Els nens són conscients de les situacions que els envolten? Com és la precarietat a ulls d'una nena? On es troba la línia entre el que entenen i el que queda fora de l'abast del seu enteniment? Què comprenen d'allò que es fa dir “el món adult”? Són “lo adult” i “lo infantil” móns completament separats? Hi ha un límit entre el que ha de conèixer una nena sobre la vida, cal limitar la informació que li arriba per tal de no corrompre la seva innocència? On es marca la línia entre el que és apte per adults o el que ho és per nens a la realitat que comparteixen?

Moonee (Brooklynn Prince) és una nena que ronda els sis anys i passa l'estiu en un motel prop de Disneyworld, a Orlando (Florida), amb la seva mare, la Halley (Bria Vinaite). Això és el més a prop que Moonee ha estat mai de la ciutat dels somnis que és Disney. Mare i filla —juntes en molts casos, a vegades massa— tracten de sobreviure a la precarietat en la qual viuen per mitjà de diferents camins.

Crec que l'última de les qüestions plantejades a l'inici és la que més ha ressonat al meu cap al llarg de tota la pel·lícula: el límit —a vegades difús— entre el que li correspon a una nena i el que pot fregar aquesta del món adult.

Això és el que tot espectador es planteja al llarg dels 115 minuts de projecció. En aquests, Siguin Baker mostra moltes coses pròpies del món adult —precarietat econòmica, escassetat, vendes il·legals, robatoris, baralles—, però totes elles submergides en un imaginari purament infantil i ideal —el motel rosa, les finestres en forma de princesa, els gelats gratis, les amigues d'estiu. És a dir, The Florida Project fa difuses les línies entre allò que és adult i el que és infantil, i no sols això, sinó que ho entrellaça tot d'una manera brillant i gairebé innocent.

Situa el món de fantasia de Disney a escassos carrers de situacions marginals, mostra a una nena de sis anys amb un vocabulari digne d'una persona adulta (adulta i maleducada), i ens ensenya nens i nenes amb joguines que tenen forma d'arma. Tot allò que correspon al “món adult“ apareix en la innocència de les nenes i nens d'una manera o altra. 

En la meva humil opinió, crec que és una dinàmica —la d'aquests dos móns eternament distants i entrellaçats— molt ben resolta en les dues escenes finals perquè (sense fer spoilers) l'infantil es torna adult i el que és adult acaba en llocs infantils.

Amb The Florida Project comença el cicle de cinetmosfera, un cicle de projeccions organitzat per estudiants de la Universitat Pompeu Fabra que compta amb sessions de pel·lícules seleccionades en una sala reservada al campus de Poblenou.
 
Al col·loqui posterior de la sessió de The Florida Project hi van sortir idees interessants: És essencial l'escena final? És un final obert? És possible fer “bon cinema” amb poc pressupost? Ens xoca que la majoria d'actors i actrius no ho siguin de professió sinó que són gent que mai s'havia enfrontat a la càmera? Com es reflecteix la precarietat d'una forma tan infantil i, al mateix temps, veraç?