"Que callin, es tanquin a casa si volen i em deixin fer festa”
Per Pere Mercader
Publicat el 05 de novembre 2020

Tres joves que saben perfectament què és la covid-19, però no estan disposats a restringir la seva vida social. No són negacionistes, no són ignorants i no s’atreveixen a dir el seu nom. N’utilitzarem de ficticis, perquè saben que el que fan no està ben vist. Han acceptat parlar amb el Diari de Barcelona amb una premissa molt clara: no ser jutjats. Tot i això, lluny de voler legitimar cap conducta en concret, aquest reportatge vol servir per entendre una mica més què ens està passant com a societat i trencar una espiral del silenci que no deixa entrar en el debat públic aquelles postures reprovables per una gran majoria social. Un metge, un músic i una mestra que parlen sense embuts.

El Josep és estudiant de medicina i va ajudar als hospitals en la primera onada

El Josep és estudiant de medicina. Al març, va treballar a les UCIs; ara està treballant al camp. El metge en formació ha assistit, i també organitzat, festes, fins i tot dins de l’estat d’alarma vigent, de vegades canviant d’àrea sanitària.

“El que s’ha de tenir és sentit comú”: pel Josep no té sentit que tantes persones puguin estar juntes als bars o continuïn les aglomeracions al metro i, en canvi, ell no pugui anar “a una zona rural, a l’aire lliure, amb uns amics i posar-hi música”. Creu que la societat culpabilitza els joves que surten de festa mentre la realitat és que s’estan celebrant corridas de braus o actes polítics.


Després d’estar en entorns on “hi pugui haver una càrrega viral molt més elevada” cal mantenir “un entorn estable” i ser responsable


Afirma que les festes ens les quals ell ha participat han anat “en concordança” amb les circumstàncies, “quan s’anava posant pitjor, amb gent més propera, en un entorn fixe, amb festes més familiars”. Accepta, però, que amb la desescalada sí que va assistir a raves amb centenars de persones seguint el “sentit comú”. Per l’estudiant de medicina, després d’estar en entorns on “hi pugui haver una càrrega viral molt més elevada” cal mantenir “un entorn estable” i ser responsable “si has d’estar amb persones que siguin població de risc”. 

Per l’estudiant, decidir anar a una rave no treu la responsabilitat de salut pública i sanitària, i afegeix que els participants s’han d’informar de com està el territori en concret i de les mesures que es puguin dur a terme en aquell moment.

A dia d’avui viu en una casa ocupada amb altres joves, considera que són un “ecosistema tancat” i que, tot i que poden estar juntes desenes de persones, en tant que no són població de risc i ser un grup restringit, el seu cas és molt menys perillós que un grup de cinc amics que visquin amb persones de risc: “No surtis a petonejar-te amb 200 persones si vius amb els teus avis”.

Explica que les raves són entorns denominats TAZ (Zones Temporalment Autònomes), que van en contra “del control punitiu de l’estat” i els límits de l’oci mercantilitzat. A les raves “hi ha unes ideologies i manera de viure molt intensa que és molt complicat d’entendre si no hi estàs dins”. I creu que cal posar en una balança la comunitat i la llibertat personal. “Se'ns estan castrant les llibertats de manera exagerada”, sobretot entre certs col·lectius o classes socials concretes.

L’estudiant accepta que pel fet de ser un treballador sanitari li costa justificar la seva participació en raves, “però que hi ha moltes altres coses que no són justificables”. Al març, quan va estar treballant a l’hospital, la situació “va ser dramàtica”. Recorda que totes les plantes de l’hospital estaven plenes de gent de tercera edat amb molt mal estat, ofegant-se, i que hi havia morts cada setmana. Tenien una sensació de falta de control total, “no sabíem ben bé quin tractament s’havia de fer”. Afegeix que “segurament faltaven més terapeutes i treballadors socials per mediar”. La situació que més el va impactar va ser la solitud en la que els avis morien sense haver vist els seus familiars durant un mes. 

El Josep és de l’opinió que des dels mitjans es “dona a entendre” que la pandèmia està descontrolada, però “amb les mesures de controls més multitudinàries i població asimptomàtica, els casos que arriben a l’hospital són més lleus”. Creu que estem en una situació molt diferent de la del març i abril, “quan hi havia una desconeixença més gran del virus”. Manifesta que si la situació fos com la de llavors, ell estaria en un hospital ajudant.

