La dictadura de Franco va morir al llit, o almenys allà va començar la coneguda transició. L'any 1975, la mort del Caudillo va apuntalar la fi de les últimes dictadures europees. Salazar, a Portugal, havia caigut l'any 1974 i aquell mateix any també havia caigut la dictadura dels Coronels a Grècia, que havia estat sustentada pels EUA. Totes tres eren els últims reductes de l'extrema dreta europea. Com a mínim al govern.

45 anys després del ja cèlebre "Franco ha muerto" d'Arias Navarro, els ecos del passat continuen ressonant. La llei per a la reforma política va ser el suïcidi autoinduït del franquisme, aprovant la vuitena llei fonamental es va acabar amb la dictadura des de dins. La legalitat franquista no es va trencar, però començava la transició comandada per Adolfo Suárez i l'hereu directe de Franco, Joan Carles de Borbó. Poc després, l'any 1977, arribava la llei d'amnistia que va deixar lliures tots els perseguits per la dictadura, però que també va despenalitzar el franquisme.

Avui dia, la llei d'amnistia continua en vigor i la constitució impedeix la seva derogació, ja que violaria l'article 9.3 que fixa el principi d'irretroactivitat de les penes: no es poden aplicar noves normes jurídiques a fets passats. PP, PSOE i Ciutadans van rebutjar, el 2018, una proposta al Congrés per jutjar les violacions dels drets humans durant el franquisme.

De la redacció de la Constitució van participar franquistes com Manuel Fraga, que acabava de fundar Alianza Popular, l'origen de l'actual Partit Popular. Fraga, l'home del bany a Palomares, és avui dia venerat pels populars i un dels nostres pares constitucionals. Molts d'aquests factors expliquen, en part, el perquè de la reticència a la llei de memòria històrica, els milers de desapareguts encara en fosses i la tardança per retirar el dictador del seu mausoleu honorífic particular al Valle de los Caídos.

Dit això, què va passar amb altres dictadors coetanis de Franco?

L'exili dels clavells

A Grècia, el dictador Papadópoulos va ser condemnat a cadena perpètua un cop va caure i, a Portugal, António Oliveira de Salazar, el soci ibèric de Franco, va morir el 1970, abans del final de la dictadura. El 1974, la Revolució dels Clavells va enderrocar Marcelo Caetano, el seu successor, que va haver d'exiliar-se al Brasil, on va morir.

António Oliveira de Salazar. Foto: Biblioteca de Arte-Fundação Calouste Gulbenkian

L'exèrcit portuguès mai va ser espina dorsal de la dictadura i, en un període de guerres colonials a països com Angola i Moçambic, que els militars consideraven inútils, van liderar la revolta. El triomf va ser ràpid i pacífic per la falta de resistència: només la policia política va respondre-hi. El 25 d'abril és un dia de commemoració a Portugal, la data de la revolució simbolitza la victòria de l'antifeixisme. Amb aquells valors es va assentar la democràcia.

Salazar no ha quedat oblidat, però el seu llegat no és tan latent com el de Franco a la política portuguesa. Val la pena recordar que a Espanya, en canvi, els militars van jugar el seu paper a la transició i com va reconèixer un dels pares de la constitució, Jordi Solé Tura, van forçar canvis en alguns articles de la Constitució.

El dictador que va morir a la presó

Una altra dictadura propera va ser l'argentina, que va començar amb el cop d'estat el 24 de març de 1976 i on el general Jorge Rafael Videla va assumir la presidència de facto. Cal destacar que en aquell moment era un dels comptats règims democràtics a Amèrica del Sud, ja que Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i Uruguai tenien dictadures militars, totes sustentades pels EUA. Òbviament el cop d'estat argentí ja es coneixia amb antelació a Washington.

El règim va cometre diverses atrocitats, com ara els vols de la mort, en què es duia gent contrària al règim en un vol i se'ls tirava al mar. Durant anys van ser desapareguts de forma oficial, fins que els vols es van fer públics. La dictadura també serà recordada per l'apropiació de menors —en què es segrestaven nens per educar-los amb els valors dels règims o vendre'ls—, el segrest de trenta mil persones o les fàbriques, comissaries o edificis on es torturaven i mataven els detinguts.

Videla. Foto: Víctor Bugge, fotógrafo de Presidencia de la Nación

Videla es va mantenir al poder fins al 1981, un període de cincs anys (el militar que més temps ha estat presidint una dictadura en el país), quan va cedir el poder a Roberto Eduardo Viola. La dictadura a Argentina cau el 1982 per la debilitació del règim en la guerra de les Maldives. Es va haver d'entregar el poder a un govern democràtic triat pel poble sense poder imposar les condicions que volien.

Videla va ser jutjat i condemnat el 1985 a reclusió i inhabilitació perpètues. Va ser indultat pel president argentí el 1990, però va tornar a la presó el 1998. Només s’hi va estar trenta-vuit dies fins que se li va concedir l'arrest domiciliari. El va perdre el 2008, quan un jutge va considerar que els delictes que havia fet eren molt greus per tenir el benefici de l’arrest domiciliari. L'indult de 1991 va ser declarat nul el 2010 i el dictador va acabar la seva vida a la presó.

Argentina ha sigut l'únic país del món on s'han jutjat crims franquistes i encara avui continuen les investigacions. Això és possible a través del fonament jurídic de justícia universal. La denúncia es va presentar el 2010 i ha comptat amb molts impediments del govern espanyol.

El dictador que va perdre el plebiscit

Xile també va viure una dictadura durant els setanta i vuitanta. El cop d'estat del general Augusto Pinochet es va produir el 1973 i, com demostren documents desclassificats recentment dels EUA, el cop va comptar amb el suport de l'administració de Nixon. Es va dur a terme una política de repressió duríssima on es va perseguir i assassinar qualsevol opositor o sospitós d'opositor al règim. Per legitimar el règim, el 1980 es va aprovar una nova Constitució, en què es limitava el mandat del president a vuit anys a partir d'aquell moment. Curiosament, va ser aquest fet el que va fer caure Pinochet.

Pinochet. Foto: Ministeri d’exteriors de Xile, colorejada per Janitoalevic

Si volia continuar al poder després de 1988, havia de convocar un plebiscit i guanyar-lo. Com els mitjans eren controlats per la dictadura militar, els opositors a Pinochet només tenien 15 minuts diaris als mitjans per exposar els motius per votar no. El dictador va perdre el plebiscit i va haver d'abandonar el càrrec, encara que va intentar un autocop d'estat que no va resultar exitós.

La dictadura militar arribà a la seva fi quan es van fer canvis en la constitució el 1989, i es proclamà Partició Aylwin com a nou president elegit democràticament pels xilens. Pinochet va continuar vuit anys com a comandant dels exèrcits, gràcies a la llei d'amnistia a militars aprovada per ells a la Constitució. Encara que se'l va investigar, mai va acabar a la presó.

Tanmateix, Espanya sí que va intentar jutjar-lo. El jutge Baltasar Garzón va emetre una ordre de detenció quan l'exmilitar xilè va anar-se'n a operar a Londres: el van arrestar durant 503 dies i encara que des d'Espanya es va anar demanant l'extradició, el Regne Unit mai la va concedir. El 2006 va tornar a Xile al·legant motius mèdics. Allà se'l va continuar investigant, però molts casos van ser rebutjats i mai es va anar més enllà d’un arrest domiciliari provisional. Com Franco i Salazar, el 2006 va morir al llit.