El 15 d'agost del 1971 va començar el poc conegut Mundial de Futbol Femení a Mèxic. Durant tres setmanes, va esclatar amb la brillantor d'un estel abans de tornar a estavellar-se. Es va disputar del 15 d'agost al 5 de setembre del 1971 i va tenir un gran èxit pel que fa a les entrades. El torneig no es considerava oficial, però va ser un precedent per al desenvolupament del futbol femení.

El torneig va ser la segona edició del Campionat Mundial de Futbol Femení organitzat per la Federació de Futbol Femení Europeu Independent (FIEFF) després de la primera edició el 1970 a Itàlia, on Dinamarca es va proclamar com campiona després d'un 0-2 contra Itàlia.

El primer mundial masculí de la FIFA va ser el 1930. La FIFA no va acceptar el futbol femení fins als anys 80, i el primer mundial femení oficial no va arribar fins al 1991, el qual van guanyar els Estats Units. Llavors, la FIEFF organitzava diversos tornejos no oficials, la qual cosa il·lustra la reticència de les autoritats esportives masculines a reconèixer-los i la determinació de les practicants femenines d'expandir el futbol femení.

Un món paral·lel

Quan les jugadores van arribar a Mèxic per representar els seus països, no esperaven la rebuda. "Va ser com viatjar a Narnia: va ser transportar-se a un món diferent", recorda l'excentrecampista de la selecció anglesa Chris Lockwood, la qual en aquell moment tenia 15 anys i, ara, 63.

"Només havíem jugat al petit torneig de classificació a Sicília, el qual es va jugar a pistes com les que hi ha als parcs i, de sobte, ens trobàvem enmig de la febre de la Copa del Món en aquest enorme i enlluernador torneig professional i global" va afegir la futbolista.

Portada d'un diari mexicà l'any 1971. Foto: El Universal

Als seus països, vivien com qualsevol, però quan van arribar a Ciutat de Mèxic l'agost del 1971, van ser tractades com a membres de la família reial des del moment en què van passar el control de passaports i van entrar en un món de càmeres i aficionats que demanaven autògrafs. "Als mexicans no els importava que fóssim dones, només pensaven en el futbol" va dir Lockwood.

Un èxit comercial

El torneig va ser patrocinat per l'empresa italiana de begudes Martini & Rossi i altres patrocinadors com Carta Blanca, la marca de cervesa mexicana, Dietafiel, la beguda per aprimar-se i Lagg's, una marca local de te. Un any abans, Martini & Rossi havia patrocinat el primer mundial femení a Itàlia, però el 1971 tenien objectius més grans per a la competició i, perquè pogués ser més reeixit, va pagar les despeses de cada un dels equips, inclosos els vols, els hotels i la vestimenta.

Els organitzadors van fabricar insígnies, samarretes, bosses, nines i revistes per vendre. Molts dels articles portaven la mascota del torneig: Xochitl (significa flor en llengua nàhuatl), una jove futbolista vestida amb els colors de Mèxic.

Les grans marques, les emissores de televisió i comerciants de tota mena també van voler participar-hi, ja que el futbol femení es va convertir en poc temps en un producte comercial com el masculí.

La professora Jean Williams, que lidera el projecte "Històries ocultes del futbol femení" al Museu Nacional de Futbol d'Anglaterra va explicar a The Guardian que "El mundial va ser un èxit, perquè els organitzadors no van assumir que seria un fracàs comercial o esportiu. Va ser venut i promogut com un torneig de futbol, un que, casualment, és protagonitzat per dones".

"Emfatitzant l'angle femení"

El 1968, Mèxic va ser la seu dels Jocs Olímpics. El 1970, del mundial masculí i el 1971, el país va organitzar un tercer gran esdeveniment per donar la benvinguda a la copa del món femenina no oficial.

Des del principi, hi va haver obstacles i resistència contra el torneig. Primer, la Federació de Futbol Mexicà es va oposar a l'esdeveniment i va amenaçar de multar qualsevol club que atorgués accés a les dones als seus camps.

Els organitzadors van eludir el problema celebrant jocs a l'Estadi Azteca, un camp privat de l'equip nacional de Mèxic, i l'Estadi Jalisco, seu de la Copa Mundial de la FIFA l'any 1970. Amb els llocs assegurats, van convidar l'Argentina, Dinamarca, el Regne Unit, França, Itàlia i Mèxic.

Semifinal en la qual Mèxic va vèncer Itàlia 2-1. Foto: National Football Museum

Per fer que l'esdeveniment fos atractiu per a una audiència femenina i familiar, els pals de l'estadi estaven pintats de color rosa i el personal del torneig vestia roba rosada. També destacaven les aparences de les jugadores. "Realment, volem emfatitzar l'angle femení", va explicar Jaime De Hargo, cap del comitè organitzador del llibre Soccer Goes Sexy South of the Border. Intenta justificar el pla en explicar que volien capitalitzar "les dues passions de la majoria dels homes a tot el món: el futbol i les dones".

Per complir aquest objectiu, els organitzadors van jugar amb les nocions convencionals de feminitat. Per exemple, les jugadores portaven bruses brillants i multicolors i pantalons molt curts i estrets per mostrar el seu físic. Després dels partits, les jugadores anaven als salons de bellesa ubicats dins dels vestidors perquè després poguessin presentar-se a les entrevistes i a la cerimònia d'una forma més atractiva.