La Maria és mestra i ha participat en festes perquè no vol “renunciar a viure”

“És obvi que el virus és present i existeix, però fins a quin punt no podem aprendre a viure amb ell?”. La Maria, mestra de formació, tot i que ara no està excercint, vol conviure amb el virus sense tenir-li por i creu que això és possible si es millora la gestió i s’hi aporten més recursos. El possible col·lapse sanitari l’atribueix a que l’Estat està invertint més “en policia, militars i la casa reial” enlloc d’estar-ho fent en sanitat.

Ha participat en "alguna festa" feta a llocs ocupats o a boscos, festes de caire “familiar”, d’entre 6 i 20 participants, a excepció d’una de molt multitudinària d’unes 200 persones, i amb “tothom sense mascareta”. Quan les mesures eren encara més restrictives, durant el confinament, alguna nit convidava amics a casa seva, “bastant d'amagatotis”.


Accepta que les festes “potser són una activitat de risc elevat”, però “anar a la feina o agafar el metro també ho és”


“Sempre que vaig pel carrer és amb mascareta”, afirma la Maria. Però argumenta la participació en festes sense protecció amb la necessitat de socialització: “No ens poden tenir sota un munt de restriccions i privant-nos de la vida social”. Afegeix que actualment només es pot “consumir i treballar” i no es permeten moments d’esbarjo, “amb tot el que està passant”. Legalment no podria reunir-se amb el seu grup d’amics al complet, ja que és de més de sis persones; això la porta a preguntar-se si ha de “renunciar a viure”, ja que per ella “ho són tot, són la meva vida”.

La mestra està segura que tothom acabarà passant el virus en un moment o altre: “Si l’agafo, l'he agafat, i si no, doncs sort meva”. Tot i això, té clar que ha de protegir la població de risc i quan visita els seus avis sempre porta mascareta i manté la distància necessària. La Maria compara el moment actual amb el llibre 1984, “ens estan controlant i privant de llibertat, estan fent el que volen amb nosaltres”. I afegeix: “Si ens prenen la llibertat, cal lluitar per tenir-la”.

“En cap moment me n’he penedit: en aquell moment volia i m’ho he passat sempre súper bé”, explica. Tot i que reconeix que després de participar a una rave amb centenars de persones, va pensar que “potser s’havia passat” i va intentar mantenir la distància amb la família. Accepta que les festes “potser són una activitat de risc elevat”, però “anar a la feina o agafar el metro també ho és”. En aquest sentit, es queixa que posin tantes mesures als “espais de socialització” i no al món del treball.

El Martí és músic i el virus li està “fotent la vida enlaire”

El Martí és music i ha participat en festes i botellons tant en espais oberts com tancats. “Ja no sé ni què està prohibit”, afirma. També ha estat en masies amb més de 30 persones i ha fet molts sopars amb una desena d’amics. Fins fa molt poc, cada cap de setmana s’han fet festes als polígon propers al seu poble, en què ha participat amb el seu cotxe, “i mai ha passat res”.

Argumenta que “a la meva comarca gairebé no hi havia casos” i que per ell és impossible quedar-se a casa. Opina que és gairebé impossible que es contagiï, ja que ha coincidit “amb alguns positius que la seva parella ha donat negatiu”. Si es contagia, diu, ja es quedarà a casa; tot plegat li sembla una broma: “Les recomanacions em suen els collons”, reitera. Pel músic, “no poder ajuntar-se amb els amics i beure provoca ansietat". Creu que està perdent anys de vida, ja que la joventut “s’ha d’aprofitar”, i té por que les ganes que ara té de fer coses, tant personalment com professional, acabin desapareixent. 


Creu que està perdent anys de vida, ja que la joventut “s’ha d’aprofitar”, i té por que les ganes que ara té de fer coses acabin desapareixent


Fa una setmana que el Martí va anar a un assaig en un lloc tancat, 5 metres quadrats amb 10 persones. Després de fer-ho va pensar que potser no havia estat adequat, però “ho torno a pensar i no ho veig així”, afirma. El músic apunta que no coneix cap persona de la seva edat que no vulgui que es facin festes: “La gent contrària a la participació en festes és gent que ja no fa festes”. “Que callin, es tanquin a casa si volen i em deixin fer festa”, sentencia.

Li fan més por els efectes psicològics que poden portar les restriccions que no pas la malaltia en si: “Ens agafarà un atac de cor”. Com a músic no pot ni fer la seva feina, quan argumenta que s’ha demostrat que els concerts són espais segurs. I creu que les restriccions no tenen massa lògica: “Avui no puc anar al camp de futbol al que normalment vaig perquè és cap de setmana”. I es pregunta quants casos hi ha hagut a gimnasos o concerts. Ho rebat tot plegat dient que el virus li està “fotent la vida enlaire” i l’està “destrossant”. Tot i això, vaticina que quan això acabi es valorarà tot molt més.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —