Alexia Putellas oferint la pilota d'or al Camp Nou
Per Agustina Gonzalez Krämer
Publicat el 07 de desembre 2021

Fa una setmana, Alexia Putellas, la capitana del Barça femení, es convertia en la primera futbolista espanyola que aixeca la Pilota d’Or. Al premi a la Millor Guanyadora de 2021, també hi eren nominades les seves companyes Jenni Hermoso, Irene Paredes, Sandra Paños i Lieke Martens.  Plegades, aquesta temporada han aconseguit fer-se amb el triplet: la Lliga, la Copa de la Reina i la Champions League. “Aquest és un trofeu individual, però el sento col·lectiu”,  deia la guanyadora. 

Com explica La Vanguardia en un reportatge, el futbol femení està creixent poc a poc. “L’any passat, segons l’últim informe de la FIFA, els fitxatges internacionals de jugadores van augmentar un 30%.

L’endemà de l'entrega de premis, s’anunciava que la Generalitat estudia la possibilitat d’eliminar els camps de futbol dels patis escolars “per afavorir la igualtat”.  Segons ha avançat el programa Planta Baixa de TV3, Educació està elaborant una guia amb perspectiva de gènere, on es recomana que els camps de futbol  no ocupin la major part de l’espai recreatiu. Consideren que això discrimina a les noies, ja que aquestes normalment no hi juguen tant.


Maria Garrido: “ Potser seria més important que la societat parés de classificar= homes futbol i dones ballet. Segle XXI”


Periodistes i esportistes s’han pronunciat en contra de la mesura a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Maria Garrido, antiga migcampista del club blaugrana i actual reportera esportiva a Atresmedia i Esport3, classificava la notícia a Twitter “d’un sense sentit” i afegia: “Potser seria més important que la societat parés de classificar= homes futbol i dones ballet. Segle XXI.”. La publicació va rebre 695 likes i 75 retweets. 

Quim Monzó, escriptor i articulista a La Vanguardia, d’altra banda, va twittejar amb ironia “sàpigues, @AlexiaPutellas, que els patis amb camps de futbol són masclistes”. Aquestes paraules van ser compartides 424 cops i van rebre 1.681 m’agrades.

Però, això no acaba aquí. A l’Ara, la guionista Laura Gost, guardonada el 2018 amb el Goya al Millor Curtmetratge d’Animació, es va mostrar enfurismada per la mesura.

L’esport, una cosa d’homes?

És cert que, històricament, l’esport, com les finances o la ciència, s’ha reservat pels homes. No va ser fins a l’any 1900 que es va permetre participar a les dones als jocs olímpics. Ara, però, el feminisme lluita perquè nens i nenes juguin junts a futbol a l’hora del pati; perquè elles tinguin esportistes referents més enllà de la gimnàstica, el patinatge i el ballet; o perquè a les competicions la dona no hagi de portar roba minúscula que la sexualitzi.

Un estudi de la UOC, realitzat per Esther García Gómez l’any 2017, explica que d’un total de 170 articles analitzats del diari As, només 10 són protagonitzats per dones. Al diari Marca, les diferències s’incrementen encara més: d’una mostra de 139 notícies, només 5 parlen sobre elles. I pel que fa, per exemple, a Deportes Cuatro i a Jugones, de la Sexta, cap dels dos programes disposa d’un espai fix dedicat a l'esport practicat per dones.

Ni tampoc, dins d’una notícia dedicada a l’esport masculí, es fa referència  pràcticament mai a les seves homòlogues femenines. Als mitjans, es dona més importància al físic de la dona i a la seva manera de conciliar l’esport amb la vida familiar que a la seva professionalitat

La representació de les dones, com a professionals de l’esport, als mitjans de comunicació, tant generalistes com especialitzats, és pràcticament nul·la. A més, quan es fa, tal com explica Andrea Núñez Marrón en un estudi realitzat per la Universitat Complutense de Madrid, la dona apareix “de forma estereotipada i sexualitzada, donant més importància al seu físic, vida personal i a la seva manera de conciliar l’esport amb la seva vida familiar que a la seva professionalitat”. 

Situació actual de les periodistes esportives

La carrera professional d’aquestes dones, que han de lluitar cada dia pel seu reconeixement i la seva valia, no és, per tant, bufar i fer ampolles. A més, a banda de les esportistes, també pateixen aquesta discriminació masclista altres col·lectius com les arbitres, entrenadores o periodistes especialitzades en el sector. El sostre de vidre, és a dir, la dificultat de les dones per ascendir laboralment, és una de les injustícies més present en el seu dia a dia. En els organigrames dels mitjans esportius, per exemple, elles gairebé no figuren en els càrrecs directius.

Al març, 150 periodistes esportives, a França, van denunciar haver estat víctimes de sexisme, assetjament i discriminació a les xarxes socials o per part dels seus companys de feina. En un comunicat publicat al diari Le Monde van reivindicar: “Ha arribat el nostre moment, dones periodistes, per unir-nos i fer pressió. A l’any 2021, que l’esport sigui controlat per homes per a homes i sobre homes ha deixat de ser tolerable. Tractar a les dones com a éssers inferiors a les sales de redacció esportiva no es pot tolerar més”. 

Amb el moviment Me too, cada vegada són més les dones que no es queden callades i que denuncien públicament les agressions, tant físiques com verbals, que pateixen. Dijous, és a dir, poc després de la seva crítica a la proposta de la Generalitat, la periodista Maria Garrido va publicar, aquest cop en un to irònic, un altre tweet.

L’any 2016, va ser publicada la tesi Periodismo deportivo: el papel secundario de la mujer periodista de S.J. Fumero, on es feia la següent reflexió: “En l'actualitat, els informatius, els polítics, i fins i tot la mateixa societat, reconeix 'els mitjans com el quart poder, per això tenen la capacitat de guiar la societat on volen i provocar que l'audiència actuï de l'una o l'altra forma' (McLuhan). Si aquests comencen a posar les dones com a imatge en els esports igual que als homes, l'audiència que agrada d'aquests programes, començarà per acceptar a poc a poc a les dones en l'àrea, sense ni tan sols notar-ho” .

En la mateixa línia que l’anterior autor, potser si hi hagués més referents, més dones presentant la secció d’esports dels telenotícies o omplint les pàgines del Marca o el Mundo Deportivo, Maria Garrido no hagués publicat mai aquest tweet perquè mai s’hagués qüestionat la seva professionalitat. Si ara, però, és complicat ser dona i periodista esportiva, més ho era fa un segle.

Pioneres en el periodisme esportiu
Cal recordar la gran tasca de dones com ara Josefina Carabias, Mari Carmen Izquierdo o Sara Estévez Urquijo. Carabias, més coneguda com a Doña Pepita, és considerada una de les primeres periodistes de l’Estat Espanyol. A més, va ser la primera dona corresponsal als Estats Units. Va néixer l’any 1905 al si d’una família benestant.

Des de petita, va ser una gran aficionada a la lectura i al teatre; però, quan va mostrar la seva voluntat d’estudiar, es va haver d’enfrontar als seus pares que consideraven que anar a la universitat era una cosa d’homes. Finalment, es va graduar l’any 1930 en dret. 


Josefina Carabias el 1931. Foto: Wikipedia

La seva trajectòria periodística és molt extensa i completa. Va debutar l’any 1931 a la revista Estampa amb un article sobre les dones a la universitat. Poc després es va incorporar als setmanaris el Mundo Gráfico i la Crónica, on, l’1 de setembre de 1936, va ser nomenada redactora en cap. A més, també va ser col·laboradora al primer programa informatiu de la ràdio La Palabra. Amb l’esclat de la Guerra Civil, es va refugiar a França amb el seu home, José Rico Godoy, des d’on va fer algunes col·laboracions esporàdiques en mitjans de comunicació argentins i mexicans. 

Per la seva ideologia republicana, no va poder tornar a Espanya fins a l’any 1942. Josefina Carabias va ser una dels molts i moltes periodistes que van ser “depurats” per la dictadura, és a dir, que no podien exercir la seva professió. Per això, quan va començar a treballar pel diari Informaciones fins que va guanyar el premi Luca de Tena l’any 1951, es va amagar sota el pseudònim femení Carmen Moreno. En aquest període, destaquen les seves cròniques esportives.

L’any 1954, va marxar a una corresponsalia a Washington, on va poder cobrir esdeveniments com la Guerra del Vietnam, des del punt de vista de l’administració estatunidenca, o el discurs de Martin Luther King.

Tal com s’explica al llibre Josefina Carabias corresponsal, Doña Pepita era una periodista tot terreny: “Va fer gairebé tot el possible en periodisme: cronista, corresponsal, entrevistadora… i en temps poc fàcils, per la intensitat dels esdeveniments i pel fet de ser dona en un món d'homes”. En el món esportiu, és va encarregar de la secció La Mujer en el Fútbol, que pretenia “oferir l'altra mirada del també llavors esport nacional”.

Una altra figura molt rellevant, pel que fa a les pioneres del periodisme esportiu, és la Mari Carmen Izquierdo, que va morir al 2019, a causa d’un càncer, amb 69 anys. Es va graduar a la Escuela Oficial de Periodismo de Madrid i va iniciar, l’any 1970, la seva carrera esportiva al diari As, sent la primera dona que treballava per aquest mitjà. Un any després, va ingressar a TVE, on informava sobre esports al noticiari 24 hores -també va ser pionera en aquest sentit-. 


A principis dels 80, va aconseguir ser la presentadora de la secció esportiva del Telediario de la 1, el principal informatiu de la cadena pública estatal. A més, sobre la seva trajectòria periodística, també cal destacar les col·laboracions amb diaris com el Marca o Diario 16; que va ser subdirectora de la revista Gráfico Deportivo; i que, a més, va cobrir jocs olímpics, mundials de futbol i altres grans competicions.

Parlar de periodistes pioneres en el món de l’esport és parlar, però, de Sara Estévez, coneguda com la Sarita. La bilbaïna, nascuda l’any 1925, que s’amagava sota el pseudònim Maraton, és considerada la primera directora d’un programa esportiu radiofònic a Espanya. L’any 1952, va començar a treballar per a l’acabada de néixer Radio Juventud de Bilbao.

Es necessitava a algú que s’ocupés dels esports, així que es va preguntar si entre els redactors hi havia algú a qui li agradés el futbol. Tal com explica en una entrevista a El País, ella va aixecar la mà, ja que acudia “cada diumenge San Mamés a veure l'Athletic”. 


Sara Estévez: “Escrivia gairebé d'amagat per vergonya, perquè la gent podia pensar que estava guillada”



Per sort, els temps d’aquestes pioneres han quedat enrere i, actualment, tot i seguir sent minoritàries, les periodistes esportives del nostre país no hi caben en els dits d’una mà. Carme Barceló, Sara Carbonero, Paloma del Río, Danae Boronat… Cada vegada són més els noms femenins que ressonen als nostres caps quan pensem en el periodisme esportiu.

Però, com diu la dita popular s’ha guanyat una batalla, no la guerra. Fins que nens i nenes juguin plegats a futbol als patis de les escoles i les redaccions esportives siguin paritàries, aquesta no s’haurà acabat.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —