Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) publica Torturades, un llibre que relata les històries de 22 dones que van patir tortures a la comissaria de Via Laietana entre 1941 i 2019. Relata els patrons comuns de la violència física i psicològica emprada durant la dictadura franquista i la democràcia, especialment contra les dones.

Pascual rep el Diari de Barcelona a l’editorial Comanegra, enmig d’una illa de cases de l’Esquerra de l’Eixample. És un lloc plaent, amb plantes i molt tranquil que contrasta amb la foscor i la brutícia literal i metafòrica que descriu al llibre. L’autora parla de la impunitat dels torturadors, la perspectiva de gènere en aquests crims, la demanda de convertir la comissaria de Via Laietana en un museu memorial i com ha viscut una investigació que ha durat dos anys.

Per què el llibre agafa històries fins al 2019?
Perquè les manifestacions de resposta a la sentència del procés van ser l'octubre de 2019. Llavors van agafar molts joves, entre ells la Xènia Garcia, que és una de les protagonistes del llibre, i els van torturar. En realitat Via Laietana ja no és una comissaria de detenció, però eixe dia els van tancar tots allí.

No és perquè l'última tortura fos el 2019, doncs?
És l'última dona que he documentat en la investigació que he fet durant dos anys. Si hagués fet una investigació de quatre anys no sé què m'hauria trobat. Però no puc dir que s'acaben les tortures el 2019.

Al llibre explica que el Congrés de Diputats va aprovar una proposició, que és cert que és no de llei, però que deia que s'havia de convertir l'edifici de Via Laietana 43 en un museu-centre de memòria. Però això és el 2017 i el 2019 hi tornen a haver tortures. Com pot ser?
Clar, perquè és una proposició no de llei. No hi ha una llei al parlament espanyol. Via Laietana és de l'Estat espanyol. I de fet, l'altre dia vaig anar al Senat on el ministre Bolaños, a una pregunta d'ERC, va dir que no, que pensava que l'edifici ja estava resignificat en democràcia. És el ministre de presidència i memòria històrica i directament ha dit que no. És la seva línia vermella. A Madrid sí que ho han fet, però el que han fet a Espanya sembla que per a Barcelona no serveix.

A qui recomana que llegeixi aquest llibre?
A tothom. És un exercici de memòria, ja no històrica, perquè anem a 2019… Però he donat veu a unes dones que estaven silenciades. Per tant, al màxim nombre de gent.

A algun polític en especial? Ara parlava del ministre Bolaños...
A Bolaños li vam regalar el llibre, espere que el llegisque.

De les històries que relata, n'hi ha alguna que l'hagi impactat especialment?
Totes. També quan parle de la Soledat Real, que ja ha faltat i que ho ha deixat tot escrit i per fer el relat vaig parlar amb la seva neboda, la Núria Salamé. Fins i tot quan no hi he parlat directament, m'impacta molt. Cadascuna té el seu espai i hi vaig dedicar el seu temps. Però potser la Xènia, que m'explica que les parets de Via Laietana estaven tacades de sang el 2019... No és la més torturada, però és en democràcia i fa quatre dies. Després tires enrere i la Ruth Gavarró i la fotoperiodista Mireia Comas... M'han impactat totes, era molt dolorós escoltar tot el que havien fet a aquestes dones.

"En temps de Franco tothom sap que per Via Laietana, la gent queia per les finestres"

​​​​​Al Judici de les Juntes de l'Argentina, en l'al·legat final, el fiscal Strassera explica que el procés ha estat "una sort de descens a zones tenebroses de l'ànima humana, on la misèria, l'abjecció i l'horror registren profunditats difícils d'imaginar abans i de comprendre després". Vostè, que també ha estat investigant tortures, ho comparteix?

Sí. Em vaig llegir l'al·legat, i la pel·lícula també l'he vista. Però quan a l'al·legat final parla també de Dante i de l'infern. De fet, no ho he posat al llibre perquè em sortia alguna cosa però no volia copiar-ho. Però sí, és això. És això.

Són històries que remouen només de llegir-les, imagino que escriure-les haurà estat encara més difícil…
És difícil que elles t'ho expliquen en primera persona. Després, sola a casa, fent el relat jo les veia de 17 anys, petites al costat de policies molt grans. Ha estat duríssim. Per això he intentat fer els relats amb sensibilitat, no posant molta violència, amb la mida justa. I molta objectivitat, encara que faci molta ràbia.

