Danae Boronat (Tarragona, 1985) és la primera dona que ha narrat un partit de futbol de LaLiga Santander a la televisió. Ara, ha tret el seu primer llibre, No las llames chicas, llámalas futbolistas. 

El 12 de maig de 2019 vas convertir-te en la primera dona a retransmetre un partit en televisió. Els partits fins fa poc sempre havien estat narrats per homes. Per què creus que era així? 
Perquè no hi havia voluntat que una dona narrés. A cap responsable de cap mitjà de comunicació se li havia ocorregut que podia ser adequat que una dona narrés, pel fet de la igualtat, per normalitzar que homes i dones fem les mateixes funcions en tots els àmbits. Mai havia semblat interessant que una dona narrés un partit de futbol, i això que evidentment dones periodistes esportives ja fa molts anys que hi som, a les redaccions.

També perquè crec que les dones, com que no teníem referents en aquest àmbit, tampoc havíem fet el pas endavant i això és una dificultat afegida. Quan no hi ha referents, no penses a fer una cosa que no s’ha fet mai. A mi no va venir un home a dir-me 'Danae, hem pensat que tu podries narrar un partit'. Vaig ser jo la que em vaig oferir. Molts cops les dones ens autolimitem per por a fer una cosa sovint feta pels homes, però hem de reclamar les oportunitats. 

Sobre futbol femení, quins canvis creus que calen perquè les jugadores es converteixin en referents mundials de nenes i, per què no, també de nens?
Ja ho són, com a mínim les jugadores del Barça femení. Hi ha moltes nenes que diuen 'jo vull ser com l’Alexia Putellas, jo vull ser com l’Aitana Bonmatí'. Això ja està passant. El fet que elles hagin tingut tant d’èxit i que per fi els mitjans se n’hagin fet ressò ja fa que siguin referents, i això és espectacular. De fet, segons dades del Ministeri d’Esport, el futbol femení ja és el quart esport més practicat a l’Estat i el que més ràpidament creix. 

El Barça femení és un exemple a seguir no només per les jugadores sinó en la gestió del club?
Sí, evidentment! Des que el 2015 va professionalitzar l’esport femení, és el club que dóna aquest tret de sortida als canvis en les condicions de les jugadores. Quan les tractes com a professionals i els dones totes aquelles eines que necessiten per dedicar-se només al futbol, sense haver de tenir una altra feina, fas que l’equip creixi. El Barça va liderar aquella aposta. I gràcies a això, ara estan recollint tot el que estan guanyant, que semblava impensable. Crec que l’exemple del Barça, d’aconseguir gran èxit en poc temps, ha de servir perquè els altres clubs de l’Estat espanyol i també d’Europa apostin fortament pel seu equip femení.

Quin paper pren la nova Junta directiva del Barça en aquesta batalla? 
(Riu) Ja ho veurem. Durant la campanya, Laporta va demostrar que no coneixia el nom d’una sola jugadora. Sí que és veritat que la celebració del triplet va estar a l’altura i que s’estan fent també fitxatges molt interessants de cara a la temporada que ve per seguir millorant, però l’exigència amb la Junta ha de ser màxima, perquè aquestes jugadores han aconseguit el màxim. S’ho mereixen tot, per tant, no poden reduir el pressupost, haurien fins i tot d’augmentar-lo i fer que l’equip encara sigui més fort i pugui engegar una etapa de domini a Europa. El club no es pot relaxar, ha de seguir pensant com fer que les jugadores siguin més conegudes. Els partits els podrien jugar al Camp Nou, per exemple. Encara hi ha molta feina a fer.

"Durant la campanya, Laporta va demostrar que no coneixia el nom d’una sola jugadora"

El futbol és feminista? 
Les jugadores, sí. La resta, no. Però ha de ser-ho, des dels despatxos fins al camp. Totes les dificultats que han tingut fins ara s’expliquen perquè som una societat masclista que considera el futbol un esport d’homes. Les jugadores han viscut en una precarietat laboral que només s’explica pel masclisme; és inconcebible que no tinguessin un contracte regularitzat. No tenien futur en l’esport: si es lesionaven, els clubs les deixaven tirades. Ara, això està regulat; però és imprescindible que el futbol sigui feminista perquè totes les reivindicacions passen per un tracte igual que fins fa molt poc no tenien. De fet, molts clubs encara no el tenen. La realitat de la primera divisió femenina no és només el Barça, són també tots els altres clubs que encara estan lluny de tenir un tracte igualitari entre els seus equips masculins i femenins. De fet, n’hi ha que  pateixen unes condicions molt dures que, si ets esportista professional, no són admissibles. 

Has tret el teu primer llibre. Com et sents? 
Molt. L’objectiu principal, donar a conèixer la realitat del futbol femení i de les seves protagonistes, l’he aconseguit. De fet, he aconseguit que molts programes de televisió, ràdio o premsa que mai havien parlat d’esport o futbol femení, de sobte, ho hagin fet. Quan acabes d’escriure et trobes exhausta i t’arribes a plantejar si ha valgut la pena, però veure la resposta de la gent et reconforta moltíssim. El feedback que estic rebent és molt positiu. No tant perquè es vengui molt el llibre, que també t’agrada, sinó per la rebuda de la gent. 

No las llames chicas, llámalas futbolista. El títol ja ho diu tot. 
Aquest títol és un missatge d’autocrítica cap al periodisme esportiu. És molt important la condescendència quan parles de les esportistes com les “noies” o les “xavales”. Aquí no hi ha cap mena de respecte sinó una manera de parlar paternalista, sobretot a l’hora de presentar-les al mateix lloc que els homes. Quan parlen d’ells, gairebé mai són “los chicos” i si ho són, s’utilitza quan són molt joves, però quan parlen d’esportistes o futbolistes més grans sempre són “els homes de Zidane” o “els homes de Koeman”. En canvi, elles sempre són “las chicas”. És igual l’edat, l’experiència i els anys que portin jugant… 

És molt necessari fer aquest canvi i dir: 'Ei, prou! Elles ja són futbolistes igual que ells' i viuen d’això professionalment, per tant, les hem de presentar de la mateixa manera. Si tu parles d’elles com “les noies” és difícil que la gent a casa les respecti.

Després d’haver-lo escrit. Què és el que t’ha sorprès més de tota la investigació? 
No esperava trobar-me una realitat tan crua pel que fa a la selecció espanyola. Parlis amb la jugadora que parlis i sigui de l’època que sigui, explica un malson. Arribaven a l’equip els seus somnis i es trobaven amb un seleccionador que les menystenia, les maltractava, les insultava i que, a més, no estava preparat com a entrenador. És molt greu que durant gairebé trenta anys tothom mirés cap a l’altre costat. Això és el que més m’ha sorprès i el que he destapat al llibre, i per això estic contenta que hagi sortit, perquè això ens permet avançar.