Aquesta setmana s’ha presentat l’Informe Nacional per a Espanya NIEM 2022 sobre sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional, elaborat pel Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) i finançat per la Comissió Europea.

L’informe ofereix des del 2017  fins a finals del 2021 una anàlisi comparada del sistema nacional d’acollida de 14 països de la UE, en un moment on Europa està vivint una onada migratòria constant. L'informe se centra en la pandèmia i exclou, per tant, la invasió russa d’Ucraïna i el posterior èxode ucraïnès.

Francesco Pasetti és investigador principal de l’àrea migracions de CIDOB i ha coordinat l’el·laboració de l’informe. Parlem amb ell de les principals conclusions del document així com de la situació recent viscuda a Melilla.

Quins són els principals problemes del sistema d’asil a Espanya?
Els problemes són molts. Com a principal apuntaria la diferència entre l’acollida sobre paper i a la pràctica. Tot i que el sistema d’asil és quelcom antic normativament, la llei d’asil és del 2009, és cert que la quantitat de drets i oportunitats que es reconeixen als sol·licitants d’asil i als refugiats formalment, és a dir, sobre el paper, són molts: un ventall de drets favorables en termes quantitatius i qualitatius en el context europeu, com l’accés a la sanitat, al treball, a l’habitatge, cursos de formació, accés a la seguretat social, cursos d’idiomes... drets bàsics i que cobreixen totes les àrees d’integració d’una persona. Respecte d’altres països europeus, són molts drets importants reconeguts.

Però a la pràctica...?
De la teoria, el marc normatiu sobre el paper, a la pràctica, com aquests drets són percebuts i rebuts per part dels sol·licitants d’asil, trobem molts problemes. Relatius a la falta de polítiques, de recursos, de mecanismes d’implementació... En resum, el sistema d’asil espanyol és un sistema que està bé sobre el paper i malament a la pràctica.

"El sistema d’asil espanyol és un sistema que està bé sobre el paper i malament a la pràctica"

Com va afectar la pandèmia i el consegüent confinament als processos d’acollida i integració?
La pandèmia i les mesures de confinament van fer més evidents les desigualtats que pateixen els col·lectius més vulnerables com la població migrada i, dins d’aquesta, la població refugiada i sol·licitant d’asil. Va haver-hi un problema per accedir a l’asil, és a dir, una persona que arriba a Espanya i vol demanar asil, ha de formalitzar la demanda d’asil a una oficina de policia o l’aeroport. Amb el bloqueig administratiu als primers mesos de la pandèmia, aquesta possibilitat de facto va ser obstruïda i vam succeir el cessament del dret d’asil perquè les persones no podien realitzar les seves peticions. Aquest va ser un dels primers problemes pel que fa al procediment.

Quins altres hi van haver?
La dificultat sobre la provisió de serveis: si per un nen espanyol incorporat al sistema educatiu espanyol era difícil passar a l’educació online, passava el mateix en l’àrea d’educació o formació dels refugiats. Aquests estaven centres o pisos que no estaven equipats per proporcionar aquests serveis. Passar al món en línia va portar les ONG a reorganitzar-se, per falta de recursos econòmics i eines digitals... Això va perjudicar els serveis d’acompanyament i formació que rebien els refugiats. Amb les mesures de confinament, eines clau d’integració van perdre el sentit.

Com per exemple?
L'atenció psicològica: una cosa és que un psicòleg vingui presencialment, per entrar en contacte i generar confiança, i l’altra que et donin cita per atenció a distància, en un pis on potser comparteixes pis amb més gent.

L'informe NIEM 2022 afirma que, tot i la voluntat de la UE per garantir estàndards mínims d’acollida, el destí de la persona sol·licitant depèn de l’estat membre en qüestió. Fins a quin punt això perjudica el sistema d’asil? 
La resposta depèn en el sentit que els estàndards que ha fet la UE són mínims, per assegurar-se que en tot el territori hi ha condicions d’acollida, accés als procediments i de serveis mínims pel sol·licitant d’asil. Això significa que els països que ho fan millor i superen els estàndards, no cal que s’adaptin perquè ofereixen un servei millor. Suècia és un exemple, que ha tingut una història migratòria marcada pels refugiats i sol·licitants d’asil. A més, té un sistema d’estat del benestar molt més desenvolupat, recursos i tota una sèrie de característiques històriques, econòmiques i de model estatal que li permeten aquest sistema d’asil més avançat respecte a altres països.

Doncs, per a qui són els mínims?
Són pels països que no tenien sistemes d’acollida o que han entrat recentment dins la UE, perquè adaptessin el seu sistema d’acollida, d’asil i les seves polítiques als estàndards que la Unió li demana.

A quins països es refereix?
Parlem, sobretot, dels països de l’Europa de l’est. Això és interessant valorar-ho: si ens basem en els resultats de l’Informe NIEM 2022, veiem que els sistemes que presenten més problemes a garantir estàndards mínims d’acollida, són justament els que més refugiats han rebut amb la crisi d’Ucraïna. Això hauria de fer-nos reflexionar. Alhora, que entra dins altres anàlisis, és cert que s’han dut a terme canvis de polítiques i sistemes importants a Polònia, Romania o als països que han acollit la majoria de refugiats ucraïnesos.

"Els sistemes que presenten més problemes a garantir estàndards mínims d’acollida, són justament els que més refugiats han rebut amb la crisi d’Ucraïna"

Davant l’èxode de persones amb la invasió d’Ucraïna ,7 milions en 4 mesos, estan preparats els sistemes d’asil per fer front a la situació?
Fins ara sembla que sí, però no ha estat per com eren aquests sistemes a finals del 2021, sinó pels canvis introduïts el 2022 arran de la nova crisi. S’ha demostrat una voluntat política, una capacitat de reacció, una solidaritat i unes eines jurídiques com l’activació de la Directiva de Protecció Temporal i de govern en la mobilització de recursos que han permès contenir l’emergència trobant una solució que, en el context d’una guerra, han evitat el col·lapse. La qüestió és fins a quin punt aquestes solucions són sostenibles a llarg termini.

Quin és el seu pronòstic?
Si es perllonga la situació a Ucraïna i aquestes persones no poden tornar a casa, fins a quin punt els sistemes d’acollida estan preparats per aguantar i proporcionar servei? Fins ara l’enfocament era primer l’acollida i emergència. Si ens movem amb l’arc temporal, parlem d’integració a llarg termini, que requereix eines, polítiques i planificació. És difícil de respondre, només sabem que molts refugiats ja estan tornant o intentant tornar al seu país.

Com valora la rapidesa amb què s'ajuda la població ucraïnesa refugiada respecte a la tardança que han viscut refugiats com ara els sirians?
Hi ha diversos factors: un de pragmàtic, que es relaciona a la posició de la UE. Quan esclata la invasió russa, la Unió no podia tancar fronteres als ucraïnesos perquè ja hi havia un permís per moure’s lliurement dins la UE. La Unió va encertar en activar la Directiva de Protecció Temporal ,en una negociació difícil, però ràpida, donant un any prorrogable fins a tres de permís de residència i la possibilitat de circular en tot el territori de la UE. També hi ha el factor de la voluntat política. Els ucraïnesos podien moure’s per Europa sense necessitat de visitat durant tres mesos. Després d’aquest període haurien caigut en la irregularitat.

(...)
Amb la Directiva de Protecció Temporal els dona un permís de residència i s’assegura la legalitat de residència d’aquestes persones en algun estat membre, es poden moure i accedeixen a drets. Tant a nivell europeu com dels estats nacionals hi ha hagut la voluntat de prendre mesures extraordinàries, com a Espanya, on hem vist canvis a nivell de mesures, recursos mobilitzats, eines o accions que no s’havien vist en els últims anys.

Podríem parlar d’eurocentrisme?
Em sembla un terme massa reductiu. Per una banda, crec que hi ha una qüestió ètnica, és cert. A nivell europeu i de tots els països, hi ha una afinitat de ser europeus: són blancs i cristians. La resposta dels països a causa de certa afinitat cultural i ètnica. Per altra banda, i crec que no s’ha subratllat prou, és perquè compartim un enemic comú, que és Rússia i Putin. Els teus enemics són els meus, és a dir, davant d’un enemic comú, ens unim i ajudem. Putin ha compactat Europa creant una identitat europea. Aquesta acollida ucraïnesa s’emmarca en el procés polarització i reforçament de la identitat europea. Hi ha molta geopolítica en aquesta acollida.

"Putin ha compactat Europa creant una identitat europea"

Com es troba el sistema d’asil als 14 països de la UE que heu analitzat?
Varia molt, hi ha molta heterogeneïtat de país a país. En general, la tendència principal és que a nivell de marc jurídic i de sistema d’asil sobre paper, tot està bastant desenvolupat. La majoria dels països que hem analitzat compleixen força bé els estàndards internacionals en matèria d’asil, d’acollida, d’integració i d’igualtat. Alhora, en la mesura que aquests sistemes s’han de posar en marxa i concretar en la pràctica, es presenten problemes com la falta de recursos econòmics o immaterials com la formació del personal, tenir competència específica per atendre un col·lectiu amb necessitats concretes psicològiques o d’acompanyament; la falta de govern multinivell, perquè sovint no funciona massa bé la relació entre actors dins l’administració pública, que es relacionen amb les ONG, els actors de la societat civil, el sector privat... tots treballen en l’acollida.

I com millorar-ho?
Si hi haguessin més mecanismes per col·laborar, comunicar i coordinar, les accions serien molt més efectives. Malauradament, així sovint es dupliquen les coses, es malgasten recursos i no s’afina molt la política. Un altre problema clau és la falta de dades fiables a tots els estats. Hi ha poques dades i de mala qualitat respecte a la població sol·licitant d’asil (es desconeix les dimensions del fenomen, no sabem on està ni quines característiques i necessitats té) i sobre l’oferta de serveis: 'Estic fent un programa d’inserció laboral per refugiats': està funcionant? S’està utilitzant? Els serveis de quelcom? Fer un seguiment de les mateixes polítiques és clau. Hi ha bones pràctiques, però en general hi ha molt poc seguiment.

"Quan se't denega l'asil passes d’estar en un escenari de drets i un camí d’integració a l’exclusió"

El sistema d’asil espanyol té deficiències amb perfils vulnerables com els refugiats LGTBI o els sol·licitants que han de sortir del sistema. Quines són?
Els refugiats LGTBI també pateixen la falta de recursos específics. Per atendre un col·lectiu que té característiques molt peculiars com un sol·licitant d’asil o refugiat LGTBI es necessita proporcionar una atenció psicològica; persones formades per fer-li l’entrevista on aquesta persona demani l’asil. I espais de convivència i estructures per sentir-se a gust i trobar-se bé. Cal intentar ajustar els serveis a les necessitats de les persones. Com que aquestes necessitats varien molt, es necessiten més recursos, més formació i coordinació per donar una atenció especialitzada, sobretot pels casos més vulnerables.

Per què es pot denegar el dret d'asil?
Una persona té dret a l’asil si compleix unes determinades característiques. Per exemple, la Convenció de Ginebra et dona asil només si estàs fora del teu país o has fugit d’aquest i no hi pots tornar perquè fer-ho seria un perill per la teva vida, amb motius de persecució política, religiosos, d’ètnia... A la pràctica et deneguen l’asil i caus a la irregularitat. És important tenir clar que no totes les persones que demanen asil a Espanya entren al sistema d’acollida nacional, només un terç, de fet. Tu demanes asil i, si no tens recursos, demanes que et posin al sistema d’acollida i hi entres. Mentrestant, l’Oficina d’Asil i Refugi valora la teva petició d’asil. Si te la deneguen, has de sortir del sistema.

Quin és el destí de la persona a la qual se li denega aquest dret?
En general, amb la denegació de l’asil, la persona pot interposar un recurs per tal que la seva demanda sigui valorada i, potser, se li confirmi la protecció internacional. En la majoria dels casos la resolució del dret a l’asil és negativa. La taxa de reconeixement ronda el 10% aquest any. Quan se’t denega l’asil, perds els teus papers, caus en la irregularitat i, si estàs dins el sistema d’asil, surts d’aquests. Passes d’estar en un escenari de drets i un camí d’integració a l’exclusió.

"Si una persona ha d’arribar a Espanya per poder demanar asil i tu li ho impedeixes, li impedeixes accedir el dret a l’asil"

Algunes persones que van intentar creuar la tanca a Melilla han demanat asil. Té sentit que se les empresoni i sotmeti a violència física tot i després estudiar la possibilitat d’oferir-les asil?
A Melilla, justament, un dels problemes fonamentals és que no s’ha donat la possibilitat de demanar asil. En principi, si una persona pogués demanar asil en una ambaixada o un consolat, no hauria de fer el viatge i arriscar-se la vida per arribar a un país. A Espanya, si vols demanar asil, has d’arribar al país per poder-ho fer. Si hi ha devolucions en calent o si Espanya dona diners o arriba a acords amb el Marroc perquè aquest s’encarregui que emigrants que vinguin de països subsaharians o altres no entrin a l’Estat espanyol, de facto se’ls està negant la possibilitat de demanar asil. Si una persona ha d’arribar a Espanya per poder demanar asil i tu li ho impedeixes, li impedeixes accedir el dret a l’asil.

Mig centenar de residents al CETI de Melilla es van concentrar dilluns demanant una investigació sobre la mort de migrants que intentaven saltar la tanca

Té sentit o resulta contradictori que es plantegi estudiar el dret d’asil però es limiti l’accés a un país?
Aquestes són les contradiccions que hi ha a les polítiques migratòries. Moralment, un estat no pot negar el dret a l’asil, però una manera indirecta de limitar-lo és externalitzant i assegurant les fronteres. Si jo impedeixo que les persones puguin entrar al meu país, ja estic reduint  el nombre de persones que demanaran protecció internacional.