L'objectivitat no haurà estat gens fàcil.
Es mirava i comprovava tot, perquè és l'única manera perquè el llibre siga una eina. 

"És la gent jove la que més lluita al carrer"

​El relat de la Manola Rodríguez Lázaro l'acaba amb ella dient: "Jo només he tingut la sort de poder-ho explicar". És una frase que impacta molt.
I això m'ho diuen totes les dones. He recollit 22 dones com a mostra, que no són totes polítiques, es barregen prostitutes, dones d'ètnia gitana... Dones que per diferents motius les han detingut, han acabat a Via Laietana i les han torturades. Però la Manola ho diu perquè amb ella ho hem sabut. En temps de Franco tothom sap que per Via Laietana, la gent queia per les finestres. Però n'hi ha que no ho han pogut explicar, perquè s'han mort o han tingut por o ningú els ha posat un micro.

El llibre fa una aportació en la mirada de gènere de les tortures, que és una qüestió reconeguda per estaments internacionals. Fa falta parlar més del component de gènere que fa que les tortures puguin ser més dures?
Els ulls del món tenen una mirada patriarcal. Això és així. Però la torturada amb biaix de gènere està estudiada per l'ONU i organismes internacionals. Les tortures són les mateixes. Perquè la gent ho entengui: torturar, torturen. Però hi ha un component afegit que són les violacions, que els homes a Via Laietana poguessin anar al lavabo amb la porta tancada i les dones no, que a les dones els policies se'ls posessin darrere i els agafessin els pits, que a una dona li apagaven les cigarretes als pits... També la regla: una dona entrava a la comissaria amb la regla i se li n'anava; i a l'inrevés, si no la tenia, li baixava. La Soledad Real, per exemple, no va poder tenir més fills a causa de les tortures. La Pilar Rebaque explica que va estar un any sense tenir la regla. Hi ha hagut dones que han tingut avortaments. On més ho he pogut estudiar és a l'Argentina i a Xile.

"Quin sentit té preparar la gent per a quan van a comissaria si no hi poden torturar la gent?"

​​​Ara vivim un context en què partits, sindicats i organitzacions polítiques tenen menys pes i gruix de militància. Això contrasta amb les històries de moltes dones del llibre, sobretot del principi del franquisme, que comencen a militar amb 16, 17 i 18 anys en partits que són clandestins. I també són torturats molt joves.
Jo no hi veig tanta diferència. Perquè si et fixes, el Guillem, el noi de la dessuadora taronja detingut el 2019, era menor. I també el van torturar. És cert que en la lluita antifranquista, si un pare era un represaliat, la filla també ho era. I quan ve la guerra, hi ha moltes dones que són al peu del canó, com la Tomassa Cuevas, la Soledad Real i la Manolita Rodríguez. Se'n van a l'exili, algunes fins i tot acaben a camps de concentració nazis. I quan tornen les enxampen perquè continuen la lluita. Són joves, però és que no tenen una altra opció que lluitar, és una dictadura. Com quan els joves van sortir per la sentència, és la gent jove la que més lluita al carrer.

En el relat de Núria Cadenes, explica que havent llegit Pedrolo, que descriu l'estratègia del policia bo i el dolent, va poder anticipar o entendre què passava. Saber què hi passa en aquests llocs fa que la por o la incertesa es redueixi?
La incertesa fa mal, sí. En dictadura es van publicar fullets explicatius per als lluitadors per la llibertat sobre les tortures. Totes les dones polítiques sabien que havien d'aguantar-les un temps. Però som en democràcia, no hem de saber res perquè no ha de passar. Quin sentit té preparar la gent per a quan van a comissaria si les comissaries democràtiques no poden torturar la gent? A mi em sorprèn la brutícia que explica la Núria, hi havia ratolins! I això ja ho explica la Soledad Real i va fins al final. Són dependències de l'Estat i han de seguir una normativa, que ha de ser dels drets humans. No poden torturar, però és que a més ho fan amb impunitat, perquè no hi ha càmeres i si no després fan una contra-denúncia. És l'Estat que ha d'acabar amb aquesta impunitat, però no vol. Manté la ciutadella de Via Laietana com un signe de por, per avisar la ciutadania que si ens passem, ja sabem què ens toca.

I a més, explica que molts dels torturadors tenen reconeixements.
És molt fàcil, vas al BOE i veus que tenen medalles. Tots els policies que han anat apareixent a la investigació els he buscat i us he de reconèixer que com que no sé com van les medalles n'he buscat unes determinades, però potser n'hi ha unes altres que també els han donat. I depenent del distintiu tenen pensió o no, que això és una altra.

(...)
És un premi. I els que han estat condemnats, l'Estat els ha indultat. Tot això està documentat.

Martín Villa, com a ministre de l'Interior i de Governació, és el gran responsable de les tortures en la transició?
El responsable de les tortures és l'Estat. No li pose ni nom de ministres. Documente tortures de 1941 a 2019 i el responsable és l'Estat. Els ministres que han anat passant tenen la responsabilitat corresponent. Martín Villa ho va cremar tot perquè no hi haguera proves. Però també tenim el ministre Marlaska. L'Estat espanyol està condemnat 10 vegades per no investigar les tortures i en set n'és ell el jutge responsable. I això són dades, jo només les poso en el llibre.

Les tortures, encara que són un exercici de força i poder, poden entendre's com una debilitat d'un règim paranoic que veu que li falta legitimitat.
Jo crec que no, no crec que siga una debilitat sinó, com deies, una demostració de força. Per exemple, el que van fer amb els joves de 2019 és segrestar els seus drets democràtics. Els han tancat a Via Laietana, els han estomacat i a més estan quatre anys pendents de judici. Una persona de 24 anys es planta al judici amb 28 sense haver passat per una altra manifestació.

La pena de banqueta, que en diuen.
Exacte. És una mostra de força amb impunitat.

La proposta és convertir la comissaria en un museu, però en els últims anys moltes manifestacions, en passar-hi per davant, cridaven el lema: "Aquest edifici serà una biblioteca".
Sí, però això són consignes. De fet hi havia una biblioteca gran i extensa a la comissaria on torturaven. Moltes de les torturades expliquen que hi havien estat. Jo no hi he pogut ser, diuen que és un edifici de la ciutadania, però no ens deixen entrar-hi.

Quin ús se li ha de donar?
Ha de ser un centre de memòria centrat en la tortura. Que tinga una biblioteca, si vols, també estaria bé. Però un centre de memòria com n'hi ha arreu del món. Espanya vol oblidar que va tenir una dictadura, que els policies de Franco van ser immediatament els policies de la democràcia, i vol oblidar que en democràcia es tortura amb total impunitat.

"Fas presentacions i van sortint dones que t'expliquen que elles també hi van ser"

​​​​​Amb la querella argentina, i també amb totes les denúncies que explica en el llibre, es diu que a l'Estat espanyol no s'estan investigant uns crims que poden ser considerats com de lesa humanitat.

Sí, són crims de lesa humanitat i l'Estat espanyol n'és l'últim responsable. I hi ha persones amb noms i cognoms que també en són responsables.

Què fa falta perquè s'investiguin?
La gent, la ciutadania. La Pilar Rebaquer, que és fundadora de la Comissió de la Dignitat, explica que van anar a demanar els papers de Salamanca la Pilar Calvo els va dir que no sortiria ni un paper. I mira, ara els tenen casi tots. Com es va aconseguir? Amb la força de la gent. Si veuen que som molts reclamant-ho, ho posaran en la negocació, però hem de ser la gent. Nosaltres, al carrer, no hi ha una altra. Avui (el 22 d'abril) convoquem tothom a Via Laietana a les 18h per això. Vindran totes les dones del llibre i algunes més. Perquè a mesura que fas presentacions van sortint dones que t'expliquen que elles també hi van ser.

S'ha pensat de fer una ampliació o un segon volum?
No, hem fet una mostra i hem posat en dit a la nafra. Hem explicat què ha passat a Via Laietana en dictadura i en democràcia i és una eina més, amb totes les que està fent la Comissió de la Dignitat i diferents associacions, per tancar Via Laietana. És el que demana l'ONU i la llei de memòria històrica, diga el que diga el ministre.