Amb Xochitl, la mascota del torneig, van usar la imatge d'una nena amb cues per representar la tendresa d'una dona i no l'atletisme exhibit al camp. L'excessiva sexualització de les futbolistes forma part de la causa que el segon mundial femení atragués una atenció significativa.

Un campionat històric

Va ser un èxit inesperat. Aquell Mundial va comptar amb la participació de sis seleccions: Mèxic, l'Argentina i el Regne Unit al grup A amb seu a l'Estadi Azteca; mentre que Itàlia, Dinamarca i França van jugar a l'Estadi Jalisco, a Guadalajara, com a part del grup B.

Es va jugar davant d'una mitjana de 20 mil espectadors, però quan Mèxic sortia al camp, la xifra desbordava totes les expectatives. Els triomfs de Mèxic sobre l'Argentina i el Regne Unit van donar cita uns 80 o 90 mil afeccionats. Aquest nombre es va mantenir durant la semifinal contra Itàlia.

La venda de les entrades, amb un preu que anava des dels 30 pesos (1,45 dòlars) als 80 (3,80 dòlars) va superar les expectatives. A la final entre Mèxic i Dinamarca, a la qual les daneses van conquerir el trofeu en guanyar 0-3, van assistir-hi 110.000 persones, un rècord que preval fins al dia d'avui en la història del futbol femení.

Les amfitriones mexicanes es van classificar a la final després de guanyar Itàlia a les semifinals. Dos dies abans de la final, la premsa mexicana va publicar que les jugadores de la selecció mexicana estaven descontentes perquè no havien rebut suport econòmic per participar en el torneig. L'equip mexicà va amenaçar de saltar-se la final, però va renunciar a la seva demanda de dos milions de pesos i el partit es va jugar sense cap incident.

Dinamarca va guanyar el torneig després de vèncer Mèxic 3-0 a la final, amb un hat-trick de Susanne Augustesen, la qual tenia només 15 anys.

Susanne Augustesen marca el primer gol a favor de Dinamarca a la final del mundial contra Mèxic. Foto: Press Association Images

L'equip danès va ser convidat a una recepció de celebració a l'Ajuntament de Copenhaguen en tornar del torneig. No obstant això, a causa de la naturalesa no oficial del torneig, l'Associació Danesa de Futbol no ho reconeix.

Les jugadores de l'equip de Dinamarca a la Copa del Món del 1971 amb el trofeu després de tornar a casa. Foto: Asger Sessingo / Press Association Images

A una entrevista amb The Guardian, Birte Kjems, la portera de Dinamarca, recorda que "després del tercer gol de Susanne van sentir una cosa molt estranya: aplaudiments del públic local. La gent després ens va dir que havia estat una de les primeres vegades que sentien als aficionats de l'Azteca aplaudint l'oposició".

Dinamarca havia arribat al torneig com a favorita gràcies a la victòria a l'edició inaugural del torneig a Itàlia el 1970. No obstant això, a Mèxic era molt diferent, ja que l'equip que havia triomfat l'any anterior estava format per jugadores del Boldklubben Femina.

De cara a la competència del 1971, la Unió Kvindelig Fodbold (Unió Danesa de Futbol Femení, la qual es va crear perquè la Unió Danesa de Futbol no admetia dones), va decidir formar un equip nacional, per al qual van realitzar proves a tot el país per seleccionar les millors jugadores.

Pàgina de la revista mexicana Pilota amb una il·lustració de l'equip de Dinamarca

El retorn a la realitat

Dinamarca va volar a casa dues vegades com a campiona del món. "La gent al carrer estava molt emocionada, però no els homes importants", va dir Kjems. "El dia que vam aterrar, el cap de la DBU, Vilhelm Skousen, va dir que mai hi hauria dones membres de la Unió Danesa de Futbol mentre ell visqués".

Skousen va ser un dels molts homes influents que van insistir que l'interès del públic i dels mitjans de Dinamarca pel futbol femení era una moda passatgera. "A la DBU no ens ho podem prendre de manera seriosa", va declarar Skousen.

La capitana Inger Pedersen aixeca el trofeu després de guanyar 0-3 contra les amfitriones. Foto: Press Association Images

Però la UEFA va dictaminar que les associacions havien d'obrir les portes a les dones. La DBU ho va fer el 1972, però només a mitges i d'una manera que va desfer gran part de la bona feina de desenvolupament que havien fet les dones.

Kjems va explicar que van tenir una lliga "a tot el país, però vam haver de començar des de zero amb petits equips locals. Ens vam perdre alguns dels nostres millors anys del futbol, perquè els homes van insistir a fer les coses a la seva manera".

Susanne Augustesen mai va jugar un partit oficial amb la selecció després del seu hat-trick, tot i continuar gaudint d'una carrera a Itàlia, on va anotar més de 600 gols. Fa només tres anys va ser admesa al Saló de la Fama de la DBU. A més a més, el trofeu del mundial encara està perdut, un fet que representa la forma en què el llegat de les campiones i el mundial va ser, en gran manera, malbaratat i oblidat.