El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) estrena aquest dijous l’espectacle interdisciplinar What the Foc?! sobre les realitats interculturals de Barcelona. De la mà del belga Junior Mthombeni i l’argentí Gerardo Salinas, que pertanyen al Teatre Reial Flamenc (KVS) de Brussel·les, es va impartir un taller a Barcelona per a 17 artistes de múltiples disciplines.

A partir d’una caminata que van fer en grup i allò que van viure i sentir en relació a la ciutat, van desenvolupar un text com a base de l’espectacle que s’estrena a la sala petita del TNC. El mateix Salinas ens rep quan se sent un rebombori que ve des de l’auditori.

Sembla que comencen sense tu. Assageu a les tardes?
De quatre a deu del vespre. Molts membres del nostre repartiment tenen quatre feines.

Tantes? I totes relacionades amb el món de la interpretació?
En general, excepte els quatre de Hollywood que tenen una vida fàcil i de glamour, els artistes de Barcelona i del món hi estan sotmesos, perquè tenen la vocació d’explicar històries. Però, és clar, no tots de la mateixa manera i això ho reflecteix l’obra. Ens trobem amb 17 identitats diferents i, per exemple, es passa del català al castellà com succeeix en la vida real a Barcelona. Això sí, no vam buscar els perfils del repartiment per omplir un arc de Sant Martí intercultural, sinó pel seu talent. A partir de fer-los treballar junts, vam crear una peça col·lectiva. El procés trascendeix el mateix resultat de l’obra perquè no es tancarà, de moment només s’ha obert.

A Brussel·les ja vau dur a terme quelcom semblant amb el teu company en la direcció, Junior Mthombeni.
Portem uns 20 anys junts. Vam començar amb la necessitat d’una narrativa per l’Europa d’avui que en sí mateixa porta històries de tot el món. Això significa donar veu a la tradició de cada ciutat enriquida amb el pas del temps, la joventut, les noves tecnologies i la motxilla plena d’experiències i tradicions dels nouvinguts. Així s’alimenten els focs de les ciutats, compostos de la gent que les habita. La Barcelona d’ara no té res a veure amb la de fa 25 anys, quan vaig venir per primer cop.

(...)
Una cosa interessant és que la membre del nostre repartiment que parla un català més estàndard és d’origen africà i això és una idea que trenca els imaginaris. Amb el temps, una persona típica de Barcelona pot tenir qualsevol origen racial. Aquest camí és el que anomenem la “dramaturgia urbana”, que les persones ja no se les vegi només per la seva diversitat ètnica.

El belga Junior Mthombeni i l’argentí Gerardo Salinas a Barcelona

Com el blaxploitation nord-americà?
Per mi hi ha d’haver obres molt específiques que relatin les històries de les minories, però la producció global artística ho ha d’integrar tot. Hem mogut el focus de l’element ètnic en sí a la mateixa ciutat, que és el que tots utilitzem (encara que sigui de diferents maneres) i tenim en comú. Això genera el lloc de trobada. Alhora, és irònic perquè les ciutats en el fons no existeixen, són una performance diària. Barcelona és la gent que l’habita i s'hi mou, i genera camins com els que es formen quan algú camina per la neu.

Els turistes també?
No tothom té el mateix rol. Quan vam investigar amb el grup, vam veure el gran impacte del turisme a Barcelona. Però existeix la fantasia que les coses es tanquen com són, i en realitat res s’acaba. Ni tan sols les pel·lícules de Disney, no sabem què va passar amb la Ventafocs després que li possessin la sabata. Els focs no es cristalitzen, sinó que es mantenen vius i el vent els mou i es poden fer grans amb el combustible. El foc et pot escalfar i il·luminar, però també pot cremar. El que ara crema i destrueix a Barcelona és diferent a fa 50 anys.

Barcelona crema més ara que llavors? A vegades fa la sensació de ser forasters a la nostra pròpia ciutat.
Hi ha un procés global d’estandarització amb les mateixes multinacionals a tot arreu. Alhora Barcelona deu ser de les cinc ciutats més visitades del món. Segurament ho estimulen determinats interessos econòmics. Estem en una etapa de maximització de beneficis a curt plaç. Això ha de tenir un impacte molt fort. Com a Gerardo, estic molt lligat a la península ibèrica perquè part de la meva família ve de Galícia i tinc les meves conviccions polítiques. Però, alhora, amb What the foc?! creiem que les ciutats són com textos vius i sagrats als que ens aproximem. No estan bé ni malament, sinó que són el què són. No busquem moralitzar, sinó crear un mapa emocional representatiu de les diferents perspectives, que  alhora tenen coses en comú.

Mirant aquest text en moviment, hi ha identitats a la ciutat que tenen missatges amb lletra molt gran i altres es queden amb la lletra petita?
Les persones racialitzades es relacionen amb més situació de risc social i alhora menys visibilitat. Per exemple, el Jack, que és un artista gitano, ens va parlar de com alguns carrers han canviat i algunes famílies han hagut de marxar. No obstant això, aquesta peça transcendeix el fet de ser només una obra de teatre. Crea espai per aquells qui en tenen menys per expressar-se. El que passa és que moltes institucions artístiques necessiten temps per canviar. Quan jo vaig arribar a Bèlgica vaig adonar-me que era l’equivalent en dansa contemporània a Broadway, però no hi havia representació de les 180 nacionalitats que hi conviuen.

"La pràctica artística no només entreté, sinó que fa d’oracle i investiga amb la intuïció"

La pràctica artística no només entreté, sinó que fa d’oracle i investiga amb la intuïció per confrontar una societat preguntant-se què va ser, què és i que serà. Això no ho cobreix només un artista, sinó el conjunt de tots i, com més perspectives hi hagi, més sabrem qui podem arribar a ser. Està de moda pensar que l’art és una pèrdua de diners, però sabem el que va passar fa segles per la seva producció artística que genera patrimoni cultural. És per això que la producció artística ha de representar el què s’està vivint i inclogui el màxim de gent possible. La ciutat que més sàpiga utilitzar tot el seu potencial construirà un futur més feliç.

L’art crea un imaginari que té repercussions en el nostre comportament a la vida real.
No puc negar que els processos migratoris són conflictius perquè tots els processos de canvi ho poden ser. Però a vegades ens quedem clavats en allò negatiu en comptes de veure els potencials. Quan vam venir a fer Dear Winnie (2021), el personatge de l’esposa de Nelson Mandela tenia molt més a veure amb la lluita de gent que viu als extraradis que altres figures més típiques amb les que no tenen afinitat. Coneixent-nos ja d’això, la directora del TNC, Carme Portaceli, ens va demanar que féssim dos tallers aquest any amb uns 20 artistes d’aquí, alguns dels quals pertanyen a companyies com Tinta Negra.

Com va anar?
Vam reunir un grup amb ballarines, músics i actrius de teatre de text, però també de teatre físic i d’objecte. El primer taller va ser tan increïble a nivell de connexió i talent que vam decidir mantenir el grup per profunditzar. Llavors el TNC ens va demanar que ho expossessim. Vam haver de negociar reduïnt temps d’assaig i escenografia, perquè no hi havia previsió de pagar tants intèrprets. Vam creure essencial mantenir la força del grup.

"Ningú ve a destruir tot allò anterior, reconeixem l’ancestralitat d’allà on anem"

Sou uns privilegiats per poder experimentar en aquestes condicions?
I per això és una responsabilitat. Estem ocupant i canviant el lloc que hem pogut ocupar a partir de noves referències culturals. El més bell és que el grup veu això com una possibilitat d’obrir molts més espais semblants a la ciutat. Vinc del més underground dintre del propi underground i vaig arribar al KVS. Hi havia gent que tenia por que trenquessim amb tot, però ningú ve a destruir tot allò anterior, reconeixem l’ancestralitat d’allà on anem. Per això a Brussel·les vam guanyar públic perquè, sense perdre una perspectiva, vam afegir-ne de noves. Sabem que, tot i que la programació del TNC és més aventurera que mai, aquesta performance és quelcom nou i no té l’estructura clàssica del teatre dramàtic.

Serà accessible?
Convido tothom a venir a evaluar-ho. Hi ha 17 artistes i, per tant, 17 portes per les que pots entrar en l’obra. A més, crec que és una obra per sentir i ficar-se en l’energia del grup. Estan tan compromesos que, sense que ningú els ho demanés, van convertir la cançó del Jack en un videoclip. Hi ha un punt d’èpica i sanació per als artistes. Fins i tot en la seva relació amb institucions com el TNC, de les que poden sentir el seu dret a pertànyer i treballar-hi.

Aquest és el missatge de l’obra?
Jo diria que és: “Què crema avui dia a Barcelona?”

Això és una pregunta.
[Dubta]. Potser seria: “Tu podries estar a l’escenari”. En el vestuari dels intèrprets ja es veu que podria ser-hi qualsevol: la ciutat la fem entre tots i no només una minoria que apareix més sovint.

No sé si pertany a aquesta minoria, però compteu amb Lluís Soler.
No vull desvetllar gaire cosa, però la seva participació sorprèn. Nosaltres treballem molt amb la idea dels avantpassats. No sabem la quantitat d'epopeies que han succeït per a que nosaltres estiguem avui aquí. Que tu existeixis és en sí èpic, pur. Quan algú crea està espolsant tota aquesta èpica, i quan afegim els referents d’algú de Senegal veiem que el canvi és imparable. Amb això hem d’anar amb compte, perquè no vull ni imaginar quins efectes deuen tenir segons quines sèries que hi ha avui dia, per exemple, en els adolescents.

De fet, en general coneixem molt bé els avantpassats i referents culturals de segons quins països, però no en tenim ni idea de què va passar a altres.
Per això necessitem saber quin foc hi ha a Barcelona avui, perquè sinó només consumirem les històries del món anglosaxó. L’educació i el cànon cultural representen un gran rol de la informació a la què accedim. Sabies que els inques tenien un sistema de seguretat social 500 anys abans que s’implementés al món occidental? Els artistes podem introduïr aquest material d’una forma més emotiva i això obre camins a l’ànima.