De la "mare" de la paleontologia, la victoriana Mary Anning, a la geofísica Inge Lehmann o la cartógrafa Casa Tharp, el projecte editorial "GEAS" promou "perfils inspiradors" de dones científiques, que es van distingir per ser "lluitadores" en un món d'homes. En una entrevista amb EFE, les seves autores, les geòlogues granadines Rosa Maria Mateos i Ana Ruiz Constán, han explicat que amb "GEAS" volien mostrar a un públic no expert en la matèria "el ventall de disciplines a les quals es poden dedicar un geòleg o una geòloga, i donar a conèixer referents de la geologia que són poc conegudes, com, en general, passa amb totes les científiques".

Mateos i Ruiz Constán, que per al llibre han comptat amb l'auspici de la Comissió Dones i Geologia de la Societat Geològica d'Espanya i l'Associació de Serveis de Geologia i Mineria Iberoamericans (ASGMI), preparen ja una edició en anglès i francès amb el suport de la Federació Europea de Geòlegs. Ruiz Constán assenyala que "les geòlogues pioneres van començar en la paleontologia, perquè era un treball de recol·lecció, de classificació, que gairebé s'assignava més al que eren llavors els rols establerts de gènere en les dones".

No obstant això, en la selecció de les dotze geòlogues han obert el ventall a altres especialitats com "l'Astrogeologia, la paleoantropologia, la vulcanologia, la geofísica o l'Astrogeologia". A través d'aquestes dotze geòlogues de diferents èpoques es pot observar "l'evolució de la dona en la ciència, i que en els últims anys ha començat a ocupar llocs de responsabilitat".

Algunes d'elles també "van saber crear planter de noves generacions de geòlogues" com Florence Bascom, "la primera a gairebé tot als EUA, o l'espanyola Carmina Virgili, que va arribar a ser secretària d'Estat amb Felipe González, o la mexicana María Fernanda Campa, que propugnava que els recursos naturals havien d'estar al servei del poble".

A Espanya, la primera geòloga va ser també una paleontòloga, la granadina Asunción Linares (1921-2005), que va obrir el departament de paleontologia a la Universitat de Granada, i va ser la primera catedràtica d'una facultat de ciències a Espanya, mentre Carmina Virgili, especialista en Estratigrafia, va ser la tercera catedràtica.

El llibre s'estructura per ordre cronològic, des de la primera paleontòloga, Mary Anning, nascuda a la fi de segle XVIII, que no tenia cap formació, era d'origen pobre, i va començar amb la recol·lecció de fòssils per sobreviure venent-los com "curiositats", fins a l'última, Kathryn Dwyer Sullivan, encara viva, que l'any passat, en plena pandèmia va baixar al punt més baix de la Terra, en l'Oceà Pacífic.

L'excepcionalitat com a porta d'entrada

Tot i que en el seu temps li van fer la vida impossible, en l'actualitat els anglesos han recuperat la figura de Mary Anning, que ocupa un lloc destacat al Museu de Ciències Britànic. Mateos destaca així mateix la figura de Mary Leakey, esposa de Louis Leakey, que "va descobrir les primeres empremtes humanes a la gola d'Olduvay, i que tampoc tenia formació científica, però va arribar al món de la ciència com a il·lustradora".

Ruiz Constán subratlla que "totes aquestes dones tenen un denominador comú, van ser excepcionals per a la seva època, majoritàriament van renunciar a la maternitat, i si estaven casades les seves parelles es dedicaven al mateix que elles".

En els perfils d'homes, afegeix, no s'observa aquest desfasament entre gent soltera i casada, "i més en un àmbit com la geologia que requereix llargues estades fora de casa", i "encara que hagi passat un segle, encara hi haurà geòlogues o científiques que vegin llocs comuns de coses que encara segueixen passant actualment".

Mateos s'observa un altre element comú: "moltes van comptar amb el suport d'un home o de diversos, com li va passar a Marguerite Thomas Williams, primera afroamericana amb un doctorat en geologia, que va tenir el suport d'un professor assentat en el món acadèmic que va creure en ella, o l'australiana Dorothy Hill ".

Pioneres sense reconeixement

En general, totes van tenir reconeixements tardans, com li va passar a Casa Tharp, que va cartografiar el 1977 el sòl dels oceans, però "no se li va reconèixer fins a la dècada dels 90, tot i que en els seus mapes hi ha la base de la teoria de la tectònica de plaques"; o el cas d'Inge Lehmann, autora de la discontinuïtat de Lehmann, però que "pocs estudiants de Geologia saben que aquesta discontinuïtat que separa el nucli intern de l'extern de la Terra, va ser formulada per una dona".

Les dues coordinadores elogien la feina de la il·lustradora Nívola Uyà, que "no només ha representat a la pionera tal com és físicament, sinó que ha cuidat detalls del seu treball, i les mostra treballant en actiu amb les seves eines de camp".

Tot i l'èxit que està tenint la primera edició "simplement amb el boca a orella", Mateos i Ruiz Constán pensen que "la geologia està cada vegada més relegada en els plans d'estudi, i recorden que" hi ha un geòleg darrere de minerals estratègics fonamentals per al desenvolupament tecnològic actual com el coltan o el neodimi".