membres masculins de la família de l'home", el que agreuja la violència cap a unes dones que estan lluny de les seves llars i depenen exclusivament de la seva "família política".

A tot això se suma l'explotació com a esclaves sexuals. "Es diuen núvies esclaves. Els propietaris de terres generalment les casen amb un o diversos dels seus treballadors, però també són explotades sexualment pel propietari de la terra".

Així, insisteix la sociòloga, encara que la mort de moltes dones comença al ventre matern, el risc que les facin "desaparèixer" les persegueix fins a la vellesa. És una "negligència sistemàtica" contra elles.

Tràfic de núvies

Quan es van publicar les dades del Cens Nacional de 2001, Hasina anava de camí a Haryana, un estat agrícola al nord de Nova Delhi, que té la pitjor ràtio de sexe de tot el país: 861 dones per cada 1.000 homes.

La seva arribada i la d'altres moltes nenes va ser conseqüència directa d'aquests números. Totes van viatjar per suplir la falta de dones, per convertir-se en esposes. Totes eren d'estats pobres com Bihar, Assam o Benegal. Hasoina es refereix a elles com "les germanes traficades".

Davant de la falta de dones, les famílies van començar a pagar a qui podia portar-ne alguna. La necessitat va obrir un nou mercat: el tràfic de núvies.

Sons l'últim informe de l'Oficina Nacinoal de Redistres Criminals, almenys 34.923 dones van ser segrestades l'any 2018 per ser casades a la força, més de 95 al dia.

Hasina li va costar al seu marit 12.000 rúpies, uns 170 dòlars.

"Et vaig comprar. Et vaig comprar de la mateixa manera que hauria comprat un búfal", li crida el seu marit a cada baralla per recordar-li que no és més que una paro, una molki, el que es pot traduir lliurement del dialecte regional harayanvi com a 'dona comprada'. Paro va ser la primera paraula que va aprendre de l'haryanvi.

El seu marit no havia estat el primer comprador. Va arribar a Nova Delhi amb 12 anys de la mà d'un "intermediari", un home que la va convèncer que la portaria a la capital de passeig i que els seus pares li havien donat permís.

"Quan me'n vaig adonar ja érem a Delhi", recorda la dona de 32 anys. La porta és oberta i ningú no l'atura, però per ella ja no hi ha tornada endarrere. No es pot rescatar a una paro, diu.

De fet, el seu pare la va trobar fa 15 anys, però com que ja estava casada, tornar a casa seva hagués suposat un deshonor a la família.

"És bo comprar una núvia si un home la necessita. Si no fos així, què hauria sigut de mi?", explica una altra dona, la bangladeshiana Basanti, a la qual van comprar fa més de 20 anys per cuidar d'un vell malalt a Haryana.

A ella la va segrestar una amiga de la família que acostumava a visitar-los per veure la televisió. La va vendre per 6.000 rupies, uns 84 dòlars. Això va salvar la seva vida, diu.

En aquell moment havia enviudat i tenia cinc mesos d'embaràs, un estat que podia haver-la condemnat a viure en la misèria.

La supervivent

En el principal crematori de Bareilly, a l'estat d'Uttar Pradesh, al nord, eren les sis de la tarda quan es va sentir un plor que sortia de la terra.

A aquella hora els treballadors ja havien marxat i Babu Ram, el vigilant, va demanar a un veí de la zona, Aakash Kumar, que l'ajudés a excavar una tomba perquè un matrimoni pogués enterrar la seva bebè, nascuda morta.

"Estava excavant quan la pala va tocar un gerro de fang i aleshores vam començar a escoltar els plors", diu l'improvisat enterrador de 17 anys, al costat de la petita fossa encara oberta

El jove es va espantar, va pensar que eren els esperits del crematori que no aconseguien el descans. El matrimoni va mirar el cadàver de la seva filla en braços, però no, el plor venia de la terra, d'un gerro de fang tan petit que cabia en una bossa de la compra.

"Quan vam treure la pala i arrossegar cap a fora la bossa amb el gerro, el plor va tornar a començar i el noi va marxar corrent", recorda el guàrdia.

"Era una bebè", explica el vigilant, que va obrir el gerro i va torbar a una nena que no superava el 1.200 grams.

Els crims contra els nens passen amb certa freqüència, admet un cap policial que no va voler revelar el seu nom. "Fa una setmana vam trobar un bebè mort dins d'un vàter".

La policia s'ha dirigit diverses vegades al terratinent darrere de les piles del crematori on la bebè va ser trobada. El lloc és fàcil de reconèixer perquè els trossos de fang continuen allà.

"Mentre no sapiguem qui és la mare, serà difícil saber per què algú va fer això", diu un dels agents. "Jo crec que va ser enterrada vivia perquè és nena", diu Aakash, que no requereix una investigació policial.

Després de dues setmanes a l'hospital, les infermeres han començat a anomenar-la "bebè Sita", com l'abnegada esposa del déu Rama, una de les principals figures femenines dins de l'hinduisme.

Un, dos, tres, quatre, cinc, repeteix fins en quatre ocasions el doctor Ravi Khanna per comptar les vegades que unta i frega l'antibacterià amb el qual esterilitza les seves mans abans d'aixecar el plàstic que cobreix la incubadora de Sita.

"És una lluitadora. Va estar sota terra entre dos dies i mig i tres dies", diu el pediatre. La bebè va poder sobreviure a quasi un metre de profunditat perquè en el gerro de fang va acumular oxigen i va romandre en un estat de semi-hibernació, "com un ós". El "miracle" va ser que visqués sense aigua.

El doctor descarta la selecció de nens i assegura, mentre repassa una vintena d'incubadores, que allà "hi ha nens d'ambdós sexes".

"Encara que, espera," diu. "Bé, en aquest moment, sí, Sita és l'única nena".