Dues fileres de tanques grogues marquen la frontera. A un costat, centenars d'immigrants recuperen forces en tendes de lona després de dies al mar que deixaran cicatriu. A l'altre, voluntaris els donen menjar i llancen petons a través de les màscares, sota l'atenta mirada dels policies.

Cau la tarda, humida i calorosa, al moll d'Arguineguín, una petita localitat al sud de Gran Canària símbol i testimoni involuntari d'un fenomen migratori que desafia tots els pronòstics, desborda la xarxa d'acollida i tensa el debat social. Ja van 8.102 migrants arribats a les costes canàries fins al 15 d'octubre, vuit vegades més que a aquestes altures del 2019. D'ells, uns 6.000 a Gran Canària.

En aquest moll hi són l'Abdo i 330 persones més, que fa dies que esperen, mentre dormen sobre mantes a l'asfalt fins que els derivin a un hotel o a un altre centre d'acollida. Són el resultat del degoteig constant de barques que s'accelera cada any per aquestes dates. Tan sols en 36 hores, el 9 d'octubre i la nit del 10, van arribar 1.050 persones a l'illa, una xifra mai vista des de la crisi dels caiucs del 2006.

Després de pagar entre 1.500 i 2.000 euros, afirmen ells, ara esperen al moll vestits d'"uniforme": polsera verda amb el seu número de filiació, xandall i esportives negres, les que els hi van donar en arribar, després de deprendre's de capes de roba tacada de sal, gasolina i suor.

L'Abdo, marroquí de 23 anys, no va tenir sort i un viatge de dos dies es va convertir en una setmana de malson. "Érem 25 persones a la barca, sense menjar, sense aigua. Alguns estaven malalts, cansats, com inconscients", diu a Efe en un anglès bàsic i admet que clar, va tenir por a morir perquè "el mar no estava bé i les onades eren molt altes".

1.000 quilòmetres de mar i mort 

El de l'Abdo és el camí curt des del Marroc, però molts, sobretot des de l'agost, arriben a Canàries des del Senegal, Mauritània o fins i tot Gàmbia a bord de piragües, enormes barques multicolors que poden arribar a allotjar 180 persones.

Al principi costegen, fins que creuen en la zona més pròxima a les illes i recorren distàncies de més de 1.000 quilòmetres en total. És la via més perillosa de l'anomenada "frontera sud", molt més que les mediterrànies, i deixa al seu pas morts difícils de comptabilitzar.

Des del Senegal, naveguen uns deu dies asseguts sobre una taula de fusta sense poder moure un múscul, a risc que la barca sotsobri i algú pugui caure a una mar que se l'empassaria irremeiablement. Seria un pes plom de tres capes de roba per combatre el fred que no es treuen ni per fer les seves necessitats.

Un cop arribats a Arguineguín es troben amb un semàfor invisible. El que marca la doble filera de tanques i al qual ha obligat la pandèmia. Al costat dels immigrants la llum està vermella. Esperen els seus PCR i no poden barrejar-se ni amb les persones d'altres pasteres ni amb els voluntaris, que només estan autoritzats a entrar amb un EPI. Cada pastera o dues, una tenda. Cada tenda, dins d'un corralito amb el seu propi bany prefabricat.

La llum taronja, explica Mari Afonso, voluntària de Creu Roja, està en el metre i mig que separa les dues tanques. Aquí només s'hi pot estar amb una bata protectora. La verda és la reservada als d'aquí, a l'altre costat, en la part més pròxima a la mar, per on circulen voluntaris i policies a l'espera de noves arribades.

"Quan veiem piragües grans amb poca gent, sempre pensem: 'On estarà la resta?'". Na Mari parla amb els periodistes al moll, asseguda en una cadira al costat de la barrera d'accés. Auxiliar d'infermeria jubilada, fa 5 anys que dona la benvinguda als que busquen a Canàries una vida millor.

Fa dos divendres, recorda, va arribar una pastera amb un mort dins i quatre persones inconscients. Tres van morir a l'hospital. "Aquí no penses, actues, i després a casa teva plores o t'enfades". Ha hagut de construir la seva pròpia barrera mental i convèncer-se que no són els seus problemes, però "tard o d'hora", confessa, afecten.

Mai havia vist tantes pasteres i sofreix especialment amb els nens. Arriben, diu, "molt protegits" amb mil capes de roba i recuperen aviat el somriure, les ganes de jugar al moll. Però a vegades els traumes afloren, com aquell, recorda, que va viatjar amb un mort a bord. "Mira, sé comptar en espanyol!", li deia a la Mari un minut, i al següent sanglotava.

La freda Covid i les seves fronteres

La Covid-19 no ha millorat les coses. "La rebuda és molt freda", es lamenta la infermera, que no pot ni ajudar-los a caminar quan surten entumits al moll. "Abans ens ficàvem a les carpes, parlàvem amb ells. Avui no se'ns veu un somriure, ni una ganyota de suport. No pots abraçar-los". La pandèmia és precisament una de les raons per les quals Canàries rep més migrants enguany. Només 2.021 en la primera quinzena d'octubre, a raó de 134 al dia.

Ho resumeix en Jamal, marroquí de 40 anys, des d'Arguineguín: "Hi ha molta seguretat per allà", diu a l'altre costat de la tanca quan li pregunten per què va triar la ruta atlàntica. "Allà" és el nord del Marroc, on les fronteres de Ceuta i Melilla estan tancades per la Covid i les forces de seguretat marroquines eviten creuar-se amb pasteres i salts a la tanca.

El canvi de ruta del Mediterrani a l'Atlàntic és encara més clar si s'analitzen les dades. Segons les xifres d'Interior, fins al 15 d'octubre van arribar 5.265 immigrants menys per mar a la península i Balears, mentre que a Canàries en van arribar 7.074 més. Vasos comunicants de fluxos migratoris que no es paren per una pandèmia.

"La ruta del Mediterrani es va convertir en una fossa de migrants i es va blindar amb recursos de l'Europa del Nord. La ruta Atlàntica de Canàries s'ha quedat d'alguna manera lliure, però és summament perillosa, el doble de perillosa que el Mediterrani. I malgrat tot, a la gent no li queda més remei que entrar per aquí".

El que parla és Teodoro Bondyale, secretari de la Federació d'Associacions Africanes a Canàries, establert des de 1971 a Espanya. Atribueix també l'arribada massiva de migrants al conflicte de Mali, a la fam i a la mala situació econòmica que ha deixat la pandèmia als seus països.

Amb gairebé resignació als ulls, Bondyale agafa el mòbil i cerca uns vídeos que va gravar setmanes enrere per resumir la tragèdia. A la imatge, uns operaris enfundats amb EPI fiquen una caixa de pi en un nínxol. Així fins a 15 taüts, de les persones que van aparèixer mortes en una piragua interceptada a la deriva el 19 d'agost.

Al nínxol només un número, 388, el que serviria per a una improbable identificació. Perquè de la majoria mai se sabran els seus noms. Es guarda el seu ADN però les famílies no tenen recursos per afrontar-ho. El més segur, diu Bondyale, és que mai sàpiguen què va passar amb el seu fill o germà quan va sortir fugint de la pobresa o de la persecució.

Alguns cadàvers com aquests arriben a les costes, però molts no. L'ONG Caminado Fronteras calcula que aquest any 700 persones de 23 pasteres no van aconseguir arribar a aigües canàries i es van quedar a la deriva a l'Atlàntic.

Una nova Moria?

Bondyale té por que "Canàries es converteixi en una Moria", el campament de l'illa grega de Lesbos on malvivien 20.000 persones i que va acabar consumit per les flames. I és que sembla que hi ha una altra llum vermella que manté als immigrants a les illes.

El Ministeri de l'Interior no facilita dades de persones derivades de Canàries a centres de la Península, que estan, segons el Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, només al 45 % de la seva capacitat.

La Delegació del Govern calcula que dels 8.102 que han arribat a les illes, n'hi ha uns 3.000 en hotels i altres centres d'acolliment. Cal sumar-los, explica a Efe Txema Santana, de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR), a uns 1.000 menors acollits i alguns més que són als carrers. Les expulsions estan paralitzades per la pandèmia des del març pel tancament de fronteres.

"Continuen faltant milers de persones que han sortit de Canàries", afirma Santana. Poden ser trasllats gestionats per Interior o persones en llibertat amb ordre d'expulsió que han agafat un vaixell o un avió.

A Creu Roja, que organitza pràcticament tots els trasllats, li consten només 770 derivats a centres de la Península en l'últim any (la gran part després de l'estat d'alarma) i 2.200 migrants que van sortir un dia dels seus centres per a no tornar, la majoria, suposen des de l'ONG, amb destinació a altres punts d'Espanya.

Però no són suficients. Per a Santana, "el que és incomprensible és que Canàries estigui tan saturada com està, amb places en hotels, i hi hagi altres territoris de la Península que tinguin capacitat [d'acolliment] perquè les arribades han baixat". "La nostra impressió, derivada dels fets, és que aparentment volen fer que Canàries sigui un fortí, com una presó, o aparentar això", opina. I, mentrestant, el globus s'infla i la tensió social va en augment.

Quan na Mari va a Arguineguín a rebre a les piragües, els veïns li retreuen que "els negres tenen més ajuda". "Per ells sí que et mous, per nosaltres no", li diuen, i és que per Santana el que augmenta el racisme és la mala gestió de la migració i que els ciutadans vegin "la gent tirada al moll".

A la recerca de la "Gran Espanya"

El pas següent al port és un centre d'acolliment o un hotel, aquests últims temporals i facilitats per la pandèmia. En un d'ells, a la zona de Maspalomas, hi són en Soungalo, en Bemba i en Boubaka. Per passar el temps, juguen amb altres subsaharians en un camp de futbol. Està en un baix envoltat d'apartaments turístics buits. Al fons, una sínia lluminosa gegant d'un parc d'atraccions.

Es fa tard i els seus companys van marxant, han de tornar a l'hotel a les 19:30. Poc abans, expliquen que van arribar junts el 15 de setembre en una piragua des del Senegal amb 44 persones i en la qual van navegar durant una setmana. Van fugir del seu poble, un petit llogaret de Mali, perquè els camps de cereals que conreaven s'assequen i perquè tenen por dels rebels d'un país en conflicte.

Com a víctimes d'una guerra podrien tenir dret a l'asil, una paraula que van sentir només en arribar però que ningú els va explicar després. Per quan aconsegueixin informar-se pot ser ja sigui tard. El termini per sol·licitar-lo és d'un mes.

De l'hotel solen passar a altres centres, com la Casa del Marino de Las Palmas, un enorme edifici dels anys 60 on viuen 77 persones i se n'esperen 50 més. Aquí hi és n'Abdoulaye, que amb els seus 24 anys va agafar una barca al Marroc i va estar 4 dies a la mar. Es van perdre i es va trencar el motor. "Pensàvem en la mort, això és en el que pensàvem".

Dins hi havia un nen de 10 anys, que va patir de gana i set amb ell. Com a molts, a n'Abdoulaye li van sortir butllofes a les natges d'estar quiet tant de temps. Ara vol treballar per alimentar la seva família, però no a Canàries. La seva intenció, i la de tots els entrevistats, és anar a la "Gran Espanya", a la Península. Està per veure si li deixarà el semàfor vermell que manté a milers de persones atrapades a les illes.